EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA,
1992
| articulo
El disseny de la torxa olímpica 1992A primera vista, hom es podia imaginar que l'encàrrec es
referia simplement al disseny d'un dispositiu que permetés portar la flama tot
al llarg d'un recorregut de relleus. De fet és així, però no és tan sols això,
hi ha molt més. En endinsar-me en el tema, em vaig adonar que l'«operació
torxa» era molt més complexa. No solament perquè el vessant funcional queda
clarament sotmès al significatiu, sinó, a més a més, perquè existeix una
concatenació de factors que es condicionen els uns als altres i que han de ser
atesos simultàniament.
L'encàrrec tampoc no es limitava a dissenyar un sol
element, sinó tres de distints. A més a més de la torxa de mà, que és l'element primordial, calia
dissenyar una làmpada com a reforç de seguretat de la flama i un pebeter
d'etapa, que és el
que rep la flama al final de cada jornada del recorregut.
La part més important de l'encàrrec requeia, evidentment,
en la torxa de mà. La que havien de portar els corredors i que veurien per televisió,
segons que sembla, uns 3.500 milions de persones. No era possible imaginar-la
com un objecte estàtic. Havia de ser part d'un tot, que inclou lambé el mateix
atleta amb el braç enlaire i corrent. Calia imaginar-la així. Pel fet de ser la
torxa un element del ritual olímpic, el disseny corresponent tampoc no podia
limitar-se a resoldre el problema funcional de vehicular sense apagades la
flama d'un lloc a un altre. Tota la cerimònia de la flama és un clar acte
litúrgic carregat de significats. Des de l'encesa pels raigs del sol a Olímpia
i la cursa per tot el país fins a l'arribada a l'estadi ple de gom a gom d'una
multitud que l'aclama, tot forma part d'una litúrgia pròpia d'aquesta mena de
«religió» que és l'olimpisme. És important que la «lectura» que es faci
d'aquest objecte portador de la flama sigui coherent amb el que ha de
significar. La torxa té una forta càrrega simbòlica pròpia dels objectes
sagrats. En dissenyar-la, cal enfocar-la amb una actitud creativa semblant a la
que s'adoptaria si es tractés d'una custòdia o d'un calze.
Encara que dissenyar una torxa olímpica és un encàrrec
atípic, el planteig és bastant similar al de qualsevol altre programa de
disseny. Sempre es tracta de saber afrontar els problemes d'índole funcional i
estètica. En aquest cas també coexistien les exigències de la funció —una torxa
no deixa de ser un dispositiu funcional que ha de vehicular una flama sense que
s'apagui— i les exigències expressives, perquè és un objecte que ha de
reflectir una època determinada i una cultura determinada. Havien de seguir-se
les pautes habituals, potser amb una mica més de tensió creativa per la gran
responsabilitat que aquest encàrrec comportava.
També en aquest cas, com en qualsevol altre objecte de
disseny, hi havia un client i un usuari. El «client» era la ciutat de
Barcelona, representada pel COOB, i l'«usuari», el moviment olímpic. Com sempre
que s'inicia un procés de disseny, calia conèixer bé totes dues parts per a no
trair l'una i alhora atendre els requeriments de l'ús de la segona. El meu
«client», jo el coneixia bé, era la meva ciutat. L'«usuari», menys.
Em vaig entrevistar amb distintes personalitats vinculades al moviment olímpic i em van cridar l'atenció l'entusiasme i la reverència que sentien per l'olimpisme. Sembla que era costum que cada atleta portador de la torxa se la quedés en acabar el seu relleu. No es tractava, doncs, de dissenyar una torxa única, sinó que n'hi havia d'haver tantes com corredors. També va quedar clar que els símbols bàsics que havia de portar la torxa serien l'emblema de l'Olimpíada (on ja figuren les anelles olímpiques), el número ordinal de l'Olimpíada i el nom de la ciutat, amb l'any. Vaig descobrir també que la cerimònia de la torxa no s'introduí en el ritual olímpic fins als Jocs de Berlín l'any 1936 i que la torxa és un símbol més antic que el logotip o la mascota, que són relativament recents. Era important, també, conèixer allò que en termes
comercials s'anomena «la competència». No em refereixo a la torxa que Philippe
Starck havia creat per als Jocs d'Hivern d'Albertville, sinó a les torxes dels
Jocs Olímpics anteriors. Vaig visitar el Musée Olympique de Lausana, on vaig
poder veure i manejar totes les torxes que fins al moment s'havien creat per a
tots els Jocs anteriors. Vaig passar una tarda manejant-les i fent un croquis
ràpid de totes, perquè ja volia endur-me dades per poder-hi continuar pensant a
l'espera de rebre els documents fotogràfics. Per completar aquesta fase
informativa, el COOB em facilità també una àmplia informació de caràcter tècnic
sobre les torxes de Los Angeles, Calgary i Seül.
