08
DISSENY, EINA DE FUTUR,
1993
Introducció
El Grup Ocata, amb aquestes preguntes
adreçades a alguns dels autors que col·laboren amb
la revista habitualment, pretén copsar un estat d'opinió i difondre'l entre el
món del disseny i el públic culte en general. Cal deixar molt clar que les
preguntes, per elles mateixes, només responen a
la voluntat de
provocar una polèmica sobre el tema i de cap manera reflecteixen, ni que sigui
de manera indirecta, la nostra posició. En canvi, els comentaris que fem sobre
les valuoses respostes que hem obtingut sí que deixen entreveure les nostres
posicions respecte als temes de disseny. Expressem un pensament que hem anat
defensant a
través de
col·laboracions anteriors.
Les qüestions
plantejades en la primera pregunta fan referència a una qüestió que té una gran actualitat, tot i que no ha estat prou debatuda. Es
tracta del tema sempre controvertit de la dimensió estètica del disseny. Partim
de la base que el disseny fins ara ha utilitzat els models estètics i artístics
dominants, tot i que, alguna vegada, ho hagi fet només per negar-los. La
pregunta va encaminada a escatir si això continua passant de la
mateixa manera o si bé,
el dissenyador actual, situat en unes noves circumstàncies culturals i
tecnològiques, no ha de recórrer a nous universos estètics.
La resta de
preguntes van adreçades a reflexionar sobre la capacitat que pugui tenir el disseny
en la determinació del món. L'entorn dins del qual viuen els éssers humans no
és un medi que els hagi estat donat tal com és ara, sinó que és i ha estat, des
de fa molts anys, construït pels mateixos homes. Aquest és una pura evidència
tant pel que fa a l'ordre
dels objectes, dels artefactes, del paisatge, o sigui a l'entorn físic en el seu conjunt, com
pel que fa al món cultural, amb les normes de conducta i els models cognitius.
Hem d'admetre, doncs, que totes les societats, tant les antigues com les
modernes, disposen de mecanismes institucionalitzats per tal d'organitzar el
medi i adaptar-lo a les necessitats
individuals i col·lectives. No cal dir que aquests models d'acció varien segons
el lloc i l'època i constitueixen un dels aspectes més representatius i bàsics
de cada grup humà.
Si acceptem els
postulats precedents, el problema consisteix a situar el disseny en el si
d'aquesta activitat organitzadora i d'adaptació a les necessitats de cada
moment. El disseny és un instrument important, sembla que amb aquesta
afirmació, tothom hi estarà d'acord, però del que es tracta és de saber si és
un procediment autònom i més encara, si és l'activitat que organitza i
subordina totes les altres destinades a la mateixa fi, o tot el contrari, si només es
tracta d'una pura activitat instrumental subordinada a aconseguir objectius que es defineixen
des d'altres centres de decisió de la societat.
Pel que fa al
primer problema que planteja el qüestionari, molts dels enquestats consideren
que el disseny no té ni ha de tenir uns referents estètics dominants, no ha de
tenir el que normalment s'anomena estil. Afirmen que cada projecte ha de recórrer a les solucions estètiques més adients en
funció del seu programa de requeriments i de cap manera ha de recórrer a una plataforma doctrinaria preestablerta. La veritat, segons denuncien, és que la dimensió estètica
acaba convertint-se en una estratègia persuasiva d'acord amb les necessitats
del mercat.
Es pot afirmar,
doncs, que en certa mesura el disseny està supeditat als models culturals que
imperen en la societat i que el professional, en els seus projectes, es veu
supeditat als models culturals que imperen, els quals transmet als consumidors.
De tota manera, alguns pensen que els professionals del disseny no sempre s'han
de sotmetre als imperatius comercials ja que es tracta, ni que sigui de manera
parcial, d'un instrument de divulgació cultural.
