DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA,
1993
| articulo
Descobrint el disseny: l’informe d’un congrés Mies van der Rohe. Apartaments Lake Shore Drive, Chicago. Chicago s'ha convertit en un centre de pensament important sobre el disseny en els últims anys gràcies a les activitats cooperatives d'uns quants acadèmics, investigadors i dissenyadors en exercici. Per mitjà de diàlegs continus i petits congressos, aquestes persones s'han convertit en una part de l'informal «Grup de Chicago», que inclou experts en camps com ara la història, el disseny industrial, el disseny gràfic, la filosofia, la retòrica, la sociologia, el marketing i la psicologia. L'interès central del grup és fomentar la reflexió sobre la teoria i la pràctica del disseny des d'una àmplia gamma de perspectives. Això es basa en la creença compartida per tots que una pluralitat de veus aportarà noves idees sobre l'estudi i la pràctica del disseny. Mentre que uns altres grups s'han format entorn d'aquesta o d'aquella definició restringida del disseny i ha intentat desenvolupar-la excloent-ne tota possibilitat alternativa, el Grup de Chicago ha elegit deliberadament centrar-se en problemes concrets i ha intentat promoure converses que siguin més productives, precisament a causa de la inclusió de punts de vista alternatius sobre aquests problemes. Durant els dies 5 i 6 de novembre de 1990, la Universitat d'Illinois
a Chicago actuà com a amfitrió
d'un petit congrés internacional titulat Descobrim el disseny. L'objectiu
del congrés, organitzat per Richard Buchanan i Victor Margolin, fou ampliar el
diàleg contemporani sobre el disseny entre dissenyadors i professionals
procedents d'una àmplia gamma de disciplines acadèmiques. Els vint-i-cinc
invitats incloïen experts en història, sociologia, retòrica, teoria crítica,
estudis culturals, psicologia social, filosofia de la tecnologia i teoria
política, a part professionals de camps com el disseny industrial, el
desenvolupament del software i el marketing. La varietat del grup
augmentà per la presència de participants de set països: els Estats Units, el
Canadà, Austràlia, França, Anglaterra, Noruega i Itàlia. En circumstàncies
corrents, és poc probable que un grup tan divers s'hagués mai reunit. Però el
relleu que el pensament sobre el disseny ha adquirit en els últims anys,
juntament amb el seu important significat interdisciplinari, ha permès
descobrir moltes relacions inesperades i interessos mutus.
El congrés s'organitzà entorn de quatre temes
centrals, que amb tota probabilitat seran explorats els anys vinents pels qui
es preocupen per l'estudi i la pràctica del disseny. Hi hagué ponències sobre
aquests temes durant cinc sessions de treball, i cada sessió incloïa un ampli
període de debat.
La primera sessió se centrà en «El disseny i la
innovació en el contingut dels productes». Hom la ideà per suscitar qüestions
sobre la relació del disseny amb el contingut dels productes, les troballes amb
les quals els productes poden servir com a ginys per a l'exploració
inventiva de l'experiència i per veure fins a quin punt els productes ben dissenyats
permeten que els usuaris esdevinguin part de l'actual disseny vivent en la vida
quotidiana.
La segona sessió tractà d'«El disseny i la
relació dels producles amb les condicions materials, socials i culturals». Aquí
s'emfasitzaren les contingències que es presenten en les situacions objectives
en què es fan i s'usen els productes.
Les sessions tercera i quarta tractaren del tema
«El disseny i l'acció». S'hi considerà com es poden fer productes que s'adiguin
amb les qualitats dels actes humans i com es poden integrar en la vida dels
usuaris.
La cinquena sessió s'ocupà d'«El disseny i els
valors». Hom hi explorà la relació entre el disseny i els valors individuals,
culturals i socials.
Els organitzadors seleccionaren catorze treballs
a debatre entre el gran nombre de propostes inicials que havien rebut.
Aquests treballs representaven perspectives clarament diferents sobre la
naturalesa del disseny i sobre els temes generals establerts pels organitzadors
del congrés. Les persones que no van presentar treballs hi actuaren com a moderadors
i participaren en els animats períodes de conversació de cada sessió.
En la primera sessió, Richard Buchanan, especialista de la història i la filosofia de la retòrica, ajudà a establir una de les direccions
del congrés parlant del sentit amb què la reflexió sobre el disseny sorgeix en
el segle xx com una nova art liberal de la
cultura industrial i serveix per a unir la teoria i la pràctica de moltes
maneres noves amb objectius encaminats a la producció. Exposà la transformació
del pensament sobre el disseny des dels primers dies del Nou Bauhaus de
Chicago, quan Laszlo Moholy-Nagy invità el filòsof Charles Morris, de la Universitat de
Chicago, a establir un programa d'arts liberals com a part del pla d'estudis de
disseny del Nou Bauhaus, fins a la definició de disseny de Herbert Simon, com a
ciència de l'artificial, una opinió la influència de la qual es notà en el pla
d'estudis reformat de la nova Universitat Carnegie Mellon. Observà que el
pensament sobre el disseny, que sorgeix de quatre disciplines: comunicació, construcció,
presa de decisions i sistematització, transforma el disseny, inicialment un
ofici summament limitat i una especialització professional, en un nou art de
concebre i planificar el que és artificial.
