EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA,
1992
| articulo
El model BarcelonaPues los que mandan
no se expresan, ni se confiesan nunca. Rara vez en un pueblo o en una cultura,
han coincidido los que se expresan con los que mandan, o si esto ha sucedido,
ha sido en estaciones distintas, cuando han dejado de mandar. Los que mandan,
mientras lo hacen, ni se expresan, ni miran con simpatía que otros lo hagan por
ellos; de ahí que en todos los momentos de su grandeza, el Estado tienda a una
inhibición, se mire con recelo al poeta; que los poetas sean considerados,
sentidos, más bien como enemigos en toda república bien constituida, pues ellos
declaran lo que hay que celar y contener a veces. El poder tiende a ser
taciturno.
María Zambrano, Delirio y destino. Durant aquests últims anys. la gran quantitat i qualitat de les actuacions urbanes i arquitectòniques fetes a Barcelona l'han convertida en un model d'intervenció urbana. La creació de més d'un centenar de nous espais públics, el replantejament d'una important sèrie d'equipaments, la realització de quatre àrees olímpiques i la culminació d'una completa modernització infrastructural són manifestacions diverses d'aquest procés de renovació sense precedents. El present escrit intentarà delimitar quins són els conceptes clau a la base d'aquest programa urbà i quins són, en definitiva, els trets definidors del model que s'està aplicant a Barcelona. A desgrat que l'autor se sent solidari
d'allò que s'ha realitzat a la ciutat, aquest article se situa en el terreny de la crítica necessària. En
conseqüència, l'anàlisi que s'hi desenrotllarà reconeix el salt qualitatiu que
s'està esdevenint a la ciutat i la
qualitat dels tècnics que hi intervenen, però es basa en el convenciment que
existeixen visions crítiques, més enllà de les oficials, que poden descobrir el
model bàsic que s'està tirant endavant, amb les seves característiques,
servituds i conseqüències.
1. Els planteigs
generals
Els projectes a diferents escales duts a terme a Barcelona són conseqüència d'unes opcions polítiques determinades,
d'un model concret de gestió i d'un programa urbà definit per alguns tècnics
representatius: des de la intervenció inicial d'Oriol Bohigas —autor del text bàsic Reconstrucció
de Barcelona (1985)— fins a les diverses responsabilitats d'arquitectes com Joan Busquets, José Antonio Acebillo, Lluís Millet, Josep Martorell, Rafael
Cáceres, Josep Maria Llop i d'altres.
Els punts de partida han estat clars:
remodelar la ciutat aprofitant les seves pròpies qualitats i recuperant els
escassos espais lliures existents; apostar pel fet singular dels Jocs Olímpics
com a
motor de la renovació de
la ciutat; entendre Barcelona com un laboratori urbà i social; plantejar les
àrees i instal·lacions olímpiques totalment
integrades a la ciutat; iniciar una necessària i dràstica reestructuració
infrastructural; potenciar la realització
de grans projectes. Tots aquests planteigs són clars, però cal comprovar com
s'han realitzat en realitat, quines són les seves conseqüències socials i de
quina manera tot això ha pogut dur-se a terme en el conflictiu context de la
ciutat capitalista dins de l'època postindustrial, en la confluència
d'interessos econòmics i socials molt diversos.
En l'evolució de Barcelona, tot al
llarg dels anys vuitanta, existeix un punt de canvi i ruptura que no ha estat
encara prou valorat. Aquest canvi radical s'acompleix l'octubre de 1986, quan
la ciutat és nominada seu
dels Jocs Olímpics. A partir d'aquest
moment els projectes previstos s'hauran de realitzar amb una urgència major i
precipitadament i la dependència dels uns respecte als altres augmentarà d'una
manera alarmant. Encara que en principi el model és el mateix, com ho són les
autoritats i els tècnics municipals, l'elecció de Barcelona com a seu olímpica —un objectiu que figurava
com a
base del programa
municipal— ocasiona un canvi de ritme, d'escala i de context. Els projectes
s'han de realitzar dins dels estrets terminis previstos; les operacions passen a tenir un volum major i una més gran
transcendència; les lleis del mercat de la ciutat es transformen i les
expectatives d'especulació urbana augmenten de manera galopant. A partir d'octubre de 1986 passen a segon terme operacions com la realització
de parcs urbans, o es fan molt
més difícils intervencions delicades com ara la creació de centres cívics, com
el de Sants a les antigues
cotxeres de tramvies (1977-83) i el de la dreta de l'Eixample a l'antiga fàbrica La Sedeta (1982-84).
