Ves al contingut. Salta a la navegació
09
Cat | Eng | Esp

ELISAVA TdD

Seccions
09 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1993

Idees sobre la valoració del treball arquitectònic. Bases teòriques de la crítica de l'arquitectura


1. Introducció: objectius de l'article
 
Els problemes relacionats amb la valoració de l'arquitectura són crucials i toquen les qüestions teòriques més difícils. Aquí entenem per teoria de l'arquitectura tant la branca com els coneixements normatius que postulen qualitats desitjables de l'arquitectura i que defineixen els mètodes per a aconseguir-les. En la pràctica, el problema de la valoració ha estat batejat, tant pels científics com a les publicacions, amb el nom equívoc de crítica arquitectònica. Segons les definicions del diccionari, «crítica» significa la capacitat pera formular judicis i opinions, especialment «[...] l'anàlisi i la valoració d'un camp determinat de l'activitat d'un home [...] des d'una perspectiva determinada [...] respecte a uns valors precisos» (OCE, 1962-1970). En una branca tan complexa i complicada com és l'arquitectura, que penetra en totes les esferes de la vida social, això significa una selva inconcebible de problemes. Per tant, doncs, si el problema de la valoració (o la crítica) de l'arquitectura pretén ser d'ulilitat pràctica, sigui cognoscitiva o sigui normativa, la seva terminologia i els seus mètodes han de ser correctament desenvolupats; altrament, és probable que aquest domini escapi del nostre control i sigui inútil per a una pràctica social.
Per això es podria entendre la crítica arquitectònica com una acció intel·lectual adreçada a la valoració i a l'anàlisi d'aquesta branca de la ciència tant en l’aspecte general, és a dir, incloent-hi la totalitat de la producció dels cims arquitectònics d'un període determinat de la història i d'una regió determinada, com en l'aspecte singular, quan es refereix a una obra única o complexa. La valoració esmentada hauria de referir-se principalment a la producció d'unes activitats arquitectòniques (o sigui, a unes estructures concretes) i també a les mateixes activitats o als mateixos actes que ocasionen la producció. L'anàlisi i la valoració de les activitats arquitectòniques posseeixen un significat metodològic i permeten d'establir el nexe causal entre les activitats esmentades i les característiques de la producció resultant. La valoració pot fer-se considerant un tipus particular de valor, que en algun cas és d'interès especial per a nosaltres (per exemple, els valors utilitaris o estètics), o pot ser de naturalesa general, prenent en consideració tots els aspectes, o almenys els aspectes bàsics, que conformen la seva qualitat essencial. Cal destacar que en el pensament popular, fins i tot en els cercles professionals relacionats amb la pràctica arquitectònica, la crítica s'entén i es practica dins d'un àmbit limitat a un plantejament estètic o filosòfic i ideològic. Uns exemples característics d'aquesta actitud i aquesta pràctica són les ressenyes crítiques, recentment forca nombroses, amb una clara orientació semiològica. S'han començat estudis intensius de la valoració arquitectònica que fan referència a l'aspecte utilitari, i, per tant, tracten de problemes funcionals, tècnics, estètics i econòmics examinats per la seva influència psicològica sobre els usuaris. Són coneguts amb el nom de Post Occupancy Evaluation (POE) —Valoració postocupacional— i tenen lloc dins el marc de la psicologia de l'ambient.
Hi ha una clara divisió de les formes de crítica arquitectònica en quatre classes bàsiques:

1.  La crítica científica, l’objectiu de la qual és fonamentar un coneixement de l'arquitectura contemporània (mitjançant la separació d'algunes actituds actuals i algunes tendències creatives, per exemple), tot emprant-hi mètodes científics desenvolupats per la ciència de Farqui-tectura i categories de descripció i d'anàlisi dels treballs arquitectònics.
2.  La crítica postulativa, que s'ocupa principalment del que afecta els processos arquitectònics.
3.  La crítica utilitària, l'objectiu de la qual és la popularització del que s'esdevé en l'arquitectura contemporània, la difusió dels objectius aconseguits, i també el marketing relacionat amb aquests fenòmens, que pertanyen al camp de l'economia de mercat.
4.  La metacrítica, que s'interessa pels instruments i pels mètodes d'investigació aplicats en la crítica i que s'ha convertit en una classe de reflexió filosòfica o metodològica sobre el paper de la crítica arquitectònica entre altres formes d'activitats culturals.