En tractar del tema de la innovació, Daniel
Cheifetz, president d'una empresa per al desenvolupament del software, anuncià
el seu propòsit de crear un software que pogués esdevenir transparent a l'usuari
integrant-se tan bé al seu propi funcionament psíquic i intel·lectual, queja no hagués
de prestar-s'hi atenció. Tufan Orel, un sociòleg francès que ha estudiat
una classe de nous productes que s'utilitzen per a l'autodiagnosi,
l'autotransformació i objectius afins, indicà algunes de les maneres amb què tais productes
es relacionen amb processos de canvi social més amplis.
Els ponents en aquesta sessió no solament havien
aplicat el tema de la innovació a nous producles a usar. Buchanan havia
tractat del disseny per si sol com si fos un producte la concepció del qual
necessitava el mateix tipus de pensament innovador. Aquest intent de tornar a examinar
el disseny estrictament també s'evidencià en unes altres conferències i es
convertí en un fi! conductor que travessà tot el congrés. De fet, Cheifetz ja
havia fet referència en el seu discurs a un software flexible que convertís l'usuari en dissenyador.
Les referències que Orel i Cheifetz van fer a productes
que sol·licitaven una major intervenció dels usuaris tingueren un eco en la
sessió següent, en la qual el filòsof Albert Borgman parlà del «disseny
profund», que per a
ell significa un disseny que permet que els usuaris
assumeixin un nou nivell d'interacció. Inherent a l'exposició de Borgman
fou la proposta segons la qual els productes ben dissenyats (que tant inclouen
ciutats com objectes d'ús personal) podrien ser instruments per a ajudar
els usuaris a aconseguir una felicitat humana.
Des de la perspectiva del dissenyador,
Gianfranco Zaccai també parlà del tema de la satisfacció de l'usuari i preguntà
per què els objectes industrials no produeixen la mateixa satisfacció que els
objectes d'artesania. Exposà alguns dels problemes del procés de
desenrotllament i argumentà que els dissenyadors han de reclamar el paper
generalitzador als experts de marketing.
Langdon Winner, teòric polític, amplià les
categories d'experiència que inclouen el disseny. Postulà que la teoria
política, l'arquitectura i l'enginyeria contenen totes uns enfocaments molt
diferents sobre la pràctica del disseny, i a continuació proposà
l'establiment d'un nou camp d'investigació, l'ergonomia política, per a estudiar
un encaix apropiat entre la tecnologia i l'organització social.
Aquest pas cap a una ampliació de la definició
del disseny, més enllà del que fan els dissenyadors professionals, sorgí unes
quantes vegades durant el congrés. El que semblava estar en joc fou la tesi
segons la qual el disseny com a concepte pogués tenir unes ampliacions en el
pensament humanístic molt més àmplies que les que anteriorment li havien estat
reconegudes. Per a Winner, com a teòric, i per a Zaccai, des de l'àmbit
de la pràctica, el «disseny» és un terme que apareix en diferents pràctiques, i
es pot, doncs, utilitzar per a extreure'n elements unificadors.
Els dos ponents de la sessió següent, «Disseny i
acció», examinaren les qüestions relatives a com neixen els productes i com
autoritzen que els usuaris actuïn. John Heskett, historiador i teòric del
disseny, parlà de les condicions necessàries per a crear productes en
la indústria i afirmà que una combinació harmoniosa de talents és essencial per a crear productes de qualitat. Heskett reconegué que sovint apareixen en la
indústria lluites entre professionals amb punts de vista oposats i considerà el
disseny com l'enllaç horitzontal de tots els aspectes de la planificació de
productes.
El segon ponent de la mateixa sessió, Victor
Margolin, també historiador i teòric del disseny, desenvolupà l'enorme qüestió
de com el disseny es relaciona amb l'acció dins de la societat com un tot.
Indicà dues relacions entre el disseny i l'acció: el disseny per si sol com a
forma d'acció i el disseny com a mitjà per a permetre els actes dels usuaris.
Utilitzant la teoria fenomenològica d'Alfred Schulz, interpretà el disseny
com a pràctica intersubjectiva que mai no s'acompleix fora del context de la
seva relació amb l'acció dels altres.
