DISSENY, EINA DE FUTUR,
1993
| articulo
I.El límit físicDavant la
complexitat de l'encàrrec de redactar un article sobre el disseny com a eina de
futur, han sorgit dos textos fruit d'un treball comú previ. Intenten mostrar
algunes de les possibilitats i limitacions que se li poden plantejar al dissenyador del futur.
En la primera
part es tracten els aspectes qualitatius del nou projecte de disseny, emmarcat
dins el límit físic que comporta l'estat del medi ambient, inclòs, evidentment,
el nostre ambient artificial saturat d'objectes i signes.
El segon text
pretén apuntar les que s'entreveuen com a noves eines de treball, fruit de
l'evolució de l'escenari internacional i del desenvolupament tecnològic, responsables del límit físic esmentat
anteriorment.
La constant
artificialització del nostre entorn, l'omnipresència del signe, conjuntament
amb la proliferació de nous materials i la forta evolució de les noves
tecnologies, ens ofereixen virtualment un conjunt de possibilitats, fa pocs
anys impensables, per afrontar i modificar el futur del nostre medi.
Paradoxalment tenim tots els mitjans per poder configurar un hàbitat digne per
als cinc mil milions d'habitants d'aquest planeta, però el planeta amenaça amb
desaparèixer, comportant-nos la necessitat de redefinir el nostre present en
nom d'un futur angoixat per la descoberta dels límits. Com vincular tot allò
possible amb tot allò admissible? Com reportar la tecnologia, la ciència, la
cultura amb els valor humans? Com reconduir la importància del signe, de
l'ornament, com a elements
d'identitats profundes? Com afrontar un projecte comú de manera autònoma i alhora
interdisciplinar? Sens dubte, es fa necessària una recomposició global que
concebi la qüestió ambiental com una nova revolució, capaç de canviar les
polítiques de desenvolupament, consum i modus de vida de la societat; dins
la qual la disciplina del disseny, ha d'afrontar un seguit de nous reptes, per
repensar unitàriament la qualitat de les relacions, que fins ara ha construït,
amb l'ambient artificial.
Cal assumir una
nova responsabilitat projectual, fidel a la responsabilitat col·lectiva que imposa
l'artificilització del nostre
entorn; entenent la descoberta dels límits no com a conjunt de problemes o renúncies, sinó com a obertura a noves possibilitats, noves
qualitats, nous móns possibles, on la disponibilitat tecnològica, el valor del llenguatge i la
desvinculació de la matèria, siguin utilitzats com a eines projectuals de manera nova i
respectuosa, no com a imposició.
Cal, doncs, superar una cultura basada en el domini de l'entorn, i retrobar una
nova cultura fonamentada en l'equilibri, comportant-nos una necessària
redefinició de la cultura productiva i del consum; conceptes sobre els quals la
societat industrial tradicionalment s'hi ha recolzat. Això evidencia la
necessitat de
reconsiderar el projecte
de disseny, davant el qual semblen
articular-se diverses vies possibles, encaminades totes elles a ser aportacions concretes del que
es comença a
anomenar com ecodesign,
on la vida del producte, el valor del llenguatge, i el projecte de les qualitats materials (disseny primari) semblen
plantejar-se com a hipòtesi
de noves vies.
La qualitat
sostensible
El pas de la
societat artesanal a la societat industrial va provocar la divisió del moment
creatiu respecte del moment productiu. L'experimentació i assimilació dels
materials, les seves capacitats, venien realitzades pel creador i alhora
productor, i provocaven així una interacció de coneixements, que es veien
reflectits en el producte, on la qualitat era implícita a la pròpia natura dels materials i per tant a
la fase creativa.
L'adveniment de la industrialització, el fort desenvolupament de tecnologies,
la introducció de nous materials, van provocar una desvinculació de la creació
i la producció. La qualitat deixa de ser implícita en la fase creativa, donada
aquesta separació; aquesta autonomia de la qualitat l'hem d'entendre com un
primer pas a la possibilitat de passar a ser un element projectable.