Els nous projectes han de ser pensats segons un volum i un ritme de construcció
enemics de restauracions primmirades i de lentes negociacions. També l'escala
del diàleg urbà canvia; a partir d'ara l'Ajuntament ha de negociar directament amb els grans
operadors, capaços de promoure les magnes operacions urgents de la Barcelona
olímpica, i ha d'eludir les més lentes i conflictives operacions amb els petits
operadors més populars.
2. La integració dels
espais públics
Un dels arguments metodològics bàsics
del model Barcelona és entendre «la ciutat com un laboratori». Es tracta,
doncs, d'un model empíric, que no parteix d'ambicioses planificacions
tecnològiques, sinó que es basa en intervencions fragmentàries, en operacions
petites i mitjanes, que estratègicament van recomponent la ciutat a partir dels instruments del projecte
arquitectònic. La mateixa evolució dels espais públics de nova realització
entre 1980 i 1987 són una clara mostra d'aquest procediment empíric.
Les primeres places s'obren en el
centres històrics —la Ciutat Vella, Gràcia, Sants— i són més aviat petites; el
caràcter de la mateixa trama urbana aporta ja moltes pautes per
a la intervenció.
D'aquesta primera època són la plaça de Trilla, la plaça de Sants o el parc de l'Espanya Industrial. De mica
en mica els projectes van augmentant de grandària i es van realitzant a les zones perifèriques de la ciutat,
especialment a les seves
parts est i nord, amb places com la de la Palmera, parcs com el de la Pegaso,
el de la Creueta del Coll i el del Clot, i avingudes com la Via Júlia. En
aquestes intervencions posteriors s'han aprofitat tota l'experiència i els
coneixements acumulats en les primeres experiències, partint d'aquest
procediment positivista. I han estat aquestes operacions més grans i
compromeses les que han comptat amb el suport de la instal·lació de belles
escultures a
l'aire lliure.
Amb tot, pel cap baix dos tipus de
factors posen en entredit la perfecta aplicació del mètode. En primer lloc, l'excessiva
diversificació de centres de direcció i coordinació dins dels mateixos
departaments de planejament i projectes de l'Ajuntament dificulta la definició
d'una estratègia unitària i coherent. En segon lloc, l'absència d'una real
discussió crítica, més enllà dels cercles exclusius dels tècnics municipals, i la
demostrada impermeabilitat al debat dels cercles oficials dificulten que aquest
mètode empíric, basat, en teoria, en una anàlisi i una discussió racional
d'encerts i d'errors, es realitzi de manera completa.
Un altre argument bàsic per a l'èxit dels projectes olímpics de
Barcelona és la integració de cadascuna de les àrees olímpiques dins de la
ciutat existent; és a dir, el fet
d'haver-se pensat acuradament cadascun dels projectes relacionats amb els Jocs
Olímpics, de manera que després de 1992 repercuteixin en la ciutat i puguin ser
utilitzats. No hi ha dubte que cadascuna de les quatre àrees ha estat pensada per a convenir-se en àrea de servei per a tota la ciutat. Aquest és un dels factors
més positius i intel·ligents del model Barcelona, que el diferencia del cas
Sevilla.
Ara bé, aquestes àrees olímpiques
s'han situat en cadascun dels quatre vèrtexs de la ciutat, en les seves quatre
cantonades, a fi d'enfortir
la seva mateixa estructura urbana. Amb això s'ha fet un ús ambigu de la
dualitat centre/perifèria, entenent-la només en relació a l'escala de la ciutat de Barcelona i no a l'escala real de fi de segle, l'escala
metropolitana. En aquest sentit, encara que s'ha reequipat la perifèria de la
Barcelona ciutat, a escala
metropolitana, el que s'ha fet és enfortir el centralisme de Barcelona,
concentrant-hi tots els serveis en detriment de la perifèria metropolitana.