Completada aquesta fase de documentació i assessorament
que em permeté conèixer les prestacions que s'exigien a la torxa, i també
copsar l'essència del seu significat, arribà el moment d'imaginar els possibles
enfocaments que es podien adoptar. No havia de ser fàcil imaginar una forma
innovadora que es diferenciés de les formes de les torxes habituals i que,
alhora, tingués el nivell de dignitat exigit a aquest tipus d'objecte-signe. La
forma emet, per si sola, un missatge determinat, i encertar aquest missatge
era, precisament, allò en què se centraven l'interès i el repte que comportava
aquest disseny.
Eren possibles diferents enfocaments. El més segur,
encara que el menys creatiu, consistia a adoptar una solució continuista. La
que van seguir, amb lleugeres variants, Londres, Cortina, Squaw Valtey, Los
Angeles i fins i tot l'última de Seül. És a dir, adoptar la forma d'una torxa
tradicional com la de l'estàtua de la Llibertat. Si aquesta solució es portava
a terme amb materials nobles i bons acabats, seria, sens dubte, una solució que
no presentaria cap problema d'acceptació, però que tampoc no significaria cap
aportació creativa. Encara que no vaig rebre cap indicació ni cap mena de
suggeriment del COOB ni del president del COI, vaig suposar que això no era pas
el que s'esperava de mi. Barcelona, que s'havia distingit pel seu especial
interès per innovar en tot el que s'estava fent per a aquests Jocs, mereixia
una torxa que també marqués una diferència.
Un altre possible enfocament era exactament l'oposat: la
fugida endavant. Crear una torxa en franca ruptura amb la tradició, xocant, tant per la seva forma com pel seu sistema de
combustió. Em va semblar que aquest enfocament hauria estat oportunista i poc
adequat per a un objecte amb aquest carisma. Un objecte s'entén com a simbòlic
si posseeix certs signes establerts que són, precisament, els que el doten
d'aquesta càrrega significativa. Si se'n prescindeix totalment, deixa de ser el
símbol que hauria de ser i no val com a tal.
Era clar que es tractava de fer una torxa aplicant-hi les
pautes del disseny. És a dir, assumint les exigències funcionals i a la vegada
les significatives pròpies d'aquell objecte. La torxa s'havia d'inserir d'una
manera coherent en les pautes del ritual olímpic, que, com tota cerimònia
litúrgica, és, de fet, allò que justifica la mateixa existència de l'objecte.
No era, doncs, qüestió d'inventar unes noves maneres de portar el foc, amb
làsers o qualsevol altra tecnologia punta, ni de crear formes bigarrades que no
s'haurien relacionat gens amb allò que la gent entén que és una torxa. Havien
d'existir un bàcul i una flama, àmplia, visible, onejant com una oriflama. No
era possible fer un planteig de «disseny experimental», que hauria desfigurat,
anul·lat, tota la màgia d'aquesta cerimònia. El disseny d'un objecte es considera
encertat quan resol correctament totes les funcions que aquest ha d'acomplir.
Hi ha casos, com aquest, en què el valor de l'objecte com a signe és part
essencial de la seva funció.
Les idees que pogués anar concebent preferirien certes
formes i materials, però no es podria definir res en ferm, perquè tot era
condicionat pel sistema de combustió, que encara estava per decidir. Aquest
dispositiu funcional variaria de grandària i permetria diferents materials
segons el tipus de combustible que s'hi utilitzés. La forma d'una torxa que
funcionés amb combustible líquid no seria igual a la que utilitzés gas o
pólvora. Així, doncs, abans que pogués perfilar-se la forma de la torxa, calia
concretar el combustible que s'hi utilitzaria, en la mesura que aquest combustible
en condicionava la forma.
