EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA,
1992
| articulo
Acceptació i apropiació social de la mascota olímpica de Barcelona'92Aquest article consta de tres parts:
1. La primera part, relativa a
l'acceptació social del Cobi, analitza breument els problemes i les
implicacions que es donen en la difícil elecció d'una mascota olímpica. En
segon lloc, es fa referència al grau d'acceptació popular i a les resistències
que ha suscitat la mascota olímpica en importants sectors de la societat.
2. La segona part inclou una sèrie
de consideracions de caràcter sociològic sobre l’«estètica» o l'«antiestètica»
del Cobi com a producte de la indústria cultural i com a objecte de disseny.
3. La tercera part fa referència a
l'ús i l'apropiació social del Cobi, especialment per part de grups de signe
radical i contestatari. Aquesta darrera part inclou un repertori de les imatges
més significatives i suggestives de l'«anti-Cobi».
1. L'acceptació social del Cobi
Les característiques «rupturistes» de la mascota i la controvèrsia desfermada —que analitzarem més detalladament més endavant— van condicionar, sobretot inicialment, l'acceptació de la mascota com a emblema distintiu dels Jocs Olímpics de Barcelona'92. Tradicionalment, les imatges i icones
religioses (que es poden considerar com el nostre antecedent cultural, més o
menys remot, de les mascotes olímpiques) actuaven com a símbol i emblema de la
identitat col·lectiva d'un poble i reclamaven una adhesió i una identificació
quasi «espontània» de tots els seus membres. En canvi, una mascota moderna,
produïda en l'àmbit d'una gran diversitat i barreja cultural, pot despertar,
sobretot en virtut del seu caràcter innovador, una resposta controvertida,
sense perdre necessàriament la seva força emblemàtica. En un principi, el
dibuix del Cobi va generar —com ja va succeir amb el cas del Naranjito encara
que per altres motius— fortes discussions.
Les resistències que va generar la
mascota van afavorir que es realitzessin i es publiquessin sondeigs d'opinió
sobre la mascota. Es un recurs usual en les societats modernes de caràcter
democràtic recórrer a sondeigs i estudis d'opinió per legitimar les decisions
de caràcter polític i institucional. Paradoxalment, la mascota de Moscou'80 (l'ós
Misha) fou elegida en un concurs públic per sufragi directe en un programa
televisiu en el qual van participar més de 40.000 persones. Un país que no
podia elegir democràticament els seus responsables polítics podia, en canvi,
elegir democràticament el seu «tòtem» olímpic.
L'accent que es posa en l'acceptació
popular no ens ha de sorprendre. En les bases del concurs de la mascota es feia
explícit que la mascota havia de ser acceptada per tothom i que es dirigia
especialment a un públic infantil.
El Cobi: una
elecció compromesa
Com es va posar de manifest en el si del
jurat responsable de l'elecció de la mascota, la tria d'una mascota no és, en
absolut, un fet banal ni una cosa senzilla. És una tria que significa
considerar una gran diversitat d'aspectes. Malgrat això, és evident que en el
cas del Cobi era aparentment més fàcil jugar sense cap risc i reproduir vells
esquemes que ja se sap que funcionen (per exemple, ninots tous de Walt Disney).
En l'àmbit de la producció cultural,
especialment en la producció d'imatges noves, i a diferència del que s'esdevé
en alguns sectors de producció de béns destinats a un consum en massa, no hi ha
receptes màgiques que assegurin l'èxit d'un producte. Les grans campanyes de
promoció publicitària contribueixen, sens dubte, a l'èxit d'un nou producte,
però no són una fórmula màgica ni signifiquen una garantia absoluta que
asseguri aquest èxit. Sovint els creadors d'una història i uns personatges són,
especialment en les sèries de dibuixos animats i en el món del cinema, els
primers sorpresos de veure que la seva proposta té una àmplia acceptació. Això
explicaria la tendència a la repetició, fins a l'esgotament, de fórmules com
Superman I, II, III, etc., quan s'ha comprovat que tenen acceptació.
Fer o llançar una proposta cultural
innovadora significa assumir un risc molt alt. És molt difícil fer previsions.
En el món del cinema, una estratègia que han realitzat els productors i
distribuïdors és crear una gran expectativa entorn de la pel·lícula abans de
l'estrena. En el cas de la indústria cinematogràfica, als Estats Units es té ja
una llarga experiència. És difícil assegurar una llarga permanència d'una
pel·lícula a la cartellera, però es pot intentar prolongar al màxim el seu
temps de vida. Una manera de crear expectatives és mitjançant el «carisma» de
les actrius o els actors que intervenen en la pel·lícula, que poden arribar a
tenir més popularitat que el mateix director. L'anomenat star system fou
una necessitat o una invenció de la mateixa indústria cinematogràfica, que
promovia les seves estrelles amb sous astronòmics, sovint inventant una
biografia fascinant entorn d'aquests actors i actrius, D'aquesta manera es
pretén generar una gran expectativa i un estat d'opinió favorable al film.
Aquesta també és —salvant les diferències— l'estratègia seguida pels
responsables de la lliga americana de bàsquet (la NBA), que promouen les seves
figures estel·lars —com Màgic Johnson— i els converteixen en protagonistes
absoluts.