Aquest model centrípet es basa en el sentit d'obtenir el màxim benefici del sòl
de Barcelona, emfasitzant-ne la hipercentralitat i expulsant els problemes
urbans i les servituds —com els centres de comunicacions, les autopistes, les
instal·lacions industrials, les presons, etc.— cap als municipis limítrofs, cap a un hinterland infradotat.
3. La terciarització
de la ciutat i les àrees de nova centralitat
Indubtablement, el procés de pas de la
societat industrial a la postindustrial que s'acompleix a partir dels anys seixanta es reflecteix en la terciarització dels espais de les
ciutats. Tal com ha assenyalat Daniel Bell, en la societat postindustrial s'ha passat de la tecnologia mecànica
dels motors a la tecnologia
intel·lectual de la informació, el coneixement i el microprocessament. Les
infrastructures de comunicació són més transcendentals que les de transport
i energia. El sector
terciari és més gran que l'agrari i l'industrial.
També la Barcelona actual respon a aquesta condició postindustrial. La seva realitat és conseqüència del fort
increment dels espais dedicats a oficines, galeries comercials i hotels. No queda ja cap racó que no estigui
estrictament relacionat amb el consum. La mateixa opció en el sentit de
concentrar els serveis a Barcelona
aguditza aquesta tendència.
D'acord amb això, el procés de
terciarització gradual ha creat un greu problema vital a l'Eixample barceloní: la conversió del teixit
residencial en àrea d'oficines que s'ha esdevingut en certes zones les ha fetes
ja irrecuperables per a residir-hi,
a causa d'uns alts costos de compra o de lloguer que només poden pagar els
negocis. Això és totalment negatiu per a la ciutat, perquè aquestes zones —entorn de la plaça de Catalunya i del
passeig de Gràcia, per exemple— es desertitzen de vida domèstica, tal com
ocorre en el Wall Street de Nova York; és a dir, queden buides a la nit i els caps de setmana.
Per enfrontar-se a la salvatge terciarització de la ciutat i
per poder tirar endavant el model de Barcelona —empíric, integrat, centrípet,
basat en grans projectes—, es posà en circulació un concepte urbà bàsic per a la seva gestió. Es tracta de la idea
d'«àrees de
nova centralitat», promoguda
per Joan Busquets el 1987, dins de la qual entren tant les quatre àrees olímpiques
com allò que podríem anomenar nusos urbans, és a dir, nusos de gran transcendència que
apareixen allà on s'entrecreuen les gran vies de circulació, allà on desapareixen
infrastructures com ara estacions i vies ferroviàries, alliberant sòl urbà de gran centralitat, o allà on queden els espais limítrofs
d'un barri amb l'altre. Es tracta de nusos com el carrer de Tarragona, la plaça
de Cerdà, la plaça de les Glòries, Renfe-Meridiana, el Port Vell, la
prolongació de la Diagonal, etc., crucials per a enriquir la cohesió urbana de
la ciutat, punts clau cap a on s'ha d'orientar i dirigir l'impuls inversor.
L’objectiu és controlar el
desenrotllament de la ciutat, reorientant els diversos operadors urbans per
situar-los en diverses àrees preparades per les instàncies municipals. És a dir,
reconduir els corrents especuladors i socials de la ciutat cap a uns punts
concrets, intentant reequilibrar la ciutat i evitar terciaritzacions excessives
o especialitzacions nocives per a certes àrees urbanes. L'Ajuntament dóna
facilitats pel que fa a l'oferiment
d'infrastructures i de sòl en normativa aprovada, i exigeix a canvi, com a contrapartida, cessions de caràcter públic.
Aquesta proposta, que se situa en una
posició interclassista, d'acord amb la política general del que podríem
anomenar «burgesia socialista», intenta conciliar les diverses tensions que
apareixen a
la ciutat: els interessos
especulatius dels propietaris i dels grans operadors nacionals i
internacionals, i els interessos socials dels ciutadans respecte a equipaments, espais lliures i qualitat
de vida.