Però també, al seu torn, resultaria difícil decidir él
tipus de sistema de combustió sense conèixer prèviament quin sistema de relleus
s'adoptaria. Era una decisió que podia afectar el sistema de combustió i també
el disseny de la torxa, perquè no seria el mateix si aquesta havia de ser
recarregada pel camí que si hi havia una nova torxa a cada relleu, suposant que
es respectés la tradició segons la qual cada atleta es guarda la seva torxa com
a record.
El nombre de torxes
Per decidir aquesta important qüestió, es van tenir en
compte els múltiples factors que la condicionen, tant se val que siguin fruit
de la tradició o de la necessitat operativa.
El ritual de la flama consisteix en el fet que aquesta
arribi a l'estadi olímpic de Montjuïc després d'haver recorregut tot el país
mitjançant relleus. És a dir, s'han de cobrir
uns 6.000 km segons un itinerari prèviament fixat. Per tal que hi puguin
participar molts portadors i de totes les edats i condicions, el recorregut de
cada relleu ha de ser curt, d'un quilòmetre o fins i tot menys. El temps
esmerçat se situa entre deu i vint minuts, segons el corredor. També és
important que la torxa sigui lleugera (màxim, un quilo i mig). Aquesta dada,
que s'havia de tenir en compte en elegir els materials per a fabricar-la, també
exigia que les càrregues de combustible fossin mínimes, tot i que havien de ser
suficients perquè no s'esgotessin abans del final de cada relleu. Per a això
calia que cada corredor estrenés una càrrega.
Per molt que en una torxa olímpica l'atenció se centri en
les línies externes de la seva forma, la seva raó de ser continua essent la
flama que porta. Una flama que ha d'arribar a bon fi a desgrat dels múltiples
entrebancs que poden sorgir durant el recorregut.
Encara que el COOB havia de decidir finalment quin
sistema de combustió s'utilitzaria, no li era possible basar-se en la
documentació de què disposava sobre torxes anteriors perquè aquesta demostrava
que no existia un combustible estàndard. Alguns havien preferit el gas,
d'altres el petroli, i fins i tot —com en el precedent de Seül— la pólvora. Calia
fer un estudi exhaustiu de tots els possibles sistemes abans d'adoptar una
decisió. El COOB confià aquesta tasca a la Càtedra de Projectes de l'Escola
d'Enginyers de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). En principi
existien tres menes de combustibles possibles: carburant sòlid (pólvora o uns
altres sòlids), gas (butà o altres gasos) i líquid (petroli, alcohol, oli o uns
altres líquids). La meva sorpresa fou molt gran quan una de les primeres coses
que se'm van demanar fou que dibuixés la forma de la flama que em pensava que
havia de tenir la torxa i que també hi posés el color. Era una pregunta que,
per molt sorprenent que resultés, era ben lògica, perquè calia fixar un
objectiu concret per a la investigació. Se'm demanava una flama à la carte. Vaig dibuixar una flama
onejant i vermellenca. Aquest primer croquis significà, de fet, la primera
decisió de «disseny» que vaig adoptar per a aquesta torxa. La forma de la flama
també és una part integrant del disseny. No ens imaginem una torxa com un bàcul
estàtic i inert, sinó com un objecte que
aconsegueix la seva autèntica dimensió quan és portat encès i el
veiem moure's. També vaig haver de concretar la forma que tindria el capçal de
la torxa, a fi que les proves poguessin realitzar-se en condicions adequades.
Vaig elegir la forma de platet cònic. Aquest fou un pas més, sense possibilitat
de retorn, en el disseny de la torxa.
L'elecció del combustible fou el resultat d'un estudi
laboriós en què calgué tenir en compte la fiabilitat del carburant, tant per a
mantenir la flama encesa enfront de les inclemències del temps (vent o pluja)
com perquè no representés un perill per als qui manegen la torxa. Són, doncs,
distints els factors que entren en joc i que han de valorar-se a l'hora
d'elegir el sistema de combustió.
Es van estudiar diversos combustibles capaços de produir
la flama requerida i que alhora fossin fiables. Una primera idea suggestiva fou
usar un combustible líquid a base d'alcohol o oli. Resultava molt ecològic i
mediterrani, però no era el més idoni per a garantir l'estabilitat de la flama
enfront de les inclemències del temps. Es van provar uns altres sistemes amb
pólvora. Finalment s'optà pel gas, que permet un millor control de la flama i
un més fàcil emmagatzematge del combustible.