L'elecció d'una mascota olímpica és,
però, un cas molt particular. En el cas de la mascota de Mariscal, l'aposta era
menys arriscada, ja que la mascota no havia de competir en igualtat de
condicions amb altres personatges de ficció (les Tortugues Ninja, els Simpson,
etc.) ni tampoc amb altres imatges o mascotes olímpiques que ja han passat a la
història. El que és indiscutible és que la mascota, agradi o no agradi, ja té
un lloc assegurat dins de la simbologia olímpica, i això li garanteix una
presència important. No cal ser monàrquic per a acceptar (de bon o mal grat) la
figura del rei i la monarquia com la màxima instància de representació
institucional. Encara que la figura del rei fos poc carismàtica, l'exercici de
la seva funció de poder li fa adquirir un cert carisma. No cal tampoc que
t'agradi el Cobi ni que siguis «cobimaníac» perquè l'acabis acceptant i
t'acostumis a la seva «omnipresència».
Al mateix temps —i com era de preveure—,
el grau d'acceptació de la mascota ha crescut al llarg del temps. Com afirmava
un alt responsable de la secció d'imatge del COOB, «el Cobi és com la tònica:
d'entrada no t'agrada, però després, com més la tastes, més t'agrada». Aquesta
afirmació es pot constatar fàcilment amb les dades de les enquestes d'opinió
(vegeu les taules 1 i 2),
Evidentment, la proposta innovadora de
Mariscal volia trencar vells esquemes i assumir el risc que implica tota
novetat en el camp estètic. Tanmateix, la importància dels Jocs aporta molta
força al Cobi com un dels principals emblemes de Barcelona'92. El fet que la
figura del Cobi s'identifiqui inexorablement amb el fet olímpic actua de coixí
i facilita l'acceptació estètica de la mascota. Nosaltres pensem que la força
del costum i el procés d'habituació fan que ens hàgim acostumat a
l'omnipresència del Cobi i que fins i tot molta gent que inicialment hi era
refractària s'hagi oblidat de la «primera impressió» d'una mascota que en
néixer era «molt lletja». Al mateix temps que es vol trobar l'acceptació
(estètica) del Cobi, cal trobar o inventar el funcionament o el paper de la
mascota en els Jocs moderns. En el cas del Cobi, s'han hagut d'inventar i
assajar diversos usos i funcions noves que mai no s'havien provat.
El procés d'habituació hi tindrà un paper
molt important, i això significa que, probablement, en el moment dels Jocs, la
transcendència simbòlica farà impropi o impertinent tot judici estètic (de la
mateixa manera que seria impropi fer una crítica —per raons estètiques— de la
Moreneta).
¿Què diuen
les enquestes d'opinió?
Com hem dit, les imatges religioses
compreses en el si d'una profunda tradició poden ser més o menys acceptades
«espontàniament» dins de les pràctiques rituals d'una comunitat de creients. La
mascota, en canvi, és un producte cultural innovador, «una cosa rara», sense
gaires referents ni en la història de les mascotes esportives, dels «ninots»,
ni en la història dels dibuixos animats o dels còmics. Això explica que unes
raons de tipus formal i estètic hagin passat a un primer pla i creïn
«resistències». L'aposta del Cobi és (a diferència de les altres mascotes) una aposta
compromesa, perquè es fa sense recolzar en la tradició de les mascotes (la
majoria de mascotes representen un animal típic i emblemàtic de la ciutat o de
la nació on s'organitzen els Jocs) ni tampoc en els dibuixos i ninots de Wall
Disney, que són la forma més usual en les altres mascotes.
Tanmateix, aquest caràcter de novetat
presenta diversos avantatges, ja que la novetat sempre desperta un grau més
accentuat d'atenció i d'expectativa i evita el desgast, gairebé inevitable, que
s'esdevé en les imatges que són de fàcil assimilació, però que acaben cansant.
En un estudi sociològic d'aquestes
característiques, no hi pot mancar una anàlisi que prengui en consideració la
resposta i l'acceptació social de la mascota des d'una perspectiva dinàmica. En
aquest apartat s'analitza l'evolució o els canvis d'opinió que s'han acomplert
al llarg del temps entorn de la mascota olímpica. El nivell d'acceptació de la
mascota ha crescut de manera gradual i ha fet que les discrepàncies inicials
entorn del Cobi hagin estat sensiblement reduïdes. Hi ha el risc, però, de
pressuposar —sense prou elements que ho demostrin— que qualsevol símbol que
tingui un ampli suport institucional i publicitari té assegurada la plena
acceptació popular. La força del màrqueting i de la publicitat és important,
però no és infal·lible. S'han donat casos com el del Naranjito (la
mascota dels Mundials de Futbol de 1982). símbol amb funcions similars a les
del Cobi, que experimentà un ràpid desgast. Val a dir que aquesta perspectiva crítica
respecte al Naranjito s'accentua amb el pas del temps. S'esdevé un
fenomen que és similar a les modes; un objecte «passat de moda» es pot
contemplar al cap dels anys com una cosa ridícula.
Miguel Giménez Salinas, director de la
divisió d'imatge del COOB, es mostra absolutament convençut de les
possibilitats de la mascota. Segons Miguel Giménez, el Cobi va tenir sempre la
confiança del COOB'92, fins i tot després de les opinions en contra generades
arran de la polèmica:
Sabíem que era un disseny guanyador, però
eren massa les veus que dubtaven de l'acceptació d'un projecte rupturista i
avançat. Elegir-lo com a mascota dels Jocs de Barcelona'92 era fer un salt cap
al futur, apostar pel disseny barceloní, català i espanyol i trencar [...].1
El nivell d'acceptació de la mascota ha crescut notablement. Però no és cert que agradi —com pretén el responsable d'imatge del COOB— al 90% de la població. Sembla que estigui més preocupat per promoure i vendre la mascota que per donar-ne una informació verídica: Avui, quan el Cobi acaba de complir dos
anys, la mascota de Barcelona'92 compta ja amb un índex d'acceptació popular
arreu del món, que es fixa per sobre del 95%. Ja ningú no recorda la polèmica
sobre aquell «gargot d'un gos lleig», que algú va comentar.