Dels tipus de crítica esmentats, només el segon i, sobretot, el tercer són els que s'apliquen de manera pràctica, mentre que s'observa un aparent subdesenvolupament de les activitats de valoració crítica dels tipus primer i quart, és
a dir, la crítica científica i una profunda reflexió sobre els mètodes cognoscitius i els instruments de crítica arquitectònica. Aquesta mancança prové particularment de la inèrcia de l'arquitectura com a ciència que hauria de crear les bases metodològiques necessàries per als processos de valoració, si és que aquests han de merèixer el nom de crítica científica.
En tot el que hem considerat fins ara, en certa manera hem establert una marca d'igualtat entre la crítica i la valoració. Per a precisar més, tanmateix, valdria la pena indicar certes distincions metodològiques bàsiques entre aquests conceptes. Així, el concepte de valoració té un àmbit i un significat més extensos que no pas els de la crítica. La valoració en un sentit general pot ser feta per gairebé tothom, mentre que la crítica exigeix unes determinades capacitats professionals per part de la persona que emet un judici, el qual, en general, pot ser formulat solament per crítics experts.
La tasca fonamental d'aquesta article és un intent de crear les bases metodològiques per a la valoració de la feina arquitectònica, entesa en un sentit ampli. Poden ser d'utilitat pràctica tant per a l'avaluació de certs actes determinats com per a la crítica arquitectònica professional. Aquesta tasca pressuposa la resolució de molts problemes detallats, sobretot l'explicació i la definició dels conceptes bàsics, la distinció entre els criteris i els aspectes principals de la valoració, una anàlisi dels processos de valoració i, finalment, la definició dels mètodes més apropiats per a la valoració.
 
