EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA,
1992
| articulo
Barcelona'92: conclusions provisionalsDavant l'esdeveniment dels Jocs Olímpics, és ja oportú de
plantejar una valoració global del que ha significat l'acció urbanística i
arquitectònica de l'administració municipal d'ençà que la majoria actual accedí
al govern de l'Ajuntament el 1978.
Tothom està d'acord en la importància quantitativa
d'aquesta acció. El nombre d'operacions de reordenació d'espais públics, la
quantitat de nous edificis d'equipament, les accions empreses per a millorar
les infrastructures de trànsit i de serveis, són, sens dubte, el capítol més
important de les realitzacions d'una acció de govern ambiciosa i incisiva.
Tampoc no és difícil d'aconseguir un acord respecte a
l'originalitat de certes formes d'actuació. La manera d'actuar en la ciutat ha
creat una experiència amb estil específic, que respon a criteris, prioritats i
fins i tot formes estètiques difícilment comparables amb les que han aparegut
en aquests anys en altres centres metropolitans.
La necessitat de dur a terme aquestes realitzacions —avui
podem comprovar-ho— no ha estat la celebració de les Olimpíades. Potser
aquestes han estat una font extraordinària de finançament, però no deixa de ser
xocant que, des de bon començament, la nominació, primer, i l'objectiu dels
esdeveniments olímpics, després, hagin estat reconeguts públicament i
explícitament com un simple pretext. Amb una actitud ben típica de l'escèptic
realisme català, cada cop que s'ha parlat de les Olimpíades i s'ha destapat la
capsa de la ideologia olímpica, aquest discurs ha fet l'ullet a una complicitat
tàcita en una mena de doble llenguatge: les Olimpíades duren quinze dies; allò
que interessa és la transformació de la ciutat i dels seus endarreriments
endèmics amb vista a un futur desafiament europeu.
Però, ¿en què ha consistit tot el que s'ha fet fins ara,
i quines són les seves limitacions?
L'acció urbanística en la ciutat es pot entendre damunt
dos eixos fonamentals. En primer lloc, una acció sobre l'espai públic. En segon
lloc, un programa d'equipaments.
El primer s'ha caracteritzat per una original concepció
microurbanística. Des de Barcelona s'ha emfasitzat la importància de l'acció
puntual sobre un teixit urbà gairebé ocupat del tot, en el qual les accions
havien de ser de remodelació més que no pas de creació de nous espais.
«Urbanisme intersticial», «reconstrucció de la ciutat»,
«urbanisme urbà», «metàstasi urbanística», han estat alguns dels termes amb què
s'ha caracteritzat una manera d'operar més confiada i segura en la petita
escala que no pas en els grans planejaments; més convençuda de la capacitat
concreta del projecte constructiu d'una plaça o d'un jardí que no pas de les
decisions programàtiques sobre vialitat, àrees verdes o renovació urbana.
Aquesta experiència, la metodologia de la qual en les
àrees històriques de la ciutat es basava en la idea que l'actuació era sempre
una soldadura, una recosida de fragments inacabats per l'absència d'una acció
pública equiparable a la dinàmica de l'edificació privada, tingué
l'originalitat de ser duta també a la perifèria, a les àrees d'edificació
recent de la ciutat.
D'aquesta manera Barcelona, des dels centres fins a les
perifèries, ha posat en marxa un programa de veritable construcció d'espai
públic a partir dels residus, dels intersticis i de les vores inacabades,
abandonats per l'urbanisme expansionista.
Ha estat, certament, la resposta crítica a les
limitacions evidents de l'urbanisme del moviment modern. Però ha estat també
l'acció a posteriori del sector públic en una multitud de llocs als
quals aquesta acció havia d'haver arribat, en teoria, en el mateix moment de
realitzar-la la iniciativa privada.
Cal dir que aquesta manera d'actuar ha estat especialment
eficaç i imaginativa i ha donat una de les poques respostes al problema que les
modernes perifèries plantegen en totes les grans ciutats que van sofrir
creixements salvatges durant el boom dels anys cinquanta i seixanta.