Des d'un punt de vista disciplinari,
la idea de les àrees de nova centralitat és d'un gran valor. Constitueix un d'aquests
privilegiats moments de la història de l'urbanisme i l'arquitectura en què es
conformen mètodes que tant serveixen per a entendre i interpretar la ciutat com per a intervenir-hi i idear-hi projectes.
Ara bé, posar en pràctica aquest
projecte d'àrees de nova centralitat ha revelat els seus problemes, basats en
el difícil i inestable equilibri en què es mou sempre el control públic del
creixement capitalista de la ciutat. La proposta d'àrees de nova centralitat ha
funcionat adequadament en operacions com la del carrer de Tarragona o la de l'illa de la Diagonal; s'ha
realitzat amb gran lentitud i dificultad en els casos de Renfe-Meridiana o de la plaça de les Glòries; ha topat amb
enormes dificultats en exemples com el de Piscines i Esports o el de control de la qualitat formal dels
edificis terciaris de la Diagonal; i encara pràcticament no s'ha iniciat a la plaça de Cerdà i a Diagonal-Prim.
La gestió d'aquestes àrees va
estretament unida amb la necessitat de dialogar exclusivament amb els grans
operadors urbans, amb els nous protagonistes de la construcció de la ciutat,
grups mixtos integrats per bancs, immobiliàries, companyies inversores i
asseguradores, cadenes hoteleres, etc. Casos com el Pla d'Hotels i, sobretot, el projecte de remodelació del Port Vell
són exemples dels resultats del model neoliberal de gestió de la ciutat que en darrer
terme inspira la política municipal.
4. Nuclis i eixos
culturals
Barcelona ofereix a l'exterior la idea de ciutat de la
cultura i l'art, però darrera aquesta imatge brillant s'a-magen alguns
miratges. El seu estàndard de museus i sales d'exposicions és molt per sota de
les seves pretensions de capitalitat. Encara són pocs els museus que funcionen
d'una manera correcta i moderna. Més aviat hi predominen velles institucions
oblidades i marginades —com la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant
Jordi o la Biblioteca dels Museus d'Art— i projectes megalòmans en una via de
realització lenta i costosa, com el Museu Nacional d'Art de Catalunya i el
Museu d'Art Contemporani de Barcelona. Mentrestant, Barcelona té un gran
dèficit de sales d'exposicions adequades, i amb el temps la ciutat va perdent
protagonisme en els intercanvis nacionals i internacionals.
Però no és solament això: a la ciutat li ha faltat una clara estratègia
urbana global per a emplaçar
les àrees culturals. Partint d'una posició ambigua entre la descentralització
en els barris i la concentració en certes zones de la ciutat, el resultat final
ha estat híbrid i defectuós com a conseqüència de la dispersió dels serveis.
Les àrees de galeries d'art —carrer
del Consell de Cent / rambla de Catalunya, l'àrea del Turó Park, els voltants
del mercat del Born— són diverses; i també són diversos els focus de
concentració dels museus: la sèrie dels que hi ha dispersos a la muntanya de Montjuïc, el Centre de
Cultura Contemporània al Raval, focus aïllats d'activitat cultural al Poblenou,
els voltants del mercat del Born;
i diversos són els nuclis d'arxius històrics —la Llotja, la Casa de l'Ardiaca,
l'Arxiu de la Corona d'Aragó, l'Estació del Nord...
En el sentit d'aquestes
insuficiències, Barcelona ha quedat enrera respecte a centres d'art contemporani tan vius com l’VAM de València
o el
CAAM de Las Palmas, o respecte
a eixos monogràfics com el de la
Castellana de Madrid, amb el Prado, el Reina Sofía i la Col·lecció Tyssen.
Un dels factors bàsics en la falta
d'uns eixos, d'unes àrees o d'unes xarxes culturals és la indecisió o incapacitat per a saber aprofitar les grans reserves espacials de què disposa la ciutat, com els patis interiors de les illes
Cerdà, el mercat del Born, l'antiga caserna de Sant Agustí: la inadequada
solució donada a la muntanya de
Montjuïc, amb problemes d'indefinició, d'accessibilitat i d'incompatibilitat
d'activitats; la pèrdua d'edificis que haurien pogut ser valuosos per a fins culturals i que han caigut a mans d'interessos privats.