 
2. Explicació dels conceptes basics
 
Els termes principals emprats, com ara «criteri», «valoració» i «treball arquitectònic», semblen explícits i no plantegen dubtes. Una anàlisi més profunda, tanmateix, ens duu a conclusions menys terminants i revela moltes ambigüitats i possibilitats d'interpretació.
En primer lloc, es tracta del concepte clau del «treball de l'arquitectura», o, més aviat, una idea més àmplia de l'arquitectura com una branca científica, gairebé amb tantes definicions com teòrics o professionals destacats que expressen una opinió sobre aquests tenies. Avui, el nostre propòsit aquí no és pas d'examinar detalladament la qüestió de la definició d'aquest concepte; hem de notar, això no obstant, que moltes discussions sobre l'arquitectura deriven de senzills malentesos terminològics.
El primer exemple de les dificultats que s'acumulen en aquest camp és l'adopció de la definició d'arquitectura com l'art de la construcció (Lapintik, 1987). Immediatament sorgeix la pregunta: com hem d'interpretar el concepte d'«art» i el de «construcció»? L'art s'ha entès tot sovint com la traça per a fer alguna cosa (per exemple, l'art de la medicina, de la cuina), però també com una àrea de valors artístics que inclou la pintura, la música, el teatre, etc. Per tant, sorgeix la qüestió següent: amb quin concepte d'art tractem en el cas de l'arquitectura: el primer, el segon o potser tots dos?
El concepte següent, el de la construcció, també es troba mancat de precisió (Lapintie, 1987). ¿Entenem per construcció tots els objectes fabricats que serveixen a l'home? ¿O és senzillament un aspecte determinat d'aquest procés de producció relacionat amb un objecte de característiques estrictament definides? Si la primera interpretació és la correcta, construcció significa tant la producció de virolles per a portes o cadires com la construcció de ciutats o d'aglomeracions urbanes. Tradicionalment es considera que l'àrea de la construcció inclou la construcció de cases individuals o de grups de cases, és a dir, estructures tècnicament sofisticades de grans dimensions, invariables en el temps i en l'espai, duradores, que necessiten importants mitjans materials, que requereixen una cooperació social per a la seva producció i que, finalment, afecten la manera de viure humana (Niezabitowski, 1988). Tanmateix, totes aquestes característiques, separadament i probablement quan es consideren en conjunt, fàcilment es podrien posar en dubte com a components essencials de la definició descriptiva del concepte de l'arquitectura. A més, existeix una altra opinió tradicional i relativament estesa, sobretot entre els historiadors de l'art, que seria difícil de sostenir; segons aquesta opinió, són principalment els edificis individuals i no pas les aglomeracions grans, com una ciutat, el que s'inclou en el camp de l'arquitectura. No obstant això, experiències actuals de la vida contemporània ens obliguen a acceptar l'opinió que la construcció és el procés que s'aplica, en el mateix grau, a unitats individuals i a estructures ambientals senceres; de vegades, a escala immensa.
A la fi arribem a la qüestió de si l'art de construir inclou solament el resultat del procés de construcció, és a dir, estructures o edificis, o també el seu registre material en la forma del disseny (l'anomenada «arquitectura de paper») ¿L'arquitectura, doncs, significa tots els processos de construcció o només aquells que es poden considerar com a especialment encertats, des de qualsevol punt de visla, per exemple, o en molts més aspectes en general? (Lapintie, 1987).
En honor a la veritat, hauríem d'esmentar un altre punt de vista, avui dia completament antiquat, segons el qual l'arquitectura inclou solament els anomenats grans temes (és a dir, les esglésies, els teatres o els museus), excloent els edificis relacionats amb la realitat «comuna» de cada dia.
Fins ara, la nostra discussió demostra que, encara que la suposició que l’art de construir sigui una base de comparació en qualsevol definició de l'arquitectura pot semblar vàlida a primera vista, també condueix, tanmateix, a molts malentesos. Igualment, unes altres definicions, ara corrents, no eviten aquest defecte, com, per exemple: «l’arquitectura, l'art de l'espai» (Zevi, 1957); «l'arquitectura, l'art de tancar l'espai» (Read, 1973); o una altra: «l’arquitectura, el desenvolupament estructural de l'espai per tal que hi visqui l'home» (Fanelli, 1979), entre moltes més.
Sembla que les definicions de l'arquitectura que no fan gens de cas del concepte de l'espai o, almenys, no el remarquen, sinó que apliquen els conceptes dels voltants o de l'entorn, siguin més autèntiques, per tal com obren les portes a la cooperació amb unes altres branques de la ciència com és ara l'ecologia social, la sociologia o la psicologia individual i social. El que fa gràcia és que moltes definicions aplicades no inclouen la idea de la ciència, com si el desenvolupament de l'entorn necessari per a les necessitats de la vida humana no requerís coneixements científics objectius i pogués basar-se senzillament en tècniques rutinàries d'artesania enriquides amb una certa dosi de talent artístic.


 La nova Heas Haus davant de la catedral de Sant Esteve.
La nova Heas Haus davant de la catedral de Sant Esteve.