L'art actual de
fer projectes es serveix de moltes categories estètiques i ha ajudat a trasbalsar
els nivells de cultura tradicionals. D'una banda, ha participat en l'eliminació
de les distincions entre l'alta cultura i la cultura de massa, d'altra, ha
convertit la cultura popular en quelcom d'imposat per la indústria. Així doncs,
donada la relació estreta que el disseny té amb la indústria, hauria d'anar a cercar els referents
culturals, no en les coses passades o actuals sinó en les futures. El canvi tecnològic coneix
un desenvolupament de vertigen que genera nous materials i maneres diferents de
relació entre els homes i els artefactes. L'estètica actual hauria de reflectir
aquests universos completament circumstancials; la futura, requerirà definir
hipòtesis sobre els valors culturals que dominaran segons es pot preveure el
conjunt de la societat. Caldria, doncs, escenaris d'universos simbòlics
possibles que incloguessin propostes de recuperació, eliminació de residus i la
previsió del deteriorament del medi ambient.
Els darrers anys
han estat marcats per una estètica del disseny que ha girat entorn d'un discurs
autoreferencial disfressat amb un embolcall artístic; però, en el futur, és
previsible que l'estètica del disseny al·ludeixi de manera prioritària a les pràctiques
tècnico-científiques.
Una nova estètica
basada en la consciència dels límits raonables d'explotació dels recursos
naturals crearia un univers simbòlic diferent que la sorgida del
desenrotllament tecnològic sense control i per tant irracional. De tota manera,
una pot contrarestar els possibles excessos de l'altra.
Hi ha autors en
la nostra enquesta que remarquen la incidència de les noves tecnologies en el
canvi que s'experimenta, no només en la producció, sinó també en la recepció i
consum de les mercaderies. Certament, els objectes i les formes actuals no
poden tenir una relació tan elemental i directa amb el món que representen com
les d'abans; però és que, a més,
la recepció i comprensió dels símbols que vehiculen els objectes tampoc
funciona de la mateixa manera.
És indiscutible
que el disseny té una incidència en el medi
ambient clara i directa. Ara bé, per a la majoria dels que han estat
enquestats, en la mesura que el disseny forma part d'un procés productiu, resta
supeditat no només al mercat sinó també a les planificacions d'ordre polític i
al marc social en general. Comptat i debatut, amb tota la raó, consideren que
és un instrument al servei dels centres de decisió.
L'actual crisi
ambiental, tot i que no podem tenir un coneixement fiable del seu abast, ha
marcat pregonament la consciència d'àmplies capes de la població. Tota la
psicosi creada afectarà, sense cap mena de dubte, el model de creixement
industrial, i a causa
d'això, el disseny en totes les seves facetes i, de manera especial,
l'industrial.
La planificació i
el disseny són activitats similars, però, mentre la primera darrerament s'ha
desprestigiat, el segon ha reforçat la seva validesa dins les economies de
mercat. És segur que el disseny es convertirà en insubstituïble per implementar
qualsevol estratègia futura. Com que els problemes ecològics s'hauran de tenir
en compte d'una manera o d'una
altra, es pot preveure que constituiran requisits indiscutibles en els
projectes de demà. Malgrat tot, i com que el disseny, per ell mateix, no pot
definir les relacions entre el poder i la protecció del medi, segons les pautes
socials dominants, se li encomanarà una acció proteccionista o depredadora de l'entorn
natural o
del que en resti.
Al davant de la
constatació que el disseny no és motor de canvi sinó un instrument més, tot i
que important, dels que disposa la societat, els seus professionals, en tant
que vinculats de manera directa a les forces productives, han de tenir una
actitud crítica i exercir la denúncia de la realitat tal com és, així com
presentar alternatives possibles. Aquesta podria ser la posició majoritària que
adopten els enquestats; tot i amb això, n'hi ha que declaren la incidència mínima, encara que important, dels processos de determinació de les formes, en
atorgar-los la responsabilitat de superar les deficiències o els desequilibris del nostre
entorn i exigeixen als professionals del disseny un comportament ètic i
cultural actiu.