5. El tractament del
patrimoni arquitectònic, urbà i social
Un dels elements que més clarament
mostren les contradiccions del model Barcelona és el tracte atorgat al
patrimoni arquitectònic i urbà. L'experiència demostra que alguns edificis i
teixits són respectats amb tota cura i uns altres, en canvi, són eliminats
dràsticament. Per exemple, la conservació de l'antic Estadi Olímpic, amb els condicionants
i costos que ha comportat, contrasta sorprenentment amb l'eliminació de gran
part de l'arquitectura industrial del barri del Poblenou.
¿Quins han estat els criteris adoptats
per a conservar uns edificis i enderrocar-ne
d'altres? En primer lloc, predominen uns factors anacrònics de valoració
simbòlica: s'entén que un estadi forma part de la memòria col·lectiva; en
canvi, aquest paper no és atorgat al patrimoni industrial. Una altra raó
manifesta és que desapareix tot allò que, no essent una arquitectura monumental
de primer ordre, cau en una zona de transformació radical. En definitiva, no
han estat elaborats encara uns criteris definits sobre el concepte de patrimoni
i sobre allò que s'hauria de conservar perquè els criteris
prevalents són exclusivament econòmics.
En aquest sentit, una explicació de
les raons per les quals s'ha eliminat el patrimoni industrial del Poblenou
consistiria en la necessitat de netejar l'àrea per poder replantejar tota la
infrastructura del clavegueram, les vies subterrànies i les vies del ferrocarril,
i per poder realitzar l'operació amb rapidesa i sense obstacles. L'operació de
la Vila Olímpica, a part
manifestar un desinterès total per l'arqueologia
industrial, ha ocasionat que la nova morfologia es ressenti de la falla de
directrius urbanes. D'aquesta manera s'han aixecat unes grans illes que ni
responen a
la tradició de la trama
Cerdà ni plantegen cap nova solució alternativa, ja que desenvolupen una
morfologia híbrida i poc atractiva, sense gens de relació amb la trama existent
de la ciutat, cosa que revela, pel que fa als resultats, que l'arquitectura i
la ciutat no poden sorgir mai del desert, sinó de la memòria. Per a culminar el procés, fins i tot la Vila
Olímpica ha estat denominada Nova Icaria, aprofitant els precedents utòpics dels cabetians que van poblar la zona.
Són bastants, doncs, els projectes que
es ressenten de la poca relació amb la trama existent i de les urgències del
projecte. La ciutat és una cosa que s'ha de realitzar lentament, discutint i
millorant cada projecte, pactant cada intervenció, deixant que la mateixa
dinàmica de la ciutat vagi evolucionant. No és d'estranyar, per tant, que una
part de les intervencions d'aquests anys no estigui prou en harmonia amb
l'escala, les directrius i l'extensió de la ciutat preexistent.
Un dels últims casos més lamentables
d'aquesta ambigua relació amb el patrimoni arquitectònic és el gran projecte en
vies de realització per a urbanitzar
els terrenys del Port Vell. El problema és d'una complexitat enorme perquè, a més a més, les inversions privades dedicades al sector
terciari, al consum i a l'oci es
realitzaran en un sòl de procedència pública, sobre la mateixa línia del mar de
la ciutat, cosa que n'hipotecarà la visualitat i el contacte directe amb el
mar. Les vacil·lacions que s'han seguit al llarg d'aquest projecte revelen una
deficiència actual de la disciplina arquitectònica: es disposa ja de mètodes i
criteris per
a intervenir en els
edificis antics i reutilitzar-los, però encara no estan prou experimentats els
instruments per a la reutilització
dels vells espais públics. En el cas del Port Vell, hom troba a faltar la gran qualitat formal,
conceptual i poètica de la proposta que Manuel de Solà-Morales proposà per al
Port Vell el 1977.
De fet, dins del mateix Ajuntament de
Barcelona conviuen concepcions contraposades sobre el tracte a donar al patrimoni arquitectònic. És evident
la diversitat d'opinions entre els encarregats de la secció del Patrimoni
Arquitectònic i Oriol Bohigas, per exemple, preconitzador d'una renovació
dràstica.