El dispositiu funcional
Per realitzar les proves amb el gas, es muntà un
rudimentari sistema de cremador que permetia jutjar la qualitat i l'estabilitat
de la flama en condicions extremes, però que en cap cas no podia servir de
model per a la seva aplicació a la torxa definitiva. Calia que un altre equip
prengués el relleu i desenrotllés, pel que fa al prototip, un dispositiu
funcional amb un cremador i una càrrega de gas que tinguessin unes
característiques idèntiques a les que es muntarien a la torxa. El COOB encomanà
aquesta feina a l'oficina tècnica de Catalana de Gas, que ja ens havia
assessorat en les proves de combustible.
Amb aquestes dades, Catalana de Gas va iniciar un procés
d'estudi fins a aconseguir un prototip que complís els requisits necessaris, és
a dir, la mena de flama desitjada, com també la garantia que romandria encesa
sense problemes durant els vint-i-cinc minuts exigits.
S'havien de considerar els problemes de seguretat per als
portadors de la torxa, i també els de la influència que hi podrien exercir la
temperatura ambiental i la pressió atmosfèrica. Es consultà el mapa eòlic
nacional i es retingué la dada que la velocitat del vent que havia de resistir
la flama era de 50 km/h. En conseqüència, es van fer assaigs amb un ventilador
centrífug i es demostrà l'estabilitat de la flama en el prototip definitiu.
Així va ser com, un dia, a l'oficina tècnica de Catalana
de Gas, vaig poder veure com s'alçava una flama que tenia la forma que havia
imaginat i que corresponia a la que, al començament, havia dibuixat.
L'estudi detingut dels temes relatius al tipus de relleus
i al sistema de combustió va aportar moltes dades complementàries sobre
qüestions funcionals. Obligà a definir certs aspectes, com, per exemple, la
forma del capçal, per a poder realitzar les proves de combustió. Amb tot,
encara faltava decidir molts aspectes de la forma general de la torxa.
Vaig passar setmanes obsedit per aquests problemes,
manejant més documentació, parlant, fent apunts, deixant flotar vagues
impressions. Tot això em permetia anar penetrant més a fons en el cor del tema.
El que sí que anava quedant clar era allò que no podia ser. Sabia que,
finalment, trobaria una manera convincent d'abordar la forma, però encara no
sabia com materialitzar aquestes intencions concretament. Els meus propòsits
podien fins i tot concretar-se en una sèrie d'enunciats. Volia que la torxa de Barcelona 1992 fos en certa manera diferent. Em semblava important que
es dintingís de les altres creades fins aleshores. També volia que tingués molta
qualitat estètica, que fos un objecte bell; que la seva forma fos
inconfusiblement contemporània, encara que sense seguir cap estil determinat.
Havia d'expressar el que és la Barcelona d'avui amb una imatge, sintonitzant
amb el disseny de qualitat que en la nostra ciutat es prodiga. Finalment, havia
de ser coherent amb la línia de la meva obra i no sacrificar res a la galeria.
De mica en mica, i com a conseqüència d'aquests inputs
que anava emmagatzemant a nivells més o menys conscients, van anar
emergint, d'una manera imaginativa espontània, idees de possibles planteigs
formals. Aleshores no els vaig intentar valorar; simplement els vaig retenir,
tot fent ràpids esbossos de les seves característiques diferencials. Vaig
arribar a tenir dotzenes de pàgines plenes de croquis, de vegades només d'algun
detall o d'un acabat. Pàgines que revisava de tant en tant, tot veient com,
d'una manera intuïtiva, certes idees anaven reapareixent com si fossin les que
reflectien més bé allò que encara era incapaç d'expressar. Vaig anar veient
camins que s'acostaven a allò que perseguia. En un moment donat vaig observar
que, entre múltiples croquis, una idea tornava moltes vegades. Era dotar de direccionalitat
el cos mateix de la torxa, és a dir, que no fos, com totes havien estat fins
aleshores, un cos de revolució. Era una idea que, a més de diferenciar-se d'una
manera molt significativa, tenia la seva lògica. La torxa assenyalaria així el
seu nord propi, Barcelona. Una altra idea que sobresortia era que el capçal
tingués la forma d'un pebeter. La torxa anunciaria així la destinació final de
la flama en el pebeter de l'estadi. També vaig veure clar que el material havia
de ser alumini cromat, el metall i el color que caracteritzen la nostra època.