Malgrat aquestes paraules, el Cobi continuava —un any abans de la celebració dels Jocs— sense agradar a un de cada tres catalans. De fet, el Cobi encara presenta fortes resistències, que seria ingenu negligir. Segons dades d'una enquesta publicada pel diari Avui el juliol de 1991, just un any abans de la realització dels Jocs, el nivell d'acceptació de la mascota a Catalunya ha crescut sensiblement, però encara genera força «resistències» (vegeu la taula 2). La mascota agrada i, per tant, és acceptada per un 62,7% dels catalans, però encara hi ha un 33,8% de la població de Catalunya que valora la mascota en termes negatius. Tanmateix, si comparem aquestes dades amb les publicades pel diari El País en relació a una enquesta realitzada immediatament després de la presentació social de la mascota (el 15 de març de 1988), veiem que el grau d'acceptació de la mascota ha crescut sensiblement (vegeu la taula 1). Segons les dades de l'enquesta, només a un de cada quatre catalans li agrada la mascota. Dels barcelonins, solament un 24% valoraven, aleshores, positivament la mascota, mentre que més de la meitat (un 52%) la valoraven negativament i un 13% la valoraven de manera regular. El nivell d'acceptació creix sensiblement al llarg del temps, i és possible que el nivell d'acceptació de la mascota en el moment dels Jocs superi el 75%. Només un 2,8% dels entrevistats en
l'àmbit de Catalunya no opinen sobre la mascota. El grau de coneixement de la
mascota és molt alt, i ja ho era immediatament després de fer-se'n públic el dibuix
(només un 11% dels enquestats desconeixien la mascota o no volien donar-ne
l'opinió). Probablement el grau de coneixement i de popularitat del Cobi és
molt superior al de la majoria dels personatges estel·lars de la cultura i —per
descomptat— al de la majoria de dirigents de la política nacional.
 Segons diverses informacions facilitades pels responsables del COOB, la mascota agrada més a l'estranger que no pas al nostre país. Si aquestes dades són certes, és possible que puguem dir del Cobi allò de «ningú no és profeta a la seva terra». És massa aviat encara per a conèixer el
nivell de vendes de la mascota. Se n'han publicat a la premsa diverses dades,
però no són gaire coherents entre elles i tampoc no són del tot fiables.
No hi ha dades oficials ni estudis que
ens informin del curs de les vendes. No obstant això, mitjançant una sèrie
d'entrevistes a comerciants i distribuïdors, podem afirmar que la mascota es
ven, però no d'una manera espectacular. Segons les nostres fonts d'informació,
es constata per part d'un sector dels comerciants un cert boicot —per motius
polítics— al tema dels Jocs Olímpics. Aquest boicot ha afectat, lògicament, la
distribució i la comercialització de la mascota. També es constata una certa
inhibició de certs sectors de la burgesia catalana a l'hora de comprar «Cobis».
Val a dir que darrerament —amb la proximitat de les Olimpíades— sembla que hi
hagi un canvi d'actitud significatiu, tant per part de la burgesia com d'alguns
sectors de les capes populars, que han començat a comprar d'una manera més
decidida els productes autoritzats de Barcelona'92.
2. Estètica
o antiestètica del cobi
Reflexions
entorn de la proposta de Mariscal
El món de la producció estètica i
cultural defineix un àmbit d'interès relativament restringit, al qual, en
condicions normals, solament tenen accés els «entesos» i que passa generalment
desapercebut al «gran públic».
El món de la creació artística i cultural
defineix un àmbit de significació relativament autònom d'altres instàncies
polítiques, religioses o socials. És regit per criteris interns i té —com és
evident— els seus entesos i especialistes, que es reserven el dret d'opinar des
de la seva competència tècnica i professional. En la majoria de casos, el gran
públic resta aliè a aquests lemes. Només excepcionalment hi ha temes del món
cultural —com passa en el cas del Cobi— que ultrapassen el cercle dels entesos
i passen a ser objecte d'atenció general. Per exemple, Xavier Mariscal, abans
del disseny de la mascota, era un personatge molt conegut en cercles d'artistes
i dissenyadors, però molt poc conegut pel gran públic. Gràcies a l'elecció del
seu projecte, Mariscal ha passat a ser un personatge gairebé tan conegut i
popular com el Cobi. És curiós que gairebé tothom conegui el nom del creador del
Cobi, mentre que el nom de Josep Maria Trias, creador del logotip, és molt
menys conegut.
Aquesta és, al nostre parer, una de les
grans virtualitats que presenta la mascota com a objecte d'estudi.
¿Disseny o
antidisseny?
«¿Estudies o
dissenyes?» El disseny és moda i la paraula «disseny»
és un terme molt emprat en el llenguatge comú. En aquestes circumstàncies de
«mercat informat» ( tothom es veu amb cor d'opinar i de dir la seva sobre
«disseny») no és estrany que els «experts», els dissenyadors, hagin fet un crit
d'alarma i reivindiquin una concepció molt més estricta respecte a la seva
activitat professional. Aquesta circumstancia és especialment compromesa quan
es refereix a professions —com en el cas del disseny— relativament noves, amb
poca tradició i —sobretot— que tenen un perfil social poc precís. Des del punt
de vista dels professionals del disseny, hi ha el temor que qualsevol que ho
pretengui pugui passar per «dissenyador» sense uns estudis i una mínima
capacitació tècnica.