Per altra banda,
la resistència de la matèria, que històricament s'havia refermat com element
regulador de gran importància (estabilitzant les formes i imposant els propis
vincles durant el temps necessari d'assimilació i reconeixença dels seus valors
implícits d'utilització), es trenca progressivament fins arribar al moment
actual, on la introducció dels nous materials, el possibilisme tecnològic, la
màxima minialurització, han provocat una manca total de referents en el
desenvolupament del projecte, obrint-nos davant nostre una àrea de coneixements
i experimentació, lligada als aspectes qualitatius de l'objecte, realment
importantíssima. La qualitat passa a ser un element de projecció
imprescindible en la redefinició del nostre paisatge artificial.
Aquesta nova
projectació, iniciada com a disseny
primari en el context italià durant els anys setanta, entén la qualitat com a element projectable i parteix de l'evident necessitat de
dotar els nous materials d'identitats concretes davant les possibles natures
que aquests poden adoptar.
La matèria, la
textura, el color són represos com a vehicles de llenguatge
capacitats per provocar una certa atenció, una reciprocitat mútua,
potenciant-ne els propis trets; la profunditat material de l'objccte, vehicle
d'interpretacions polisensorials, serà altra vegada element vinculador del
projecte. En aquest sentit, podem parlar d'una qualitat ostensible que aborda
la superfície de l'objecte com a mitjà diferenciador, capaç de donar al
producte una identitat, una variant significativa, reprenent el bagatge
perceptiu i els estàndards referencials com a elements del projecte. Sens dubte
la reducció de la matèria, la projectació de les seves qualitats i prestacions,
obren noves possibilitats per dissenyar objectes i formes diverses; amb les
consegüents possibilitats qualitatives que pugui aportar aquesta nova segona
matèria prima.
El valor del llenguatge
Durant els anys
vuitanta es va iniciar un seguit d'aportacions davant uns reptes que es
començaven a insinuar com a rebuig d'una estandardització semàntica, trencant
la uniformitat de signes, proposant llenguatges autònoms, dins la complexitat
productiva, fidels a un context com a expressió precisa d'un temps, introduint
una relació entre forma i funció molt més complexa. No obstant, en
l'actualitat, aquestes aportacions s'han vist desbordades per una proliferació
constant de noves imatges i llenguatges obsolets; provocant un entorn saturat
d'imatges, que s'ha vist potenciat per una concepció de l'objecte com a vehicle d'imatges i significats, que ha suscitat en l'objecte un
nou concepte de deteriorament.
Desvinculats els productes
de la funció material i vinculats
a la idea de vehicles significatius, s'ha produït una reducció
cada cop més breu dels seus cicles de vida. Això ha comportat una situació
caòtica de permanent circulació de productes, que condueix a una caducitat constant dels llenguatges. El producte immers totalment en un
escenari dinàmic ha d'aconseguir comunicar, en temps cada cop més curts la seva
pròpia identitat, tot fent necessària l'adopció d'uns llenguatges únicament
vinculats a l'espectacularitat del resultat. S'obre, doncs, una via important
de recerca i projectació encaminada a proposar nous sistemes de relacions i
connexions de significats, per tal de retrobar registres expressius
culturalment reconeixibles, estructures arquetipus, on la diversitat deixi de
ser element negatiu. Cal una revisió del concepte ornament com element cultural
i signe d'identitat a reportar
dins la cultura del projecte. El dissenyador ha de reduir la incapacitat
d'assimilació treballant els valors comunicatius, controlant i aprofundint, per
proposar noves relacions i significacions del signe, dins altres camps de
manera tangencial; instaurant la imatge de l'objecte com element de diàleg des
del procés al consum, per deixar de ser element sobreposat.
El nou problema
del dissenyador és trobar la gramàtica i la sintaxi d'un llenguatge que sigui
capaç de despertar la sensorialitat, activar les estructures culturals,
retrobant nous materials físics i culturals per reconstruir el projecte,
per tal de dotar al producte d'una consistència que generi presències
significatives, punts de referència capaços de despertar en l'usuari noves
relacions, noves qualitats que facin del producte no només un objecte de
consum, sinó d'ús, satisfacció i llarga possessió.