L'experiència barcelonina en aquest terreny ha produït un veritable estil
d'acció en l'espai públic i, a desgrat que molts dels projectes han estat obra
d'arquitectes particulars, el resultat final ha estat una manera de fer places,
carrers, avingudes, jardins i parcs dotats d'un inconfusible segell comú.
Avui aquesta és una feina començada però no acabada, en
la qual es detecten una certa fatiga i la pèrdua de la tensió creativa que pot
acompanyar la repetició. Només una dosi de nova experimentació i de nou risc
pot dinamitzar una cosa que encara té un ampli camp de necessitats per
endavant. La ideologia recent, defensora de la discreció, de l'anonimat i de
les accions només de bona urbanitat, amenaça de buidar de contingut cívic una
acció que en molts aspectes ha estat la més creativa de les que ha realitzat el
municipi.
Pel que fa als equipaments, l'activitat constructiva ha
intentat promoure indistintament com a objectius olímpics allò que només era
cert en part. Evidentment, les instal·lacions per a la celebració dels Jocs
eren necessàries. Però s'ha emprès un ampli programa d'equipaments socials i
culturals no estrictament dependents de l'esdeveniment esportiu del 92.
La discutible decisió de centrar a la muntanya de
Montjuïc els grans equipaments esportius no ha servit per a resoldre la
complexa situació d'aquest parc central de la ciutat, sinó per a aguditzar la
confusió respecte a la destinació d'aquesta gran reserva de verd de la Gran Barcelona. A
part l'atractiu edifici d'Arata Isozaki, des del punt de vista arquitectònic
les altres actuacions es mouen en un discret nivell de correcció. Però allò que
veritablement continua essent un conflicte cada vegada més greu és el
discutible intent de fer coincidir en aquest lloc de màxima centralitat els
grans equipaments esportius, museogràfics, el parc i la seu de la
importantíssima Fira de Barcelona. Els problemes d'accessibilitat,
d'incompatibilitat d'activitats i de dinàmiques contraposades en cadascuna
d'aquestes destinacions, no solament fan dubtar de l'encert de sobrecarregar la
muntanya de Montjuïc amb l'Anella Olímpica, sinó que plantegen, com a feina
immediata, unes polítiques complexes i costoses per tal que els nous
equipaments siguin fàcilment i constantment utilitzables i compatibles entre
si. Els conflictes ja han començat a posar-se de manifest. El futur de la Fira hauria de ser la gran
ocasió per a una reordenació de les activitats del que avui ja és el parc
central de Barcelona.
Pel que fa a les altres àrees d'instal·lacions
esportives, és ben segur que tant a Horta com a la Diagonal es dinamitza
l'ús d'espais residuals. En el cas d'Horta, gràcies a una operació
d'urbanització tan modesta en els seus recursos com brillant en els resultats.
No hi ha dubte que, com a operació d'equipament, tot i el seu volum limitat,
els espais esportius i l'ordenació d'aquesta zona constitueixen una de les
actuacions més interessants del conjunt d'obres olímpiques.
L'actuació al límit de la Diagonal amb el municipi
veí de l'Hospitalet tindrà la virtut d'obrir l'entorn d'aquesta via fonamental
per a la ciutat a una permeabilitat que avui no posseeix. És la versió menor i
contraposada de la gran operació d'obertura de l'eix de la Diagonal al mar, que es
presenta en aquest decenni com un dels grans temes urbans de la ciutat. Amb
l'antecedent de la Vila
Olímpica plantejada com la construcció-reconstrucció d'un
fragment de la malla Cerdà, l'obertura de la Diagonal al mar planteja,
igual que la Vila
Olímpica, dues qüestions distintes però íntimament
imbricades.
La primera és la connexió de la ciutat amb el front
marítim. Es tracta d'un dels grans objectius emblemàtics d'escala ciutadana. En
el cas de la Vila
Olímpica, aquest és et millor resultat de l'operació: amb una
senzilla manera d'articular el pas subterrani de les grans infrastructures amb
la domesticació de la platja, la creació de parcs i l'aproximació de
l'edificació residencial al mar.