Nosaltres intentarem defugir, per la seva
vaguetat, la concepció popular que es té del disseny. Farem cas d'una definició
molt més «professional». El terme «disseny» no es refereix solament a un
objecte més o menys estètic o a un producte acabat, sinó a un procés de
concepció i elaboració de productes, missatges o imatges d'acord amb una
concepció amplia i global del procés comunicatiu. En tot cas, el producte
acabat és el resultat o l'expressió visual d'un procés comunicatiu
racionalitzat que s'estableix entre un emissor i una colla de receptors.
Mariscal no és un dissenyador en el
sentit convencional del terme; com veurem seguidament, és més aviat un
«dissenyador-artista», molt conscient, però, de la seva condició de
«comunicador». El mateix Mariscal defineix la seva concepció d'aquest procés
comunicatiu amb les paraules següents:
A mí me viene la gente con palabras
habladas o con palabras escritas, y yo convierto eso en una imagen visual, que
se comunica con los demás por medio de colores y formas. [...] En realidad, lo
que hacemos son sandwiches, bocadillos para el coco, para la mente. Hacemos
cultura, y gracias a que hay muchas personas haciendo cultura el hombre no se
siente tan solo.2
Una particularitat de Mariscal com a dissenyador és que està preocupat fonamentalment per la idea i el concepte, i només el preocupa el tipus de suport en un sentit bàsicament instrumental: Per a mi el treball és comunicació.
Comunicació a través d'imatges i formes, sigui quin en sigui el suport. Crear
coses boniques i transmetre alguna cosa, una forma d'entendre el treball i la
vida. Treballem en allò que en diem cultura, que és l'aliment que necessiten
els nostres cervells, i estem creant nous alfabets, noves referències, per a
comunicar-nos. 3
Mariscal no centra la seva activitat en la resolució dels problemes tècnics i materials que puguin sorgir. Això, però, tampoc no vol dir que se'n despreocupi. Mariscal tendeix a treballar amb altres
«dissenyadors-tècnics» que l'ajudin a resoldre els problemes tècnics, i fins i
tot que li aportin suggeriments formals, de la mateixa manera que ell també
contribueix a la resolució dels problemes tècnics.
Els primers dibuixos que Mariscal va
presentar del Cobi, encara que n'anticipen les formes bàsiques, no assoleixen
els requisits fonamentals del disseny gràfic o industrial. Com hem dit, el
disseny no és un mer procés gràfic; és un procés molt més ampli, relacionat
(cal no oblidar-ho) amb la producció d'objectes d'ús més o menys utilitari. En
el procés de creació del disseny, podríem distingir tres aspectes o moments
importants. Aquests són: la creativitat, la racionalitat i el control sobre el
procés creatiu. Mariscal és un dissenyador d'art o un artista-dissenyador. En
el cas de l'obra de Mariscal, el caràcter carismàtic de l'autor fa que
predomini l'aspecte creatiu per damunt dels altres. Fins al punt que altres
«professionals-dissenyadors» han col·laborat amb Mariscal en l'estudi de les
possibles aplicacions, els suports i els materials més adients per a fer
realitat les seves «genialitats».
En l'elaboració del disseny definitiu del
Cobi hi van intervenir, en un primer moment, l'equip de disseny Quod, dirigit
per Josep Maria Trias (autor del logotip), i, més endavant, els col·laboradors
de l'Estudi Mariscal. La intervenció d'aquests professionals que han col·laborat
amb Mariscal en la reelaboració del projecte inicial ha fet possibles les
diverses aplicacions i una millora substancial del seu aspecte.
¿Racionalitat
o carisma?
Se'ns ha presentat el disseny de Mariscal com un signe inequívoc de modernitat i avantguardisme de la Barcelona del 1992. Els responsables del COOB van apostar per un disseny d'avantguarda. El personatge Cobi es contagia, en certa manera, del caràcter carismàtic del seu creador. Malgrat que Barcelona ven (o pretén
vendre) modernitat, no deixa de ser curiós que les decisions que es van prendre
sobre imatge i disseny, bàsicament l'elecció del logotip i la mascota, van ser
decisions inconnexes. Només cal recordar els contratemps i les peripècies que
va viure el jurat responsable de l'elecció de la mascota, que, en canvi, va
elegir el logotip de Josep Maria Trias, quasi per unanimitat, a la primera
convocatòria. Els mateixos responsables d'imatge del COOB reconeixen que la
imatge gràfica de Barcelona'92 no responia a un pla preconcebut. Curiosament,
la tria del disseny de Mariscal i del conjunt de símbols de Barcelona'92 no
sembla que respongui a un pla gaire deliberat. Els criteris per a la tria de la
mascota i del logotip no eren gaire convergents.
Entre altres coses, és obvi que la
mascota (obra de Mariscal) i el logotip (obra de Josep Maria Trias) responen a
concepcions de disseny diferents. Hi ha una divergència clara entre el logotip
i la mascota; tanmateix, això no representa cap problema, perquè a cadascun se
li assigna una funció diferent.
En l'aplicació dels símbols olímpics,
s'ha intentat assolir el màxim de coherència. És així com es pot interpretar
l'encàrrec que els responsables del COOB van formular, inicialment, a Josep
Maria Trias i al seu equip de disseny de realitzar la «normalització» i la
volumetria de la mascota.4 Val a dir, però, que bona part de les
aplicacions posteriors del Cobi —com els Cobis corporatius— les ha fetes
l'Estudi Mariscal.
És evident, especialment en el cas de la
mascota, que dins del món del disseny s'ha apostat per la «genialitat». Els
responsables del COOB van apostar per un disseny d'avantguarda. Els
responsables del COOB apel·len a la tradició del disseny a Catalunya;
tanmateix, es tracta de la tradition of the new (la tradició d'allò que
és nou), que solament pot venir de la mà i la personalitat d'un personatge
carismàtic. Van triar l'obra d'un grafista molt ben connectat amb l'èlit del
disseny internacional, que aportava amb la seva sola firma uns valors afegits
importants a la seva «criatura». Mariscal ha fet molta cosa al Japó i és molt
conegut en les elits del disseny dels Estats Units.
