DISSENY, EINA DE FUTUR,
1993
| articulo
II Les Eines Futures Del DissenyParlar del disseny com a eina de
futur, en un món que canvia a tal velocitat que gairabé impedeix de percebre
el present, resulta, com a mínim, arriscat.
Tanmateix, l'estudi d'aspectes del context
sociopolític, dels avenços tecnològics, del món informàtic, de l'estat del medi
ambient, etc.. permet d'observarel naixement i la consolidació d'una sèrie de
noves realitats que sens dubte condicionaran el món del disseny, i en els quals
aquest pot servir com a
plataforma de síntesi per al desenvolupament de nous
referents culturals.
Una primera consideració a tenir en
compte es refereix al disseny i a l'aparat industrial al nostre pais.
A causa del perllongat aïllament d'Espanya, la seva cultura industrial
s'ha desenvolupat a
remolc de la resta de les economies occidentals, i amb un
considerable desfasament de temps. Per aquest motiu es pot afirmar que molts
dels punts a comentar sobre el futur del disseny a Espanya, corresponen a realitats
presents en d'altres països o àmbits culturals.
La intensa activitat professional dels darrers
anys ha aportat, en termes generals, nous referents estètics i solucions
enginyoses de baix contingut tecnològic a productes ja «inventats» per
veritables «cultures del projecte» com per exemple els casos d'Itàlia i,
anteriorment, d'Alemanya.
Tanmateix, la seva incidència en la cultura
industrial ha estat mínima. S'ha circumscrit al circuit limitat dels «editors»
de disseny, molt propers al concepte de producció artesanal, i de sèries
limitades i preus alts.
El disseny com a eina de futur al
nostre pais hauria de desenvolupar-se en col·laboració estreta amb l'aparat
industrial, que ha d'entendre, al seu torn, el disseny, no pas com a despesa o com a operació
de maquillatge, sinó com a inversió i interfase entre la
indústria i el destinatari dels seus productes.
Sens dubte, l'actitud «vedettista» i
individualista que s'observa tan sovint en alguns sectors de la professió, val a dir
que no ha contribuït precisament a aquesta integració.
El projecte institucional
La internacionalitat del projecte de disseny pot entendre's des d'òptiques diverses. Un primer aspecte a tenir en compte és 1'económico-industrial, motor de l'evolució política. La dificultosa gestió de la Comunitat Europea
està donant origen al Mercat únic, de marcat caràcter heterogeni i que obre
grans expectatives a
l'evolució del disseny a nivell continental.
Per una banda desapareixeran el concepte
d'importació/exportació, les darreres barreres aranzelàries i d'altres
entrebancs econòmics i legals. Cosa que provocarà una forta incidència tant en
els preus com en la circulació dels productes.
L'activitat professional a nivell
continental planteja grans reptes al dissenyador, ja que la implantació transnacional de moltes empreses europees revertirà en
encàrrecs per a col·lectius cada
cop més llunyans tant geogràficament com culturalment. El dissenyador haurà,
doncs, de respondre de forma eficaç a problemes
cada cop més complexos i aliens al seu propi àmbit (fet que es veurà atenuat
parcialment per la progressiva homogeneïtzació dels mercats.
Per una altra banda,
aquest gran col·lectiu continental haurà de crear els seus nous signes
d'identitat, pràcticament inexistents en l'actualitat, que permetin de
transcendir el caràcter nacionalista dels sentiments dels seus habitants,
forjats al llarg de molts de segles i innombrables enfrontaments.
No hi ha dubte que tots
els països integrants de la comunitat comparteixen sistema polític i econòmic,
però els sentiments esmentats estan profundament arrelats. I els recels
dels quals són origen, només desapareixeran totalment (si és que això
desapareix algun dia) en trobar i plasmar aquells elements comuns que permetin
a tots els europeus d'identificar-se (almenys els demòcrates i rics).
Tanmateix, aquest
procés d'integració econòmica i síntesi cultural no ha d'oblidar el respecte i
la preservació de les particularitats, dels fets diferencials de les diverses
cultures europees, en molts de casos mancades de representació estatal, que
corren el risc de quedar diluïdes dins la gran «sopa europea».
Recordem que Dinamarca
va poder donar el seu vot de càstig a la primera versió del tractat de
Maastricht per la seva condició d'estat independent. Col·lectius culturals de
caràcter ancestral com ara Escòcia, Euskadi, Catalunya i un llarg etcètera, no
disposen d'un recurs com aquest.
En el pla mundial, la
interdependència de mercats i el concepte de «poblet global» també actuen com a agents homogeneïtzadors, i han permès la
implantació d'empreses multinacionals i de grans grups d'empreses amb
interessos comuns i produccions de diversa mena.