6. La nova xarxa de
connexions
Per al correcte funcionament de la nova
Barcelona, ha calgut
replantejar totalment la xarxa de connexions, de manera que millorin precisament les relacions entre cadascuna de les àrees i els nusos de la nova
centralitat. Es tracta
d'una especie
d'intervencions en forma de línies, desplegades essencialment en
el perímetre de la ciutat —emblemàticament en el recorregut anular del segon cinturó—, que aporten la renovació de tota la xarxa viària,
infrastructural, de serveis i de comunicacions. Des de la nova xarxa de
clavegueram, que ha pal·liat els greus problemes d'inundacions periòdiques de
certes parts de la ciutat, fins a la torre de telecomunicacions a Collserola, projectada
per Norman Foster, l'objectiu de la qual és unificar les antenes disperses,
passant per la renovació de l'aeroport, s'han anat constituint, juntament amb
tot el replanteig de la xarxa viària, unes peces lineals essencials per a la
remodelació de la ciutat.
Els cinturons de ronda i els túnels
inaugurats de fresc signifiquen tant l'herència del projecte de la Barcelona
monumental i noucentista plantejat per Léon Jaussely el 1905 com la recuperació
de l'esquema de connexions de principis dels anys setanta, ideat en l'època
especulativa de l'alcalde Porcioles i congelat a causa de la crisi econòmica i dels moviments urbans. No
hi ha dubte que ara s'ha comprovat la idoneïtat d'aquests eixos de circulació.
Els projectes d'intervenció en les
vies de trànsit presenten dues menes de novetats. Per una banda, la definició
de vies urbanes que, alhora que solucionen problemes de trànsit, es
converteixen en eixos d'equipaments i en passeigs urbans; això és el que s'ha
fet a
la Via Júlia, al carrer
de Rio de Janeiro, a l'avinguda de
Gaudí, a
les vies-parc del Carmel,
a la rambla de Prim, etc. I, per l'altra, la preocupació pel disseny,
pel tractament formal d'una sèrie d'elements urbans com ara ponts, túnels,
murs, senyalitzacions, pòrtics per a senyals viaris, marquesines, parades d'autobús, etc., que fins avui estaven semioblidats, però
que en realitat incideixen fortament en la imatge i en la qualitat de la
ciutat. El pont dissenyat per Santiago Calatrava a la unió dels carrers de Felip II i
Bac de Roda, juntament amb una sèrie de ponts realitzats a la part est de la ciutat, com també les
boques del túnel de la Rovira, en són ja unes mostres ben clares.
Respecte a la realització global del segon cinturó,
que encara s'està duent a terme a
la seva part oest, s'ha
de dir que la seva necessitat, tot i que sembli paradoxal, va també unida a la seva insuficiència. La xarxa
constituïda pel perímetre dels cinturons és absolutament necessària per a evitar el col·lapse de la ciutat i per a disminuir els corrents circulatoris en
el centre històric de la ciutat, però és totalment inútil per a resoldre els seus problemes globals de
trànsit. Ja avui és previsible que també aquests cinturons quedaran ofegats per
la circulació. Per tant, l'operació dels cinturons té també un valor ideològic
i de canvi, com una cosa necessària per a tota ciutat moderna que aspira a atreure inversions i que ha de
disposar de vies ràpides en el seu perímetre; i té també un ulterior valor
tècnic i infrastructural per a servir de suport a una dràstica
reestructuració de les infrastructures i les tecnologies de la ciutat; xarxes
d'aigua, electricitat, telèfon, informació, etc.
Sens dubte, la millora dels transports
públics, l'experimentació de nous mitjans de transport col·lectiu i individual
i un dràstic control del trànsit en el centre de la ciutat, juntament amb la
construcció dels promesos park and ride en els seus accessos, continuen
essent les úniques solucions d'un problema crucial de la ciutat.
7. Les conseqüències
del model
En primer lloc cal aclarir fins a quin punt les justificacions
ideològiques se superposen generalment a les interpretacions lligades estrictament a la qualitat urbana i arquitectònica del
que s'ha realitzat, a les disponibilitats
i facilitats reals que ofereix la ciutat.