Malgrat que Mariscal era, abans del Cobi,
poc conegut popularment, era ja àmpliament conegut en els cercles de disseny.
L'oportunitat de dissenyar la mascota olímpica li ha permès consolidar i
estendre el seu prestigi. Es simptomàtic que, en el moment de la publicació
dels primers dibuixos del Cobi, la majoria de dissenyadors fossin partidaris
del disseny de Mariscal. L'actitud dels experts contrasta —com s'esdevé en
moltes ocasions— amb la resposta popular, ja que a una àmplia majoria del poble
no li agradava la mascota de Mariscal.
De l’underground
a la masscult
El Cobi és un producte cultural innovador, «una cosa rara» sense gaires referents ni en la història de les mascotes esportives, ni en la història dels ninots, ni en la dels personatges animats o dels còmics. El dibuix és fet —segons que van argumentar alguns membres del jurat responsable de l'elecció de la mascota— en una clara línia avantguardista i de ruptura. Es tractava de trencar amb la tradició dels «ninots tous» que duien l'empremta Walt Disney. En aquest sentit, la proposta de Mariscal és clarament rupturista. Tanmateix, el dibuix del Cobi, més que respondre a l'esperit avantguardista, té origen en els dibuixos o personatges de Ficció creats dins la tradició «contracultural» i anticlassicista dels còmics underground. En aquest sentit ens sembla poc exacte i enganyós relacionar el Cobi amb els dibuixos naïfs de Picasso, malgrat que puguin tenir alguna afinitat formal. La relació de l'obra de Mariscal amb les avantguardes de principis de segle és més aviat atzarosa i demanaria una mena d'anàlisi molt més profunda.5 De fet, el dibuix del Cobi s'inspira directament
en els Garriris i, més concretament, en el Perro Julián, personatges
que Mariscal va crear durant la seva etapa de col·laboració a la revista de
còmics El Víbora. No és clar que els personatges de Mariscal trenquin
tan radicalment amb la tradició de Walt Disney. Per exemple, Mariscal ha copiat
de Disney la tendència a l'antropomorfisme:
Había algo de un Walt Disney cutre en las
aventuras de los Garriris, un Disney borracho y fallero que sonaba con
tirarse a las Hermanas Gilda en cualquier playa del Maresme.6
El mateix Mariscal expressa el seu reconeixement de l'obra de Walt Disney: Lo fascinante de Disney, para mi, es su
capacidad de organizar grandes equipos dàándoles ánimo, marcha i energía para
que amen su trabajo, investiguen, mantengan relaciones emotivas con sus
personajes, que se muevan como ellos quieren, que lleguen más lejos que nadie;
crear entre todos productos que funcionen con sus colores, sonido,
ambientaciones, guiones, iluminaciones y encuadres. [...] A pesar de tener
grandes condicionantes técnicos y económicos, hay cariño en su trabajo, respeto
y apasionamiento por el buen acabado del producto, amor por el trabajo bien
hecho.7
Com ja hem vist, la mascota de Mariscal també s'inspira (encara que molt remotament) en el «gos d'atura», gos de raça típic del Pirineu català. No obstant això, com diu el mateix Mariscal, el Cobi no és com el Perro Julián («un perro-perro»); al Cobi li ha caigut el pèl, ha perdut la cua i camina amb dues potes, tot adoptant una forma antropomòrfica. Parlant en sentit metafòric, podem dir que el Cobi es troba en una fase molt avançada dins del procés d'evolució i de personificació, i això el converteix en un personatge que parla (proper al Snoopy i als personatges quasi humans, molt freqüents en les sèries de dibuixos animats).8 Mariscal «superstar» Un altre aspecte significatiu és el tracte que la figura de Mariscal ha rebut, especialment per mitjà dels mitjans de comunicació social. Mariscal, fidel al seu origen de creador underground, és un autor polifacètic que concep la creació artística en un sentit lúdic i intranscendent, i que reflecteix, mitjançant la seva obra, un món urbà en plena efervescència i en constant moviment: Es el padre de Cobi. Tiene 41 años y
pinta de crío. Empezó en 1973 como dibujante de còmics underground con
el Rollo Enmascarado, y ahora se ha convertido en una estrella
internacional del diseño, un artista prolífico y potifacético que tan pronto
pinta cuadros como dibuja alfombras, decora discotecas o hace muebles, diseña
baldosas, bolsas y camisetas o la fachada de un banco. Ahora està en contacto
con G. Lucas, el de La guerra de las galaxias, para hacer una película
de dibujos animados. 9
Dos anys abans de l'elecció de la mascota de Mariscal, en un número monogràfic de la revista De Diseño dedicat íntegrament a Mariscal, Antoni Marí fa el següent elogi de Xavier Mariscal: La gràcia de Mariscal, su arte, su
fuerza, su inteligencia, es el haber sabido crear un mundo que registra la
forma, el color, el movimiento, el azar y la memòria de una sociedad urbana y
contemporànea como la nuestra.10
Una de les obsessions i constants de Mariscal és la voluntat de dotar de vida els objectes: A lo largo de la década, Mariscal ha ido
inventando un mundo amable, producto de cierta nostalgia de la inocencia, que
poco a poco ha ido saliendo de la superfície plana de las páginas de los cómics
para cobrar no sólo volumen, sinó también utilidad. El señor del caballito ha
tenido una numerosa progenie en la que, junto a los diversos personajes
playeros y bichos de especies simpáticas, han aparecido objetos que han
terminado poblando nuestras casas y las de medio mundo. Emblema de la nueva
Barcelona. Cobi surge, finalmente, como el resumen de esa añorada niñez y de
una obra de artista total cuya ingenuidad imaginativa ha sabido dar paso a la
imprescindible astúcia empresarial.