Seria aconsellable per consideracions teòriques proposar la definició d'arquitectura següent. Sembla unir els aspectes bàsics i contestar les tres preguntes principals: 1) Què es fa? Quin és el tema d'aquesta activitat? 2) Com es fa? Quin és el mètode
per a l'activitat? 3) Per què es fa? Quin és el propòsit de l'activitat? Aquesta definició provisional diria el que segueix: L'arquitectura és l'art i la ciència del desenvolupament de l'entorn que satisfà les necessitats de la vida humana. La definició té tres elements principals que corresponen a les tres preguntes bàsiques suara esmentades, encara que el seu ordre s'hagi canviat lleugerament.
El primer element contesta, per tant, la pregunta sobre el mètode d'activitat i combina els aspectes artístics i científics de l'arquitectura, els quals, per motius no del tot transparents, s'han considerat fins ara com si fossin anta-gònicament oposats. El segon element contesta la pregunta «Què es fa?» i diu que el tema d'activitat dins de l'àmbit de l'arquitectura implica el desenvolupament de l'entorn humà i així inclou
la gamma sencera d'escales indispensables d'activitat, des d'un detall dels accessoris d'algun edifici determinat, o polser una unitat autònoma, fins a grans grups d'edificis com ara ciutats o aglomeracions —ja que tots componen l'entorn de l'existència humana. El tercer element contesta la pregunta «Per què es fa?» i defineix el propòsit final i fonamental de totes les activitats del camp del desenvolupament de l'entorn, és a dir, la satisfacció de les necessitats de la vida.
Un altre aspecte que necessita aclariments és el concepte de la valoració. En primer lloc, cal distingir-hi dos conceptes bàsics: 1) l'aspecte de l'acre de valorar, i 2) l'aspecte del resultat d'aquests actes. Els actes de valoració són certes operacions de pensament com ara l'anàlisi, la descripció, l'explicació, la comparació, la síntesi i d'altres. Es realitzen en un ordre determinat i tots plegats formen el procés de la valoració. En els resultats d'aquests actes, el subjecte que valora expressa la seva actitud envers l'objecte valorat per mitjà d'un judici definit (és a dir, que expressa la seva opinió). Així, una valoració entesa com a resultat és qualsevol judici que valori; això vol dir qualsevol frase del tipus «Aquest té valor» o «Aquest no té gens de valor». Per tant, doncs, el valor és el concepte clau relacionat amb la valoració. Pot definir-se com la utilitat d'un objecte a satisfer les necessitats d'un home determinat. El valor és una quantitat que té relativitat i grau: relativitat perquè el mateix objecte pot tenir valor per a una persona des d'un punt de vista determinat i pot no tenir-ne, des d'un altre punt de vista, per a una altra persona; i grau perquè una necessitat determinada pot ser satisfeta mitjançant l'objecte de què es tracta en grau variable. En uns altres termes, doncs, el procés de valoració és el procés de definir els valors, els quals continuen essent valors per a algú, des d'un punt de vista determinat i fins a un cert punt.
En general es distingeixen dues menes de valoració. En primer lloc, hi ha les anomenades valoracions pròpies, també anomenades emocionals. El seu sentit resideix en el fet que el qui valora remet els seus sentiments, en certa manera, a l'objecte valorat, afirmant que aprova o desaprova algunes característiques d'aquest objecte per una raó o una altra. Aquest grup inclou principalment valoracions de tipus mora! o estètic. L'altra classe de valoració abasta les anomenades utilitàries; que indiquen que existeix una part de bo en un aspecte o un altre. En altres termes, aquestes valoracions defineixen relacions entre mitjans i propòsits, i així s'anomenen també amb propòsit. Les valoracions emocionals no són comparables, la seva veritat o manca de veritat no es pot demostrar. La seva pertinença o manca de pertinença només es pot justificar en relació a un sistema aplicat de valors. És possible, tanmateix, comprovar la veritat de les valoracions amb propòsit.
En el cas de l'arquitectura podem tractar amb els dos tipus de valoració: l'emocional, que tracta, per exemple, d'aspectes estètics o simbòlics, i l’"amb propòsit" quan es refereix a aspectes tècnics o utilitaris.
Encara queda un aspecte del problema de valoració que s'hauria d'explicar: el del concepte de criteri. Segons les definicions trobades en els diccionaris, un criteri pot entendre's com una norma per a un judici, una prova o una mesura, però també com un aspecte o una característica considerada. Les dues maneres de comprensió podrien aplicar-se a les consideracions sobre la valoració de l'arquitectura. Així, quan diem que un cert objecte està correctament dissenyat des del punt de vista utilitari, tenim en compte un criteri de valor funcional, cosa que significa que apliquem el concepte de criteri en el seu sentit d’«aspecte» o de «característica», és a dir, una propietat objectiva atribuïda a l'objecte i considerada en un moment donat. És el nostre exemple de la valoració "amb propòsit" i utilitària al mateix temps. Tanmateix, quan diem que l'edifici compleix requisits estrictes des de qualsevol punt de vista i subratllem la primera part d'aquesta afirmació (requisits estrictes), interpretem el criteri no solament com a aspecte, sinó principalment com a norma o mesura d'uns valors. En aquestes consideracions aplicarem el terme «criteri» principalment en el sentit d'un aspecte del treball valorat.
 