La vida del
producte
Paradoxalment
existeixen cada cop més productes de més gran durabilitat, però amb cicles de
vida més curts i constants variants incompatibles, que provoquen una
acceleració del consum, d'energies i materials, una hiperproducció que genera una pressió ambiental insuportable. Com s'ha
apuntant anteriorment, la decadència del producte, ja no està lligada a la seva funcionalitat, sinó a un complex sistema que ens introdueix un concepte de banalització i
obsolescència totalment
relatiu, ínfimament condicionat pel context on s'ubiqui, el qual definirà
implícitament la seva durada. Sens dubte aquesta relativitat en la vida del
producte obre un camí interessant, capaç d'activar processos de producció i
consum paral·lels als propis de la nostra natura, on la vida, el guariment i la
mort són fets assimilats dins una lògica circular. Projectant estratègies de
durada, nous escenaris de consum, nous contextos que possibilitin modificar la
durada dels productes, reconsiderant conceptes com reutilització, reparació,
conversió i manutenció. Introduint productes on l'evolució tecnològica o funcional sigui assumible amb
la renovació o reconversió
de components, amb la introducció de sistemes o conceptes de modularitat. Tenint en
compte el desmuntatge del producte, el seu reciclatge, la separació dels materials;
conscienciant-nos del fet que la contaminació i degradació ambiental són
conseqüència d'una artificialització de l'entorn inconscient, i per tant
redefinible i projectable. Obrint-nos un nou repte a tota la cultura del projecte, l’ecodesign; sota una única
condició, dissenyar el nostre entorn de manera conscient i respectuosa. Una
nova revolució sembla, doncs, marcar-nos el pas envers la societal
post-industrial, on la quantitat ha de desaparèixer com a símbol d'una època,
per deixar pas al repte de la qualitat com en el punt de confluència, on
subjecte, objecte, tecnologia, cultura i entorn s'han de retrobar.
Tal com
s'apuntava en l'última Triennale de Milà, dins l'apartat «Il Giardino
delle cose», productor i projectista han de passar a ser nous jardiner de mons
possibles:
«II giardino delle cose» é la metafora di un mondo in qui si coltiva la tecnica, cosí come nel giardino delle piante si coltiva la natura /.../
«II giardino delle cose» é la metafora di un
mondo possibile. Un mondo possibile in quanto
sostenibile. Cioé un mondo in qui produrre, consumare, ricercare la
soddisfazione dei propi bisogni non sia in contrasto con la necessità di
garantire, a noi e a chi verrà dopo di noi, la vivibilità del Pianeta.
Un mondo possibile in quanto
desiderabile, cioé un mondo in qui le cose non sono dei puri strumenti, ma
interlocutori della nostra sensibilità e della nostra memoria.
Un mondo in qui le cose hanno un senso, un'individualità, una storia e a volte anche come cede piante, una loro magia e un loro
misterio.[1]
1. Catàleg Exposició Internacional de la XVIII Triennale La
Vita tra cose e natura: il progetto e
la sfida ambientale. Electa, Milano, 1992.
|
Sobre l'autor
JOAN VINYETS I REJÓN
Director de l'Escola Superior de Disseny Elisava.
Graduat en Disseny d'lnteriors, Màster en Disseny lndustrial per la Domus Academy, de Milà. Durant la seva estada a Milà, ha coblaborat amb diversos dissenyadors (Esperanza Nuñez, lsao Hosoe, Andrea Branzi ...Ha obtingut diversos premis nacionals i [...]
Relacionat 15 PRODUCTE, CONSUM, COMUNICACIÓ: EL NOU PUNT DE VENDA, 1998 | articulo JOAN VINYETS I REJÓN La descentralització del producte: del producte al sistema (el punt de venda) 11 ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY, 1995 | articulo JOAN VINYETS I REJÓN Ecodisseny: del producte al sistema |