A la fi del primer dia, un cert nombre de temes comuns havia sorgit en
els primers parlaments i els assistents començaren a entaular un diàleg més
actiu amb els conferenciants i entre ells mateixos. Durant el segon dia, aquest
diàleg s'intensificà i les restriccions normals pròpies de la diferència de les
disciplines ja no hi prevalgué. La sessió matinal continuà amb el tema de
«Disseny i acció». Clive Dilnot, teòric de la cultura, s'ocupà de les
limitacions de pensament que impedeixen la revelació del significat complet
d'un objecte. Segons Dilnot, l’acte de fer coses és sempre marginat pel
pensament, que hom considera una manera superior de saber. Per a Dilnot,
l'objecte no és mut; té una identitat subjectiva que el dota d'un paper molt
més poderós en la vida social.
Nigel Cross, professor d'estudis de disseny,
fixà la seva atenció en la qüestió de la capacitat dissenyística, en el que és
i en com es cultiva, Cross afirmà que aquesta capacitat és una forma
d'intel·ligència, que té característiques distintives, que tothom la posseeix,
que es pot descriure i que també es pot fer malbé o perdre's. En aquest
punt introduí una altra dimensió al tema ja plantejat pels altres segons la
qual dissenyar és una activitat més àmplia que allò que fan els professionals,
Augusto Morello, assessor de marketing i professor de disseny a Milà, tornà
a dirigir la investigació al camp de la indústria. Morello considera el
mercat com un espai de representació on els usuaris troben productes
significatius. Definí els productes i llur ús com a part essencial de la
cultura, tema ja proposat per uns altres conferenciants de maneres diferents.
Morello distingí entre el disseny «sintètic», un procés per a ordenar
la complexitat, i el disseny «analític», que separa entre ells els elements
d'un projecte complex. Un procés «sintètic», segons Morello, permet que els
dissenyadors estableixin un enllaç entre la cultura i la indústria, de la qual
cosa es desprenen productes valuosos per a la societat. Com a exemple
d'un valor nou, Morello esmentà els més duradors cicles de vida dels productes
com a resposta a problemes ecològics i econòmics.
Encara que les qüestions relacionades amb
l'ètica es traslluïren implícitament en totes les exposicions del congrés,
l'última sessió, «Disseny i ètica», fou la que tractà explícitament del tema.
Carl Mitcham, filòsof de la tecnologia, parlà de les dificultats que es
presenten en intentar relacionar l'ètica amb el disseny. De fet, advocà per la
separació entre l'un i l'altra, sostenint que el disseny s'identifica amb la
seva mateixa acció i que la veritat i la moralitat li són imposades des de
fora.
El raonament de Mitcham es relacionà directament
amb l'estudi del disseny verd escandinau, presentat per Fredrik Wildhagen,
historiador i teòric del disseny a Oslo. Wildhagen examinà la qüestió de per
què els dissenyadors escandinaus no havien respost més activament el desafiament
verd i plantejà la qüestió, introduïda per la intervenció de Mitcham,
de com s'ha d'establir un
valor ètic en aquesta situació.
En l'última sessió del congrés. Tony Fry, teòric de la cultura a Sidney, proposà un «disseny sagrat», essencial per a la supervivència
humana. La defensa que féu Fry d'un nou paradigma del disseny, en contra de la
tesi de Mitcham de separar el disseny de l'ètica, provocà un debat apassionat sobre
la relació de l'ètica amb l’acció i alhora unificà els assistents entorn
d'aquests dos temes, l'ètica i el disseny. La intervenció de Fry s'esdevingué
en una fase del congrés en què els participants havien acceptat tàcitament que
el «disseny» era un lema independent, encara que ningú no havia intentat
singularitzar-lo amb una definició única.
De fet, l'estimulant manca de definicions i de
proposicions restrictives fou allò que caracteritzà el procés obert gràcies al qual els assistents aconseguiren
aplegar-se en una comunitat investigadora. Mitjançant un procés d'investigació
plural, tots havien coincidit en un tema comú i, tal com es veié en la vehement
resposta donada en el debat final, havien
començat a ocupar-se de caracteritzar-lo. Aquest
procés oferí l'oportunitat de dirigir el coneixement de cadascun a un conjunt
de problemes situats al defora de cap disciplina determinada. Els organitzadors
havien escollit deliberadament uns temes generals per tal que hi hagués espai per a diferents
tipus d'aportacions. El congrés demostrà que un grup de problemes determinats
pot superar les restriccions de cada disciplina que sovint impedeixen un diàleg
interdisciplinari.
Descobrim el disseny demostrà també que el disseny és un tema molt més ampli que no
s'acostuma a reconèixer. Tal com argumentaren alguns dels assistents, si molt depèn
de la manera com dissenyem i entenem el disseny com una activitat social,
aleshores necessitem un coneixement millor d'allò que el disseny és i de
com el podem fer. No cal que la teoria i la pràctica es construeixin com a
activitats separades, ni tampoc que els dissenyadors professionals treballin en
una esfera diferent de la dels no professionals. Tal com proposaren alguns dels
conferenciants, una més profunda reflexió sobre la pràctica pot ser una manera
d'aconseguir productes millors.