La segona qüestió, al nostre entendre molt més
problemàtica, és com s'ha d'ordenar una important àrea residencial de nova
planta amb la memòria del traçat vuitcentista de la malla Cerdà. En el cas de la Vila Olímpica, s'ha
optat per l'intent de compatibilitzar la tradició de la ciutat del Vuit-cents
d'illes tancades, ordenació regular, varietat arquitectònica, carrers de pas i
homogenis, amb la tradició del moviment modern de blocs oberts, varietat
tipològica, homogeneïtat constructiva, multiplicació pintoresquista dels punts
singulars.
Certament, el millor encert de l'edificació de la Vila Olímpica és no
pas haver-la pensada com a tal, sinó com una futura part de la ciutat, en un
experiment de planejament i construcció ex novo de les màximes
dimensions imaginables en una ciutat que, teòricament, ha exhaurit els seus
recursos de sòl edificable. Allò més desencertat, en canvi, serà, sens dubte,
la confusió tipològica i la innecessària diversificació d'intervencions.
Enfront del repte de l'obertura de la Diagonal, l'experiència
de la Vila Olímpica
ha de servir per a pensar amb menys compromisos amb el present i amb el passat
una altra de les grans operacions a gran escala, en què la forma de la
residència serà decisiva per a la forma final d'un eix primordial de la ciutat.
Per a això caldrà un canvi conceptual, que només des d'algunes joves propostes
es pot entendre com a alternatiu.
En relació als equipaments no estrictament olímpics, la
millor esperança és que la majoria s'han iniciat i estan ben definits, i que la
seva realització resta clarament com un objectiu que continuarà essent vàlid
després de les Olimpíades. Allò que alguns interpretaran com un fracàs— el fet
que no s'hagin acabat la majoria de museus, auditoris, teatres, etc., per a
l'estiu del 92— serà, gairebé amb tota seguretat, una garantia de la ineludible
necessitat de continuar una política que de cap manera no es pot sentir ni
completa ni satisfeta amb el que s'hagi acabat per a la cita olímpica.
Certament, la frontera del 92 és un límit que caldrà
travessar d'una manera no traumàtica. Res no seria més desastrós que la
paràlisi que ens podria sobrevenir després dels fastos que han posat el nom de
Barcelona a les pantalles de televisió de tot el món. És bo que des d'ara es
parli dels programes per al 93 o per a tota la dècada, de manera que la
important acció ja realitzada sigui l'esperó per a una autocrítica i per a una
prospectiva de futur. Si analitzem la feina feta fins avui a la ciutat de
Barcelona, no és difícil de fer un elenc d'algunes grans qüestions que en un
cert moment s'han deixat de banda en nom de les urgències immediates i de
prioritats dictades pel realisme.
Entre aquestes, en voldríem destacar tres que
constitueixen tant uns assumptes pendents com unes exigències la resolució de
les quals ha de ser imprescindible en un futur immediat.
La primera és la política de rehabilitació de la ciutat
històrica. Ara com ara, aquest és ja un dels grans compromisos en què
l'administració municipal ha esmerçat recursos humans i econòmics importants.
La pressió d'una ciutat de superfície limitada i d'alta
densitat, de la mateixa manera que ha buscat expandir-se en àrees industrials
obsoletes o en àrees residuals poc o mal urbanitzades, dirigeix ara la seva
apetència cap a un lloc privilegiat. La centralitat del centre històric pot ser
un objectiu evident per a residències privilegiades, activitat comercial i
terciària central. Però un procés d'aquesta mena consistiria en un canvi
radical en la condició dels habitants i de les edificacions. En principi aquest
no és l'objectiu de la política municipal, que es formula amb intencions socials
d'higienització, rehabilitació i recuperació d'una àrea integrada d'activitat
residencial i d'activitat local. Es tracta d'objectius difícilment compatibles
amb la concurrència dels interessos privats, amb l'augment de les funcions
centrals i amb l'aprofitament dels valors de centralitat com a valor afegit a
les operacions en curs.
La recuperació de la ciutat històrica de Barcelona
s'acompleix després d'un llarg rosari d'experiències europees en el mateix
sentit. En moltes, les administracions no han estat capaces de controlar
l'apetència de les rendes de posició a favor dels habitants de la zona.