Van anar emergint amb força les formes triangulars i còniques, amb preferència
a les cilíndriques i cúbiques, perquè no solament no s'allunyaven de les torxes
anteriors, sinó que a més a més suggerien alguna cosa així com àmfores, tenien
una connotació molt mediterrània. D'aquesta manera es va anar decantant una
idea mestra entre totes les que estava debatent. En un moment determinat, vaig
trobar una forma en la qual es reunien d'una manera coherent totes aquestes
característiques que em semblaven importants.
Així van anar evolucionant els plans inicials registrats
a l'ordinador. Calia comprovar si alguna de les variacions exigides per uns no
entrava en conflicte amb les d'uns altres. Així que la forma s'estabilitzà en
una solució viable, vam poder veure a l'ordinador imatges en tres dimensions de
l'aspecte que tindria la torxa. Corresponien plenament a allò que havia estat
imaginant. Basant-nos en aquesta seguretat, es realitzà una primera maqueta de
volum. Per fi vam poder tenir la torxa a la mà, aixecar-la. Una torxa de fusta,
la forma de la qual ja complia totes les premisses, tant pràctiques com
estètiques. Podia ja iniciar-se la posada en marxa de la maqueta definitiva,
que seria la que, en el seu moment, presentaria al COOB.
Restava una qüestió pendent: la dels símbols que havia de
portar la torxa. El COOB havia aprovat el suggeriment que li havia fet
d'inscriure a la torxa només «XXV OLIMPÍADA BARCELONA 1992» i el
logotip. Aquesta fórmula permetia unificar en un sol enunciat el bilingüisme
necessari. Malgrat tot, era un text llarg, que calia fer cabre a la cara
frontal. En optar per la forma direccional, sabia que qualsevol inscripció
havia de ser-hi. Vaig parlar amb Josep Maria Trias per tal que, com a creador
de tota la imatge gràfica dels Jocs, dissenyés aquest text. Vam coincidir a
pensar que la inscripció en vertical seria molt més indicada i que una lletra
lapidària era la que pertocava a un objecte amb aquest carisma. De fet, fou
Trias el primer, a part el meu propi equip, que sabé com seria la torxa.
La torxa finalista
 A finals de gener de 1991 disposàvem ja d'uns plans en què la forma era ja la definitiva. La torxa tindria 66 centímetres d'alt i pesaria 1 quilo 200 grams. La integrava una estructura autoponant d'alumini injectat en la qual s'acoblaven: el capçal a la part alta, una tapa posterior que protegia el dipòsit de combustible, a la part central, i l’empunyadura a la part baixa. Amb totes aquestes dades i tots aquests plans, es pogué
començar la realització del que havia de ser la maqueta definitiva, en la qual
veuríem exactament com seria allò que havíem estat dissenyant. Fou a mitjan
febrer de 1991 quan vaig poder veure materialitzades les meves idees en una
torxa perfecta en tots els seus detalls.
Recordaré sempre amb quina emoció vam obrir la caixa que
contenia la maqueta definitiva. Era l'hora de la veritat. El punt final d'un
llarg procés de gestació que partia dels primers esbossos i acabava en aquesta
maqueta. Havien passat molts mesos d'ençà que em vaig decidir a desenrotllar
aquesta idea i no una altra. Uns mesos en què l'enfocament imaginat s'havia
anat obrint camí fins a arribar a ser realitat. És ben cert que resolent
problemes puntuals i retocant detalls s'arriba a oblidar la visió de conjunt.
De sobte, aquell dia, el resultat de tants esforços era allà, a punt de
revelar-se. Encara que l'ordinador ens n'havia mostrat imatges convincents i
n'havíem vist volums satisfactoris, ara veuríem la torxa tal com seria en la
realitat, amb tots els seus detalls i la qualitat dels materials, tal com el
1992 la veurien milions de persones. ¿Correspondria
plenament al que esperàvem? La sort ja havia estat tirada, ja no era possible
fer marxa enrera. Va ser molt excitant veure aparèixer aquella forma rutilant
entre els papers que la protegien. Potser l'emoció ens abassegava massa per a
ser equànimes, però ens va semblar magnífica.
El dia 13 de març, cinc-cents dies abans de la celebració
dels Jocs, es presentà la torxa als mitjans de comunicació a l'estadi de
Montjuïc. El 4 de setembre de 1991 s'inaugurava al Musée Olympique de
Lausana una exposició sota el títol «La Torxa Barcelona 1992», en la qual
s'exposava la maqueta voltada de documents relatius al procés de disseny.