 
3. Anàlisi de la situació de valorar
 
El conjunt d'elements que afecten substancialment el procés de valorar i el seu resultat l'anomenarem situació de valoració. Per aquestes consideracions fóra convenient de proposar un model praxiològic de la situació a valorar, tenint en compte les opinions ja esmentades sobre els aspectes bàsics. Serà possible determinar els elements que componen aquest model si oferim respostes a les següents preguntes bàsiques:

1.  Quin és l'objecte de valoració? (l'estructura arquitectònica).
2.  Quines són les condicions de valoració? (les circumstàncies).
3.  Qui fa la valoració? (el subjecte que valora).
4.  Quines són les raons de la valoració? (les raons, els motius).
5.  Quins són els objectius de la valoració? (el propòsit).
6.  Quin és el mètode per a la valoració? (el mètode).
7.  Quin és el resultat de la valoració? (el resultat).

Hi ha relacions bàsiques entre aquests elements: una estructura arquitectònica (un edifici, un grup d'edificis, una ciutat,
etc.), observada a través d'un filtre de condicions externes, afecta l'estat de consciència del subjecte que efectua aquest acte de valoració mitjançant l'aplicació dels mètodes esmentats. La selecció d'aquests mètodes depèn, entre altres coses, de les raons de la valoració, és a dir, de la motivació que provoca la seva realització i dels propòsits a què ha de servir. La situació considerada en l'aspecte dinàmic és, doncs, una seqüència d'activitats determinades, és a dir, esdeveniments (i, per tant, és un procés i no un estat). En la pràctica, tanmateix, quan parlem del procés de valoració, ens referirem únicament a les accions intel·lectuals que han estat efectuades pel subjecte que valora i no pas a tots els elements que constitueixen la situació de valoració. Una valoració formulada és el resultat d'aquest procés; en la seva forma desenvolupada consisteix en tres components: la descripció, la mateixa valoració i els motius. Normalment, tanmateix, consisteix en una forma d'un sol element. El model complet de la situació de valoració pot esquematitzar-se així:


TDD-9-CA-CS-AN-8_4


En realitat, aquest model és més complicat, sobretot
a la part que correspon a la formulació de les valoracions. Aleshores el subjecte que valora executa moltes activitats del pensament bàsiques com les anàlisis i les síntesis, a més a més d'accions derivatives com ara la comparació, l'abstracció i la generalització. Aquest grup d'accions, que anomenem el procés de valoració, serà examinat detalladament a la secció d'aquest article dedicada a la metodologia de la valoració i particularment a la determinació del procediment òptim per a efectuar una valoració.
El resultat final del procés de valoració, és a dir, l'emissió d'un judici formulat, depèn, per tant, de sis elements variables: 1) l'estructura arquitectònica; 2) les condicions de la valoració; 3) el subjecte que avalua; 4) els objectius de la valoració (propòsit); 5) les raons de la valoració (motivació); 6) les maneres de realitzar (mètodes) la valoració. Caldrà analitzar-los un per un.
Així, quan valorem qualsevol estructura arquitectònica, en primer lloc prenem en consideració la categoria funcional a la qual pertany, ja que les «mesures» atribuïdes a les estructures variaran segons les categories a què pertanyin; per exemple, l'habitatge, el treball, el descans, la diversió, els transports, la sanitat, el culte, etc. (Lisowski, 1962). Els criteris de la valoració, en aquest cas entesos com les seves normes, s'uneixen aleshores a les expectatives que tenim respecte a un tipus de construcció determinat. Aquestes expectatives resulten al seu torn d'uns estereotips cognoscitius que usem en el procés de percepció. Aquí entenem per estereotip cognoscitiu un conjunt d'idees relacionades naturalment amb un tipus de construcció determinat. En realitat, els estereotips cognoscitius són una modificació específica dels esquemes de percepció (mental) que van ser classificats per J. Piaget (Norberg-Schulz, 1971). Són molts els factors que exerceixen la seva influència sobre el desenvolupament dels estereotips cognoscitius, com, per exemple, el coneixement de l'arquitectura en general, el coneixement del tipus d'objecte observat, l'experiència pràctica, per part de la persona que observa, d'objectes d'aquesta mena i les associacions emocionals que en resulten. Un conjunt de factors d'aquesta classe fa que adoptem una actitud determinada davant l'objecte observat (valorat) i que tinguem unes expectatives més o menys precises. De vegades l'estereotip cognoscitiu pot tenir la forma del model ideal; això ocorre quan tenim expectatives molt altes de l'objecte que excedeixen de manera significativa les que s'acostumen a reconèixer. En tots dos casos, hi ha una clara relació entre el procés de valoració i la percepció; i aquesta ultima és imprescindible per a la valoració. La valoració es realitza com si fos a través d'un filtre dels estereotips cognoscitius disponibles, amb els quals comparem l'objecte valorat. L'estereotip cognoscitiu compleix, per tant, la funció de pauta o mode de referència i així esdevé un element que desenrotlla un paper important en el procés de valoració. El grau de valoració depèn, entre altres coses, de la distància que existeix entre l'objecte valorat i la pauta adoptada.
Per tal de sistematitzar, als objectes valorats d'acord amb la categoria funcionat se'ls pot aplicar la tipologia següent:

1.  Habitatge (cases i grups d'habitatges, hotels, dormitoris, internats,
etc.).
2.  Serveis comercials i especialitzats (centres comercials, grans magatzems, botigues, tallers).
3.  Cultura i diversió (museus, teatres, cinemes, palaus de la música, biblioteques, sales d'exposició, centres culturals, circs, centres esportius i recreatius).
4.   Transports (estacions de ferrocarril, terminals aèries, estacions d'autobús, ports, instal·lacions per a vehicles, garatges i aparcaments).
5.  Religió (esglésies, capelles, convents, temples, cementiris).
6.  Administració i gestió (oficines, seus de l'autoritat, bancs, borsa).
7.  Indústria i fabricació (plantes industrials, empreses de producció agrícola).
8.  Sanitat i assistència social (hospitals, sanatoris, ambulatoris, centres socials, parvularis).
9.  Ciència i educació (escoles, universitats, instituts d'investigació, laboratoris).
10.  Justícia (palaus de justícia, presons, cases comunals).
11.  Defensa (casernes, instal·lacions militars).
12.  Estructures d'enginyeria (pals, torres, ponts, viaductes, passatges elevats, túnels, etc.).