Aquest fet ha comportat
l'aparició de les figures del design manager i del «dissenyador estratega» que han de donar resposta als nous reptes derivats
de les grans polítiques de gestió, producció i implantació. El paper d'aquests
professionals adquireix cada cop més importància.
En aquest context són
aplicables alguns dels punts esmentats quan fèiem referència al cas europeu.
Per una altra banda és
necessari replantejar radicalment la relació entre els països rics i els pobres.
Aquests últims, contemplats fins ara com a font de matèries primeres i mà
d'obra barata, no sols necessiten, sinó que mereixen un nou tracte per part
dels primers, que com tothom sap són responsables, en gran mesura, de la seva
lamentable situació actual.
Aquesta situació, el
problema mes greu que afecta el món junt amb la degradació del medi ambient i
el creixement demogràfic, planteja als dissenyadors un camp ampli de feina,
pràcticament inexplorat fins ara, que requereix la recuperació de la dimensió social
del disseny, tan criticada per gran part de les generacions posteriors a la II
Guerra Mundial,
que han apostat en molts casos per activitats mercantilistes, esteticistes i
autocomplaents.
Des d'un punt de vista
quantitatiu, és aquí on els nous dissenyadors tenen més coses a dir. Sempre, no cal dir-ho, que els estaments
polítics i econòmics dels països desenvolupats entenguin que conceptes com ara
«Tercer món» o «Països perifèrics», i
situacions que se'n deriven com ara pobresa, fam i violència, són insostenibles.
Ara mateix ja no es tracta solament d'una qüestió ètica; es tracta de
sobreviure en el segle XXI.
Un altre aspecte a tenir en compte des d'un punt de vista
internacional és el medi ambient, ja que la seva degradació transcendeix
àmpliament les fronteres estatals.
Les conseqüències per
al nou disseny derivades de les qüestions tractades en aquest aspecte, podrien
resumir-se en els següents punts:
1. El marc de referència per a la distribució de
mercaderies i la implantació de sistemes de comunicació deixa de ser l’estat i
passa a
ser-ho el col·lectiu transnacional o
el sociocultural.
2. Es demanen al dissenyador uns coneixements de
caràcter internacionalista, així com la captació de referents culturals, en un
sentit ampli, per tal de poder crear productes a distància o signes
fets «a
mida» per a contextos culturals
alients (esperem que també «perifèrics»).
3. Augmenta la complexitat de les xarxes
d'informació i de les infrastructures per a la projectació (estudis amb
diverses seus, equips humans internacionals, sistemes de documentació, etc.).
El projecte interdisciplinari  El procés d'integració socieconòmic i cultural al qual fèiem referència anteriorment, condueix a un plantejament cada cop més integral del projecte de disseny, ja que reverteix en un augment de la complexitat del mercat dins del qual hauran de competir i situar-se tant els productes com els serveis i els programes de comunicació. La subsegüent
reestructuració de les empreses requereix plantejaments globalistes i
integradors de la seva identitat com a ens i dels seus productes, donada la
proliferació indefinida tant dels uns com dels altres.
Això obliga a definir de forma més precisa el seu
posicionament, la relació amb la seva competència, en definitiva, els seus
trets diferencials.
Per fer front a aquesta mena de projectes s'han creat equips
interdisciplinaris coordinats per una mena de professional capaç d'entrar en
diàleg amb els diversos agents que intervenen en el complex món industrial i de
la comunicació, un professional capaç també d'entendre'n els interessos i les; necessitats. Aquest professional pot donar
forma, imprimir identitat al procés de creació industrial, des de la concepció
d'un objecte fins a la seva «posta en escena», tant en el punt de venda com en
els mitjans de comunicació, i assessorar adequadament l'empresari tot oferint
un servei integral.
Dissortadament, la
complexitat administrativa i les càrregues econòmiques d'aquestes grans
estructures, sovint han absorbit l'atenció dels dissenyadors en detriment del
procés creatiu. Per una altra banda, el Regne Unit, el país europeu amb la
crisi més gran en el sector del disseny, ha vist desaparèixer alguns del seus
grans estudis (també una infinitat dels petits, no cal dir-ho). Els estudis de
mida mitjana, amb una capacitat de treball suficient i que es pugui abastar,
així com els estudis especialitzats i petits equips integrats en estructures
administratives comunes, són els que semblen sobreviure amb garanties de futur.
La informatització del projecte de disseny  La introducció de la informàtica en els estudis ha facilitat la manipulació, gestió i modificació de dades, la documentació, i ha accelerat els processos de treball. Possibilitant, a més a més, desenvolupar nous llenguatges i introduir nous recursos en el procés creatiu. A priori, aquest fet
hauria de permetre el desplaçament del pes de l'activitat professional a qüestions
projectuals i cada vegada menys mecàniques.
De fet, l'accelerament
indefinit del procés de treball ha anat, tot sovint, en detriment de la
capacitat de reflexió. Han primat, també en aquest terreny, els criteris
quantitatius sobre els qualitatius.