Una política d'accions respectuoses amb l'arquitectura
d'aquest centre històric, amb el seu traçat, no de sventramenti a la
vella manera hausmaniana, hauria de reflectir una acció urbanística compromesa
sobretot amb el caràcter de residència de les classes populars en el que es
denomina administrativament la
Ciutat Vella.
Una segona qüestió consisteix en el desafiament que en
els pròxims anys plantejaran els nous temes d'arquitectura urbana, distints
dels famosos parcs i places. Les necessitats de grans infrastructures ja han
començat a tenir resposta: aeroport, port, cinturons perifèrics, túnels, etc.
En la majoria de casos, el nivell de la resposta arquitectònica i paisatgística
no ha passat de solucions mediocres. L'arquitectura barcelonina no mostra, de
moment, una capacitat especialment creativa en el disseny d'artefactes de gran
escala. Des de l'enginyeria de les infrastructures, les aportacions tampoc no
es destaquen més enllà de l'aplicació de fórmules estandarditzades. Falta per
complet un debat a aquest nivell. Ni els polítics, ni els ciutadans, ni els
mateixos arquitectes no hi semblen gaire sensibles. La formació dels
professionals arquitectes sembla bastant impermeable a problemes d'aquesta
magnitud. Les invitacions a figures internacionals no pot ser la solució
d'operacions en què els objectius dels grans operadors no poden maquillar-se
amb noms prestigiosos. L'absència d'idees és el que farà dels «nusos» del segon
cinturó o de la plaça de les Glòries o de la plaça d'Espanya artefactes urbans
de validesa dubtosa. La cautela amb què s'està portant l'operació Sagrera, per
exemple, no és la millor garantia per a un imprescindible debat d'objectius i
mètodes. L'arquitectura de les noves àrees urbanes no es pot resoldre amb
fórmules protegides només pel nom prestigiós dels seus autors.
Finalment, un problema polític. Tot el que s'ha exposat
fins aquí es refereix al municipi de Barcelona, un ens administratiu que
controla menys de la meitat de la població de la Gran Barcelona, de
la seva activitat i d'un territori que és realment vint vegades més gran que el
de la Barcelona
estricta.
Cada vegada més la ciutat de Barcelona tendeix a expulsar
els seus problemes fora dels seus límits administratius: el del trànsit, el de
la residència, el de la marginalitat social, el de les instal·lacions
industrials. La ciutat de Barcelona sembla que «s'alliberarà» de molts dels
grans assumptes que afecten una gran metròpoli. Però aquesta perspectiva és
completament falsa. Entre la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana
no hi ha solució de continuïtat. Existeix només una separació fictícia en el
pla administratiu i una voluntat política del govern de Catalunya de mantenir aquesta
ficció.
La Barcelona de les grans realitzacions, de les belles remodelacions, de les
emblemàtiques operacions urbanes, es fa a costa d'un hinterland especialment
mal dotat de polítiques urbanes i d'equipaments adequats, sobre el qual cada
vegada més recauen els problemes que la ciutat central desplaça més que no pas
resol.
El gran repte dels anys noranta, aquell que, si no se
soluciona, pagaran més car Barcelona i tot Catalunya, és el salt d'escala i de
gestió, que articularà polítiques de la dimensió i l'abast d'una gran metròpoli
on ja avui conviu més de la meitat de la població de Catalunya.
 |
Sobre l'autor
IGNASI SOLÁ-MORALES
Doctor Arquitecte. Catedràtic de l'Escola Tècnica d'Arquitectu ra de Barcelona. «Visiting Profes sor» de la Colúmbia University de Nova York. «Fellow» de l'Institute for Architecture and Urban Stu dies de Nova York. Director de l'Arxiu Històric d'Arquitectura, Disseny i Urbanisme del [...]
Relacionat 01 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1986 | articulo IGNASI SOLÁ-MORALES Teoria de la forma de l'arquitectura al moviment modern 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo ANNA CALVERA El kitsch'92: la dignificació del souvenir olímpic |