No és casual que Mariscal s'hagi donat a
conèixer popularment mitjançant la creació de personatges (primer els Garriris
i el Perro Julián i després el Cobi) que adquireixen vida pròpia i transcendeixen
la voluntat del seu creador:
Los personajes mismos se van creando su
situación y su historia, crean sus casas, sus vidas, su gente... 11
Aquesta voluntat de donar vida als objectes ha incitat Mariscal a trencar les fronteres que, convencionalment, separen els diversos mitjans creatius i a prodigar les seves col·laboracions en el món dels còmics, de la il·lustració, del disseny, del dibuix i de la pintura: Mariscal podría haberse especializado en
dibujar historietas, pero era evidente que eso no le bastaba. Así fue como
empezó a diseñar muebles, a decorar bares o a planear estampados. 12
El creador del Cobi, home públic, alhora ingenu i enfant terrible, és dels pocs autors que s'han permès, en gran mesura, el luxe de «dir» i de «fer» el que pensen: Yo creo que su secreto está en una astuta
mezcla de intuición y desfachatez, en marearse una mayonesa creadora que jamás
se corta y siempre sorprende. 13
Fa la impressió que una de les grans qualitats de Mariscal, «el hombre que nunca se corta una peseta», és i ha estat la convicció i la gran confiança que té en si mateix i en el seu treball, que és incansable. Al mateix temps és un creador que ha tingut una gran facilitat per a autopromoure's. Mariscal ha sabut conciliar dos pols aparentment contradictoris de la seva personalitat artística i professional: d'una banda, el creador genial, crític i innovador; d'altra banda, el dissenyador obedient i servil a la indústria cultural. No sols Mariscal ha sabut fer el seu paper, sinó que fins i tot la premsa ens ha presentat i ha accentuat un perfil que conserva, amb tota nitidesa, aquesta ambivalència constant entre la genialitat i la comercialitat. El mateix Mariscal ho diu sense embuts: Hago cosas que se venden como arte cuando
en realidad son productos comerciales, y otras que se venden como productos
comerciales cuando en realidad son arte (Mariscal, 1991).
Tanmateix, Mariscal no renuncia als beneficis que li proporciona ser artista. Malgrat que s'ha donat a conèixer en modalitats com el disseny i els còmics, que socialment són considerats «arts menors», no hem d'oblidar que Mariscal també ha prodigat les seves activitats en terrenys com el de la pintura i el gravat. En la darrera exposició, inaugurada a Barcelona el febrer de 1992, els seus quadres (que es van vendre ràpidament) es cotitzaven entre les 400.000 i les 600.000 pessetes. Pot resultar suggeridor analitzar el
Cobi, especialment en un primer moment, quan aquest apareix com un producte
«genial» de la marca Mariscal. La premsa ha volgut reforçar el valor carismàtic
de la figura de Mariscal. El tractament que n'ha fet no ha estat sinó reforçar
el prestigi que ja tenia en els àmbits més propers al món del disseny, i l'ha
fet extensiu al «gran públic». En aquest sentit és simptomàtic que s'organitzés
l'exposició que es va fer a València, «100 años con Mariscal»,14 i
posteriorment es va fer a Barcelona amb el nom de «Cent anys a Barcelona».
Nosaltres veiem aquesta exposició com un intent de prestigiar o sacralitzar
—malgrat el to irònic de la convocatòria— tota l'obra de Mariscal.
3.
L'anti-cobi
 El Cobi és una imatge emblemàtica que identifica amb molta efectivitat els Jocs Olímpics de Barcelona'92. La seva força comunicativa ha permès que sigui assimilat i utilitzat fins i tot per grups o individus contraris als Jocs. La funció de la mascota és la
representació i la identificació visual dels Jocs Olímpics. Fins ara hem
estudiat els diversos usos i funcions oficials assignats a la mascota que han
estat promoguts o autoritzats pel COOB. En aquest capítol s'analitzen els usos
extraoficials o contestataris de la mascota dels Jocs de Barcelona'92. Més
enllà de la seva diversitat, el Cobi sempre representa el mateix esdeveniment
olímpic. El COOB es reserva el dret a la reproducció amb fins comercials de la
mascota i del símbol de Barcelona'92, i també té instruments jurídics i legals
per a fer valer els seus drets. El Cobi és un producte patentat que exigeix un
control estricte per tal que no sigui aprofitat per ningú sense un cànon i una
autorització corresponent. Com s'ha constatat, els casos de falsificació
industrial han estat rigorosament perseguits i sancionats. Per al COOB només
existeix un sol Cobi, el seu, el legal. En una actuació de Julio Iglesias es va
utilitzar un Cobi sense els permisos corresponents, i el COOB va actuar amb
rapidesa i contundència.
Aquesta mena d'actuació probablement ha
limitat i desincentivat l'apropiació popular de la mascota. El dret d'imatge
d'un personatge tan il·lustre com és el Cobi s'havia de preservar per damunt de
tot.
Paradoxalment, mentre compleix la seva
funció genuïna de representació lúdica dels Jocs Olímpics, ha servit també a
molts col·lectius de símbol antisímbol. Només els ha calgut distorsionar l'aspecte del Cobi, disfressant-lo,
transvestint-lo, canviant-li la fesomia, per a canviar el signe del missatge.