No hi hagué consens respecte a allò que
havia aconseguit el congrés, fora de la consideració que havia servit com un
procés d'investigació que tots els assistents consideraren satisfactori.
Tanmateix, un cert nombre de temes aparegué repetidament, bé que de maneres
diferents. El més significatiu fou que el disseny és una activitat practicada
àmpliament i, doncs, que no es limita als professionals. Buchanan buscà la base
intel·lectual d'aquest fenomen a la seva concepció del disseny com una art
liberal i Winner féu una cosa semblant quan assenyalà la necessitat d'una ergonomia
política. Cross digué que tothom té una capacitat dissenyística i Margolin
sostingué que el disseny és una forma d'acció que correspon a la tendència
humana a planificar, Mitcham intentà extreure el disseny d'un context
sòcio-cultural específic i examinar-lo com una activitat per dret propi.
Com a conseqüència de la proposició segons la qual el
disseny és una activitat molt estesa, la qüestió de l'usuari conscient es
destacà en les intervencions de Cheifetz i Orel quan parlaren de la relació de l'usuari amb els productes
nous, en la recerca de Borgman d'un disseny que implica l'usuari en un nivell
profund i satisfactori i en la descripció de Morello del comportament de
l'usuari en el mercat. Un tema relacionat amb aquest fou que els productes no
són objectes muts, sinó que posseeixen la capacitat d'implicar els usuaris i
suggereixen una manera d'actuar. Alguns conferenciants van fer referència a la
qualitat dels productes per a fer propostes. Dilnot va voler abolir la
distinció entre subjecte i objecte, mentre que Fry enfocava els productes com a portadors
d'una nova ètica.
I, finalment, un tema abordat per Heskett i
Zaccai, com també per Morello, fou que el disseny, clarament articulat, és
l'activitat que pot unificar el procés complex de la producció industrial.
Relacionat amb aquest tema, hi hagué l'estudi de Wildhagen respecte al motiu
pel qual els dissenyadors escandinaus no havien exercit un paper rector en la
creació d'una nova qualitat «verda» en els productes industrials.
Com a derivació de Descobrint el disseny, els
organitzadors preparen un recull de les ponències presentades al congrés per a la publicació. També se
celebraran més reunions amb uns altres grups de persones. El congrés va fer
evident que s'havia iniciat un nou procés d'investigació. Aquesta investigació
és oberta a participants de diferents disciplines i pràctiques. Els resultats poden
constituir la base d'un camp nou —l'estudi del disseny-— en què els problemes
del disseny poden ser debatuts d'una manera oberta i sense prejudicis.
|
Sobre l'autor
RICHARD BUCHANAN
Doctor en Filosofia. Professor de disseny a diverses universitats dels Estats Units. Autor de Wicked Problems in
Design Thinking in Design Issues, Design and Technology in the Second
Copernican Revolution i The Journal of the Industrial Designers Society of America.
VICTOR MARGOLIN
Professor d'Història del Disseny a l'Escola d'Art i Disseny de la Universitat d’Illinois.
Fundador i director de revistes de disseny. Autor d'American Poster Renaissance (New York, 1975) i The Great Age of Poster Design 1890-1900 (1975). Editor de The Art of Persuasion. [...]
Relacionat 09 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1993 | articulo DAVID BRETT Sobre la interpretació del disseny 09 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1993 | articulo J. LAWRENCE RODERICK Anàlisi antropològica dels interiors dels habitatges Aquest article examina els principis teòrics i metodològics per a l'anàlisi dels interiors dels habitatges. Comença amb una crítica dels plantejaments que repeteixen arquitectes, planificadors i administradors d'habitatges. Després proposa una interpretació antropològica dels conceptes de límit, transició i codi espacial que es revelen pertinents per a l'anàlisi de les característiques tant espacials com afectives dels interiors dels habitatges. Aquests conceptes s'utilitzen per a analitzar la transició entre l'interior i l'exterior dels habitatges (especialment el paper pragmàtic i simbòlic assignat al cancell): després examina les relacions entre els espais interiors i les activitats en termes de l'estructura del grau d'intimitat, i la interacció entre l'espai i les activitats domèstiques; finalment s'hi parla de la situació, del significat i de l'ús dels objectes domèstics. Aquestes anàlisis demostren que els ambients de les cases s'assemblen a una xarxa de característiques afectives i espacials inseparables. D'aquesta manera, aquest estudi diversifica la investigació actual sobre els interiors dels habitatges. [...] |