La constant aparició de
noves eines no ha permès, en molts casos, d'exhaurir-ne, ni tan sols descobrir-ne,
les possibilitats, i s'han utilitzat els recursos immediats que ofereix la
màquina.
En conseqüència s'ha
produït una alarmant homogeneïtzació dels resultats. En aquest sentit són molt
justificables les crítiques al disseny assistit per ordinador expressades pels
(darrers) dissenyadors artesans.
Un altre problema
derivat de la informatització és la manca de sistemes estándar que permetin l’intercanvi fàcil d'informació.
Així mateix, queda molt
camí encara per recórrer en un desenvolupament de la interfase dissenyador-ordinador
que possibiliti de matisar adequadament la feina.
Tanmateix, la
informàtica aplicada al disseny ha permès de reduir els equips de treball i els
costos i, sobretot, de disminuït la distància entre present i futur gràcies a
la possibilitat de mostrar virtualment el resultat del projecte.
Cal pensar que, en un
futur, l'aparició dels nous sistemes més flexibles podrà revertir en un
enriquiment de les possibilitats projectuals
sense oblidar que, com a tot llenguatge, és el concepte, la idea, la cultura, a fi de comptes, qui dóna contingut al discurs.
És en aquest sentit,
que haurien de capitalitzar-se les aplicacions informàtiques al disseny.
Tecnologia i Materials  No cal dir que la
informatització ha afectat també els processos de producció: n'ha permès un
control molt més rigurós de cadascuna de les seves passes i la seva
flexibilització.
El llenguatge digital,
en tant que llenguatge universal, integra projecte, gestió i producció.
Per últim, les
aplicacions informàtiques permeten de minimitzar els erros i de desenvolupar operacions
extremadament precises, així com de modular-ne adequadament les repetitives i
obtenir un control decisiu de la seqüència de treball.
Gràcies a aquestes aplicacions informàtiques (Computer
Aided Management) ha estat possible de desenvolupar productes amb una infinitat
de variables fins arribar, en alguns casos, a l'objecte singular, fruit d'un procés industrial molt
proper al concepte de producció artesanal, però de baix cost.
El control
informatitzat de la gestió empresarial i, especialment, dels departaments de
producció, comporta un control molt estricte del subministrament dels
materials, de la seva transformació, muntatge i emmagatzematge. Sobre aquesta
base ha estat possible de desenvolupar nous mètodes de fabricació com el just
in time que permet d'abaratir inversions i eliminar costs en diversos
camps.
Les partides de peces i
objectes es realitzen per una comanda «a la carta». Es produeixen de forma cíclica,
tot atribuint a cada operari un
circuit de treball en el qual desenvolupa un conjunt d'operacions fins a obtenir un subconjunt o un objecte (semiacabat o acabat) que és distribuït immediatament. Això
implica l'estalvi d'espais per a emmagatzemar
i el seu control. També s'evita el risc d'acumular stocks de productes acabats
que es creen en funció de previsions de vendes subjectes als vaivens del
mercat.
Per això, l'empresa ha
de disposar d'un sistema àgil, flexible i integrat de producció que pugui
adaptar-se a cada comanda i que permeti el lliurament d'aquest just in time.
Aquest mètode de fabricació,
ja implantat i provat al Japó de bastants anys ençà, sembla anar despertant
cada cop més interès, especialment entre empreses petites i mitjanes, a causa, principalment, de l'estalvi en
inversions que comentàvem anteriorment i pot, creiem, esdevenir una important
eina de futur.
Una altra d'aquestes
eines, dins el terreny de la tecnologia i la producció, que requereix un estudi
cada cop més profund, és el món dels materials, una arma de doble tall per al
dissenyador.
La seva proliferació i
l'aparició d'infinitat de noves aplicacions demana, ara mateix, uns
coneixements tan amplis per al seu ús correcte que el dissenyador ha
d'assessorar-se de manera cada cop més especialitzada sobre les seves
prestacions, possibilitats de transformació i d'acabat, etc. El desconeixement d'aquests recursos pot
comportar la pèrdua d'identitat de molts objectes quotidians, en ser
substituïts per d'altres amb diferent acabat, color, tacte... El disseny
primari, aquesta nova categoria professional desenvolupada en els darrers anys a Itàlia, està aportant els senyals necessaris
d'identitat a les noves generacions
de productes.
Malgrat tot, l'aparició
de nous materials sintètics, no tans a nivell mol·lecular sinó per addició
d'elements heterogenis, com ara els composites, així com les noves aleacions,
fibres, materials ceràmics, materials intel·ligents, etc., obren un ventall
fascinant de possibilitats creatives al dissenyador del futur.