Aquesta fàcil reproducció de la mascota
és el que constatava J. M. Cadena uns quants dies després de la publicació de
la mascota:
El dibujo de Mariscal —el perro ese, o lo
que sea— tiene la inconmensurable ventaja de que, una vez premiado, cualquier
grafista puede reproducirlo. En este sentido, Mariscal es un padre putativo o
una madre de alquiler. Su gesto personal es tan participativo y su visión estètica
resulta tan común, que muchos pueden intervenir en mejorarlo. 15
Aquesta imatge que identifica els Jocs ha estat utilitzada per a mostrar i fer paleses posicions crítiques o contràries als Jocs. L'anti-Cobi, la negació del Cobi, expressa un rebuig o una negació dels Jocs Olímpics que representa. Aquest ús també es va fer palès amb el símbol de la candidatura de la Barcelona'92, N'hi havia prou de posar una N davant de les anelles olímpiques com a signe de negació. Sembla que aquest ús «alternatiu» (utilitzat
sobretot per grups anarquistes i grups independentistes catalans) dóna fe d'una
certa acceptació del Cobi com a símbol de la Barcelona del 92, El logotip
dissenyat per Josep Maria Trias no ha tingui, en aquest sentit, la mateixa sort
que el Cobi. L'ambivalència d'aquest emblema que serveix tant per a afirmar i
lloar l’esperit olímpic com per a negar i maleir les Olimpíades mostra la seva
gran capacitat comunicativa. La seva força gràfica i el caràcter ingenu i
desvalgut del personatge han incentivat i han permès que, paradoxalment, grups
crítics o contraris als Jocs Olímpics utilitzessin, en la seva propaganda
gràfica i en les campanyes contràries als Jocs Olímpics, la imatge de la
mascota (l'anti-Cobi) com a emblema, o utilitzessin una plantilla del Cobi com
a referència crítica a la realització dels Jocs. La figura controvertida de
Mariscal i el seu origen com a creador underground han afavorit,
probablement, aquesta relació ambigua d'amor i odi envers la mascota. La criatura creada per Mariscal ha tornat
per aquesta via als seus orígens «contraculturals» i ha recuperat la seva
capacitat subversiva.
 Aquesta recepció crítica i ambigua de la mascota es va posar de manifest a la premsa escrita, fins i tot, abans de fer-se pública la mascota. Per exemple, en algunes de les cartes al director publicades al diari Avui (24-II-1988) se suggeria que el Cobi era, des del punt de vista dels catalans, una llufa o una innocentada. En una carta d'opinió s'insistia a batejar-lo amb el nom de Nyap (26-II-1988): «Tan avançats en disseny, tan futuristes i rupturistes, no som capaços d'adoptar un nom tan representatiu com Nyap.» Com a contrapunt, Manuel Vázquez
Montalbán, en un article publicat a les pàgines del diari El País, fou un
dels portaveus més inspirats a favor de la mascota olímpica en un moment en què
la immensa majoria de la població trobava que el Cobi era un «gosset horrorós».
Irònicament, Montalbán destaca les virtuts del Cobi contra la Catalunya i
l'Espanya oficials:
A mi la mascota me gusta porque me
recuerda a todos los perros que se me han muerto y me infunde la
esperanza de que algún día resucitarán por obra y gracia de la perezosa
misericordia del dios de los perros. [...] Pero me temo que si los semiólogos,
los sociólogos, los filósofos y los políticos le buscan los tres pies al gato a
este perro, van a quedarse desvertebrados y planos, atropellados en una
autopista de peaje por la ironía de Mariscal. [...] Pues bien, el perro de
Mariscal es el alma de un perro atropellado en una autopista convertida en
llufa clavada en el culo de la España del V Centenario y de los
Juegos de 1992. La simple idea me entusiasma, y propongo que este perro
emblemático no sólo aparezca en los soportes publicitarios convencionales, sino
que también se haga una edición especial de mascotas-llufa y que todo
participante olímpico lleve la antorcha o encienda con la antorcha un Cohíba en
la tribuna presidencial, se clave el monigote en el trasero y lo pasee con el
orgullo contracultural debido a las antimascotas.16
Cándido, també a les pàgines d'El Periódico, confessa la seva simpatia pel Cobi i profetitza l'ús «pervers» de la mascota: Choca este cuerpecillo distorsionado con
las proporciones áureas de los cuerpos atléticos, olímpicos, y de ahí nace, por
vía inconsciente, una especie de rencor hacía el minusválido [...]. Es un
rebelde en toda la línea.17
 Imatge d'una pintada del Cobi en el Mur de Berlín dies abans d'ésser enderrocat, revista Panorama. Gener de 1990.  Un Cobi-oficial que és yunkie. La fàcil reproducció del Cobi i la seva força expressiva l'han convertit en protagonista de graffiti, de còmics, de manifestacions de protesta contra la droga, de reivindicacions antiolímpiques. Fenomen curiós d'identificació immediata pel qual el Cobi ha esdevingut un «pòquer» perfecte per a totes les mogudes contraculturals o «alternatives». Aquesta imatge d'un Cobi «distorsionat» s'ha utilitzat per a la realització d'adhesius, pintades murals. graffiti, en dibuixos de còmics underground, crítiques o contràries als jocs. Aquesta utilització crítica de la mascota expressa, encara que sigui paradoxalment, un cert reconeixement i assimilació de la mascota. Val a dir que hi ha diversos usos «contraculturals» de la mascota que es poden sintetitzar en quatre punts: 1. L'apropiació popular i reivindicativa del Cobi per part de col·lectius i associacions que van trobar en els seus traços sintètics una forma senzilla, impactant i fàcilment reconeguda per tothom. Un Cobi que es mostra solidari amb els problemes de la «tribu» i participa activament en campanyes i reivindicacions populars contra la droga (el Cobi-junkie), contra el terrorisme (el Cobi-Corcuera, etc. No cal dir que aquesta aplicació «poc ortodoxa» de la mascota expressa una certa assimilació del Cobi com a personatge totèmic. 2. En segon lloc, l'ús d'un Cobi
transfigurat a partir d'uns atributs que són contraditoris amb els del
«Cobi-oficial», que presenta un caràcter eminentment lúdic. Per exemple, el
Cobi-policia cerca l'efecte sorpresa i té una intenció clarament
desemmascaradora dels Jocs Olímpics.