Per exemple, falta encara una
discussió a
fons entorn de la qualitat
dels molt diversos espais lliures projectats i realitzats que vagi més enllà de
l'argumentació ideològica que confon ús necessari amb èxit i perfecció. L'ús en
massa de gran part dels espais públics de Barcelona no en justifica
l'adequació; és només una manifestació fefaent de la necessitat vital d'espais
lliures per
a la ciutat.
Els problemes de repercussió social
que en la ciutat s'estan generant amb l'aplicació del seu model urbà són
diversos. En primer lloc, la declarada densificació de la ciutat. Barcelona era ja una ciutat
amb uns nivells de densitat altíssims. Amb els projectes que s'estan realitzant
—instal·lacions esportives, hotels, centres comercials, etcètera—, tot i que
s'han obert nous parcs i a despit que la població fixa disminueix lentament, la
ciutat s'està densificant quant a volum edificat i quant a ús. Això va
estrictament lligat a dues
conseqüències més: l'excés de consum i la terciarització. Barcelona s'està
perfeccionant com a gran centre
terciari d'escala metropolitana i com a centre d'atracció turística, amb la qual cosa, malgrat
que la població resident disminueix, augmenta cada dia el nombre de persones que van a treballar, a consumir o a visitar la ciutat. És una aglomeració que no deixa ja cap escletxa, cap pam
quadrat sense controlar; que ha passat a ser tota ella un escenari del consum. Hi
proliferen les galeries comercials; tots els milers de metres lineals de planta
baixa estan ocupats per comerços, i fins i tot aquests itineraris de consum
creixen cap a l'interior de les illes. Tot això va unit a una conseqüència ulterior, d'acord amb el
que està ocorrent en totes les grans metròpolis (Nova York, Londres, París...):
el vertiginós encariment del cost de la vida a la gran ciutat, suportable només per a una part dels ciutadans. La ciutat es
terciaritza, certes àrees es despoblen; la ciutat globalment pot obtenir grans
beneficis, però una gran part dels ciutadans assisteixen a la gradual pèrdua de poder adquisitiu
i en pateixen. La privatització de grans àrees públiques i l'alt cost de la vida a la ciutat són un atemptat manifest contra el «dret a la ciutat» que en teoria tenen tots
els ciutadans.
I, a més, la construcció real de la ciutat
està revelant que, en realitat, allò que ha succeït és que el sector públic ha
anat preparant sòl per a la promoció
privada en les millors condicions possibles. De fet, és el procés amb què ha
culminat l'operació de la Vila Olímpica o és el que va aparellat amb les tramitacions urgents
d'alguns plans.
El procés de renovació de la ciutat de
Barcelona és, indubtablement, tan apassionant com crucial. Apassionant, perquè
és una lliçó viva dels complexos processos de planejament i construcció
contínua de la ciutat. Crucial, tant per a la ciutat mateixa com pel seu caràcter
modèlic per
a altres ciutats catalanes
i espanyoles. És essencial que el creixement de la nova Barcelona olímpica
condicioni positivament la Barcelona del futur. Per a això hauria estat necessari que
s'hagués desenrotllat de manera més plena el debat cultural, social i
disciplinari. Des del punt de vista del mètode i de la gestió, és greu que una
operació com la de Barcelona hagi tendit massa a la cautela i a la simple justificació a partir dels criteris polítics. L'argumentació política és necessària; però,
utilitzada pels que detenen el poder, es basa en el triomfalisme electoral, en
l'esquematisme dels raonaments i en la impossibilitat d'acceptar els errors. La
correcta construcció de la ciutat exigeix, en canvi, el debat obert amb tots
els operadors socials i una rigorosa discussió des del punt de vista cultural,
arquitectònic i urbà. Un debat intel·lectual que a Barcelona ha estat insuficient.
|
Sobre l'autor
JOSEP MARIA MONTANER
Doctor arquitecte i cr í tic d'arquitectura i de disseny . Professor titular de Composició de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. És autor nombrosos llibres i publicacions
sobre arquitectura i disseny: L'ofici de l’arquitectura, Universitat Politècnica de Barcelona, 1983: [...]
Relacionat 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo JOSEP MARIA MONTANER Fills d'Elisava 12 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1995 | articulo JOSEP MARIA MONTANER El racionalisme com a mètode de projectació: progrés i crisi |