Paral·lelament al disseny de la torxa, també s'estaven
creant els altres objectes que formaven part de l'encàrrec: la làmpada de
seguretat i el pebeter d'etapa.
En tota cursa de relleus s'ha de preveure la possibilitat
que, durant el recorregut, sorgeixin contratemps que apaguin la torxa que es
porta en aquell moment: una caiguda del corredor, una fallada del sistema de
combustió, per exemple. Per això, a més a més de la torxa iniciadora de la
cursa, també s'encenen a Olímpia tres làmpades de seguretat que garanteixen que
en qualsevol circumstància hi haurà sempre una llama original amb què es
tornarà a encendre la torxa. Aquestes llames que cremen discretament en les
làmpades de seguretat tenen el mateix valor simbòlic que la que oneja a la
vista del públic a la torxa.
Són una reserva de seguretat que garanteix que serà una
autèntica llama encesa a Olímpia la que arribarà i encendrà el gran pebeter que
presideix els Jocs. Aquestes làmpades serveixen, també, per a transportar la
flama en els trams de recorregut en què calgui viatjar per mar o per aire.
El model adoptat per al disseny d'aquestes làmpades és el
que utilitzaven els minaires. Considerem que havien donat proves suficients de
la seva fiabilitat. Fou a Astúries on, finalment, vam trobar els que encara
eren capaços de fabricar-les. Sembla que ara ja no s'utilitzen.
Partint del principi funcional que posseeixen, les vam
modificar perquè s'ajustessin més a l'ús especial que havien de tenir. Vam
augmentar la capacitat del seu dipòsit de combustible, vam canviar el sistema
d'obertura i la grandària del vidre, perquè el seu objectiu ja no era fer
claror i sí, en canvi, tornar a encendre una torxa. Tal com estaven
construïdes, amb un vidre ample i una flama inaccessible, l'operació de
reencesa era difícil. També vam demanar que hi hagués un dispositiu que
permetés elevar la metxa sense necessitat d'obrir la làmpada, perquè haurien
d'estar enceses contínuament les vint-i-quatre hores del dia durant més de
quinze dies.
Havent calculat que el contingut en combustible de cada
làmpada duraria, com a mínim, vuit hores, serien tres les làmpades que portaria
la caravana de seguiment de la cursa. D'aquesta manera, reposant el combustible
en una cada vuit hores, per ordre cronològic, una possible fallada de
manteniment durant els quinze dies del recorregut admetria solució. Sempre es
mantindria la flama en les altres dues. Al combustible se li demanava que no
fes fum en cremar-se, perquè aquestes làmpades estarien sempre dins d'algun
vehicle, i que fos de fiabilitat completa en un sistema de combustió amb metxa.
Després d'assajar diverses opcions de combustibles líquids, els tècnics van
aconsellar el querosè.
L'altre element que també calgué dissenyar fou el pebeter
d'etapa. Cada dia la cursa de relleus acaba en una ciutat en la qual se celebra
un acte de recepció de la flama encenent-hi un pebeter que romandrà
encès durant hores. Aquesta flama hauria de ser més gran i molt visible per al
públic. Per això es va dissenyar un pebeter que acolliria la flama de manera
cerimoniosa. Aquest pebeter és un monòlit de granit rematat per un capçal com
el de la torxa, però d'unes dimensions molt més grans. Porta una inscripció
referida a l'esdeveniment i el logotip dels Jocs.
En conclusió: com ja he dit, el disseny de la torxa haurà
estat un dels més importants de la meva vida professional, no solament pel
significat que aquest objecte té per si mateix en el ritual olímpic, sinó també
pel fet de ser la ciutat de Barcelona qui me'l va encarregar.
|
Sobre l'autor
ANDRÉ RICARD
Dissenyador Industrial. Membre fundador de l'ADI/FAD, President de l’ADI/FAD (1972-74), Vice-president de l’ICSID (1963-1980). Sots-president de la comisió permanent del BCD (Barcelona). Membre del Definition & Doctrine Working Group (1963-1967), cofundador i primer president de l’ADP. Ha [...]
Relacionat 03 LA CULTURA ARQUITECTÒNICA. EL DISCURS DEL DISSENY. EL DISSENY I LA SEVA HISTÒRIA, 1989 | articulo ANDRÉ RICARD Dissenyar per compte d'altri 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo ANNA CALVERA El kitsch'92: la dignificació del souvenir olímpic |