Ja hem assenyalat que el Cobi pot
interpretar diversos papers, ja que té una gran capacitat per a transvestir-se:
fins i tot es pot vestir de policia.
3. Hi ha altres versions del Cobi, al
qual es reconeix una personalitat que transcendeix la seva conducta oficial i
formal. Hi ha, per exemple, un Cobi-boig, que es posa a fer botifarres, o un
Cobi-espavilat, que es dedica a especular i s'aprofita de l'esdeveniment
olímpic per a enriquir-se.
4. Finalment,
l'ús del Cobi - anti-Cobi. El Cobi apareix com un
personatge sense personalitat o com un gosset desvalgut, desposseït de tots els
seus encants, convertit en víctima propiciatòria de les ires de grups radicals
i contestataris. Es pot trobar —-per exemple— un Cobi penjat (per grups
independentistes) o un Cobi apallissat (per grups anarquistes). Portat a
l'extrem, podem trobar un Cobi cremat com qui crema una bandera. Aquest
sacrifici ritual de la mascota olímpica significa l'aniquilació simbòlica de
l'enemic. No és casual que hagin estat els grups independentistes els qui han
cremat un Cobi com qui crema una bandera espanyola.
 1. Entrevista
concedida per Miguel Giménez Salinas i publicada sota el títol de «La febre
olímpica Cobi vol batre rècords a la cursa comercial del 92», Avui, 25-III-1990.
2. Montero, Rosa, «La ética y la estética», El
País, suplement núm. 29, 9-IX-1991.
3. López, Júlia, en l'entrevista a Mariscal
titulada: «Cobi és un amic entranyable». La Llibreta, núm. 24, 3-V-1991.
4. Una altra raó que
justificaria aquesta decisió pot ser que, per culpa de les inoportunes
declaracions de Mariscal, el COOB preferís que la normalització del Cobi anés a
càrrec d'un altre dissenyador.
5. Tanmateix, conèixer la relació de Mariscal
amb els creadors del còmic underground també exigeix un estudi molt més
aprofundit.
6. España, Ramón de, «El hombre que no se corta
una peseta», monogràfic de la revista De Diseño (1986) dedicat a Xavier
Mariscal.
7. Mariscal, X., «Walt Disney. A
favor». El País, 30-XI-1991, a la seva revista de cultura «Babelia».
núm.7.
8. Mariscal no considera que es tracti d'un
personatge lúdic. El Cobi és un personatge normal amb el do de la discreció. És
un personatge amb un alt sentit de la companyonia i, tanmateix, no es destaca
gaire del grup, és un personatge que mai no guanya. (A Mariscal no li agrada
pas el Cobi de la marca Estrella Dorada que beu cervesa enfilat damunt el capot
del cotxe. Mariscal té un zel especial respecte a
les diverses aplicacions del Cobi.) El Cobi és una mena d'antiheroi fet a imatge
i semblança del mateix Mariscal. En la mateixa sèrie de dibuixos animats, el
Cobi no esdevé mascota olímpica fins al capítol número 6, quan és descobert
pels déus de l'Olimp, que, com que els cau en gràcia, el converteixen en
mascota. El Cobi prové del món de còmics underground. A Mariscal
l'entusiasma retornar el Cobi al seu món originari (és clar que es tracta d'un
còmic molt oficial i molt poc underground).
9. Montero, Rosa, «La ética y la estética». El
País. suplement núm. 29, 9-IX-1991.
10. Marí, Antoni, De Diseño, núm. 10,
1986.
11. Montero, Rosa, «La ética y la estética», El
País, suplement núm. 29, 9-IX-I991.
12. España, Ramón de, «El hombre que no se corta
una peseta», número monogràfic de la Revista De Diseño (1986).
13. España, Ramón de, ibid.
14. «100 años con
Mariscal» va ser una iniciativa valenciana, concretament del conseller
d'Indústria Andreu Garcia Reche, i després van trobar un espònsor, l'empresa
valenciana de rajoles Pamesa. Segons Mariscal, va tenir molt èxit perquè era
molt ben feta. López. Júlia, en l'entrevista a Mariscal titulada «Cobi és un
amic entranyable». La Llibreta, núm. 24, 3-V-91.
15. Cadena, J. M., «El
apaño». El Periódico, 21-III-1988.
16. Vázquez Montalbán, M., «El alma de un perro
atropellado en una autopista de peaje». El País. 18-III- 1988.
17. Cándido, «El Símbolo», El Periódico. 19-III-1988
|
Sobre l'autor
JORDI FARRÉ
Llicenciat en Sociologia i en Ciències de la Informació i Periodisme. Doctor
en Ci è ncies
de la Comunicaci ó per
la Universitat Aut ò noma
de Barcelona Professor de la Universitat Pompeu Fabra.
JORDI BUSQUET
Professor de Sociologia a l'Universitat Aònoma de Barcelona.
Relacionat 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo ANNA CALVERA El kitsch'92: la dignificació del souvenir olímpic 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo JOSEP MARIA MONTANER El model Barcelona |