Per una altra banda,
l'estudi de materials d'estructura i prestacions variables possibilita la
creació d'objectes o subconjunts
monomatèrics de fàcil reciclatge. Aquests materials es troben actualment en fase
d'experimentació però esdevindran, sens dubte, un dels recursos més importants,
especialment en relació la cultura del reciclatge i la preservació del medi
ambient, si és que queda alguna cosa a preservar, en el futur...
En aquest sentit també
resulten interessants els nous adhesius degradables que permeten un fàcil
desmuntatge dels objectes i la selecció dels elements per al reciclat, a més de substituir unions més complexes i cares
que requereixen, entre d'altres coses, una major inversió d'energia i de temps.
L'estudi i el
perfeccionament dels sistemes de producció i muntatge, a més de permetre d'extraure el màxim de
possibilitats als materials, està servint de plataforma per a la producció
d'objectes amb nous criteris compositius, especialment objectes modul·lars amb
subconjunts intercanviables que jugaran en un futur un paper decisiu en el
desenvolupament industrial. Es podran desmuntar i reparar o canviar estrictament els elements fets malbé i
desenvolupar unes gammes de productes amb elements estàndars, també en camps
tan allunyats dels habituals com l'automoció.
També l'aplicació del
color sobre materials i impresos està experimentant grans canvis, no ja tan
sols pel desenvolupament de gammes cada cop més matisades de pigments i
textures, sinó també pel desenvolupament d'aplicacions més i més
diversificades. Però on majors possibilitats s'endevinen és en la integració
dels materials i dels pigments, cosa que permetrà un enorme estalvi en la
producció d'acabats. És possible que en un futur pràcticament desapareguin
molts dels processos d'acabat que ara són habituals, a mesura que els materials sintètics benignes amb el
medi ambient i amb característiques acceptables per als usuaris substitueixin
els materials d'origen natural.
 Un últim aspecte que voldria remarcar és la producció d'objectes electrònics amb cada cop més prestacions que fan difícil el seu ús a causa del gran nombre de comandaments que necessiten. S'obre aquí un camp important a estudiar per part del dissenyador, ja que la interfase màquina-usuari adequat pot fer molt més fàcil i còmode l'ús i convertir-se en un important factor de vendes, especialment en les gammes d'objectes professionals. En resum, podem
preveure que els materials i objectes «a la carta», benignes amb el medi
ambient i complexos però de fàcil transformació o utilització, seran els principals centres d'atenció
del disseny en un futur.
El conjunt de les
qüestions tractades fins ara poden tenir importants conseqüències sobre la
preservació del medi ambient en permetre un estalvi important en la inversió
d'energia, la recuperació i el reciclatge d'objectes, subconjunts i materials,
el desenvolupament de productes de llarga durada, el disseny d'aplicacions
específiques i ajustades per a cada necessitat i la supressió d'errors.
El disseny primari es
beneficiarà de la gamma cada cop més ampla i diversificada de possibilitats per
al tractament d'objectes i materials; i jugarà un paper decisiu en el
plantejament global de les seves característiques, per desenvolupar amb elles
nous llenguatges expressius i per tal d'atorgar-los identitat.
En un món saturat
d'objectes i signes gràfics, l'aplicació atípica de materials en substitució
dels clàssics (especialment materials naturals per sintètics) obre nous camins a l'estudi de l'objecte com a signe, donades les possibilitats de
transformació, canvi d'escala, aplicació del color, transposició dels recursos
expressius, etc, etc., que ofereixen els nous recursos tecnològics.
Per acabar, un darrer
punt: l'evolució de la societat industrial i el seu condicionament del «món
perifèric», ens ha dut al límit físic (en parla Joan Vinyets en l'altra part
d'aquest escrit).
Per evitar desastres
majors (si és que això és possible encara), el nostre món haurà de desmarcar-se
dels criteris quantitatius i estrictament economicistes que han regit el
desenvolupament industrial fins ara.
Hem de reformular
radicalment el nostre camí cap al futur, tot comprenent, encara que pugui ser
qualificat d'utopista o de naïf,
que l'enriquiment del nostre món passa pel plantejament de la seva qualitat,
entesa en el seu sentit més ampli, i no dels beneficis immediats per damunt de
qualsevol cosa. La comprensió d'aquest fet és, en la meva opinió, la més
important de les nostres eines de futur.
|
Sobre l'autor
ALEX BLANCH
Ha
estudiat música al Conservatori Municipal de Barcelona i Disseny Gràfic i Industrial a l'Escola de Disseny Elisava. Ha col·laborat amb
el Centre de Documentació de Disseny d'aquesta escola, a més d'amb diverses
empreses i estudis de disseny.
Ha
fundat, juntament amb Juan [...]
Relacionat 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo ALEX BLANCH Relacions internacionals 08 DISSENY, EINA DE FUTUR, 1993 | articulo GRUP OCATA Introducció |