Dins els marcs
que han esbossat els nostres col·laboradors, el disseny es configura com un
instrument constructor de nous móns en la mesura que li sigui possible
d'aportar elements estètics i de sensibilitat que col·laborin en la creació
d'una societat més lliure. Un dels papers que podria tenir l'activitat que ens
ocupa dins d'un programa humanitzador seria el de corregir les deficiències per
la parcialitat que en què cau l'acció sense aturador de la tecnologia.
En una concepció
que no dubtem de qualificar de supervivència d'alguns aspectes de la modernitat,
molts dels enquestats consideren que els instruments que empra la societat, i
naturalment el disseny, han d'estar subjectes als judicis morals. D'acord amb
això, i davant l'estat de coses actuals, demanen un rearmament de la consciència ètica de la societat postindustrial.
En aquest programa de reconstrucció de la
consciència ètica, es denuncia que la societat actual sobrevalora
la racionalitat tecnológica, a causa
de la qual cosa,
perd la
dimensió global de les coses.
Constaten els
nostres enquestats
que només amb una
visió que tingui en compte
els diferents aspectes que configuren la personalitat humana, el disseny podrà
esdevenir un instrument realment útil per al conjunt de la societat; si no és
així, es convertirà en una tecnologia que servirà amb preferència interessos
minoritaris.
En definitiva,
comptat i debatut, podem concloure que el disseny és un instrument que poden
emprar les diferents forces socials al servei del comú dels homes o només de
sectors de poder que s'imposen sobre la resta. De tota manera, fins i tot en el
pitjor dels casos, sí que pot realitzar petites millores en el funcionament
dels instruments, de les imatges, dels espais, de les formes en general, en tot
allò que depèn del professional i que podem concretar amb la noció bàsica de
fer feina «responsablement».
|
Sobre l'autor
GRUP OCATA Relacionat 04 COMUNICACIÓ VISUAL A L'ENTORN DEL DISSENY. D'ARQUITECTURA I URBANISME, 1990 GRUP OCATA El preu del significat 08 DISSENY, EINA DE FUTUR, 1993 GIORGIO BERSANO, RICHARD BUCHANAN, JULI CAPELLA, QUIM LARREA, YVES DEFORGES, KIMBERLY GEORGE DOVEY, ALESSANDRO MENDINI, JOSEP MARIA MONTANER, CHARLES L. OWEN, ANTY PANSERA, ANDRÉ RICARD, ENRIC SATUÉ, JONATHAN WOODHAM Respostes a l'enquesta: "Disseny i llibertat en el procés de creació de formes" 08 DISSENY, EINA DE FUTUR, 1993 II Les Eines Futures Del Disseny 08 DISSENY, EINA DE FUTUR, 1993 ANNA PAPIOL CONSTANTÍ, JORDI PERICOT, JORDI BERRIO Introducció 08 DISSENY, EINA DE FUTUR, 1993 JOAN VINYETS I REJÓN I.El límit físic 08 DISSENY, EINA DE FUTUR, 1993 GUI BONSIEPE, ANNA CALVERA, ANNA CASANOVAS, NORBERTO CHAVES, MIQUEL MALLOL ESQUEFA, JOSEP PUIG, ANDRÉ RICARD, Pere Riera, ENRIC SATUÉ Respostes a l'enquesta: "El disseny, eina de futur" 16 DISSENY, TECNOLOGIA, COMUNICACIÓ, CULTURA, 2000 JORDI FARRÉ, ENRIC SAPERAS La televisió: una finestra oberta al món? 16 DISSENY, TECNOLOGIA, COMUNICACIÓ, CULTURA, 2000 EVA PUJADAS CAPDEVILA Renovar la mirada ètica per abastar la imatge televisiva 08 DISSENY, EINA DE FUTUR, 1993 GRUP OCATA Enquesta: "El disseny, eina de futur" 08 DISSENY, EINA DE FUTUR, 1993 GRUP OCATA Enquesta: "Disseny i llibertat en el procés de creació de formes" |