És evident que les actituds, les expectatives i, per tant, les necessitats de cadascun d'aquests variats grups funcionals seran completament diferents.
Cal, a més, que tinguem en compte durant el procés de valoració la categoria econòmica (Lisowski, 1962): si es tracta d'objectes d'arquitectura de masses o d’elit. Les nostres expectatives són diferents, per exemple, davant d'una casa individual relativament barata en un establiment d'alta densitat en relació a les que tindríem si es tractés d'una elegant casa residencial. Les categories funcionals i econòmiques en si no constitueixen el subjecte de valoració; senzillament són un factor que determina l'elecció d'una escala correcta de valors. Aleshores, un conjunt concret de característiques físiques, que es pot definir com un aspecte de desenvolupament o un aspecte morfològic, constitueix l'objecte de valoració. Aquestes propietats determinen si ens hem de referir a un objecte amb aprovació o desaprovació i atribuir-li una valoració concreta, definida més o menys explícitament. Fins a quin punt l'entorn valorat satisfà els requisits concrets relacionats amb el seu ús, o almenys amb la seva percepció, és una qüestió clau de la valoració final. Aquestes necessitats s'expressen en el pla conscient a través dels esmentats estereotips cognoscitius i de les expectatives que en resulten.
Entre les nombroses necessitats psicològiques de l'ésser humà es poden distingir les que, d'una manera especialment evident i predominant, estan relacionades amb el desenvolupament i l'ús de l'entorn (Niezabitowski, 1987). Poden ser classificades en diversos grups bàsics:

1.  Necessitats cognosicitivo-informatives, que sobretot haurien d'incloure la necessitat del sentit, del valor i de la veritat.
2.  Necessitats socials, entre les quals hi ha especialment la necessitat de contacte, interès, consideració i importància; és a dir, prestigi.
3.  Necessitats biològiques, en particular les de comoditat, activitat i tranquil·litat.
4.  Necessitats emocionals, sobretot la necessitat de seguretat, bellesa, noves experiències i confort psíquic.

La capacitat de satisfer aquestes necessitats en un grau suprem sembla que és el criteri principal de la valoració arquitectònica. Aquesta afirmació, tanmateix, ha de ser d'un caràcter
general perquè tingui una mica de valor pràctic. Hauria de ser, per tant, ampliada i traduïda a un llenguatge de relacions concretes entre el nivell aconseguit en satisfer una necessitat determinada i la satisfacció que prové de l’entorn valorat. Aquest procediment condueix a la diferenciació de diversos aspectes bàsics de la feina arquitectònica, de caràcter universal, que han de ser valorats; això significa que aquests aspectes concerneixen en general qualsevol persona que valori i es refereixen a qualsevol estructura arquitectònica. Són les següents:

1. L
'aspecte cognoscitivo-informatiu, que té en compte la necessitat de comprendre l’entorn i, sobretot, conèixer-ne el propòsit i l'estructura. En aquest cas, la capacitat de l'entorn d'oferir informació efectiva sobre el seu propi propòsit i les seves maneres de gestió constitueix el subjecte de la valoració. Així, dos criteris principals s'haurien de prendre en consideració en aquesta situació, és a dir:

a) 
Facilitat per a identificar el propòsit d'un objecte determinat en la seva totalitat.
b)  Facilitat per a reconèixer els principals elements constituents del programa funcional i la llegibilitat de les relacions espacials entre ells (això afecta principalment elements de transport com ara entrades, rebedors, passadissos, escales, ascensors, i també els elements de servei general com ara lavabos i armaris, etc.) De vegades, aquesta capacitat es defineix amb el nom d'«orientació».

2.  L'aspecte de l’eficàcia funcional, el qual pren en consideració moltes necessitats biològiques, sobretot la necessitat del confort, entesa com la facilitat de satisfer unes altres necessitats bàsiques. El subjecte de la valoració es preocupa de la utilitat de l'objecte
per a aconseguir un propòsit determinat, és a dir, la seva capacitat per a assolir la tasca utilitària assumida. La seva expressió directa és l’adequació de les habitacions i les seves instal·lacions en relació al caràcter i a la mena d'activitats que hi tindran lloc. S'hi té en compte l'adaptació de l'objecte a les propietats anatòmiques i fisiològiques de l'organisme humà; és a dir, la seva construcció, les seves dimensions, les possibilitats de moviment que té, les seves possibilitats quant als microclimes, l'enllumenat, l'acústica, etc. Aquest aspecte, doncs, és un domini de l'antropometria, de l'enginyeria humana, de la higiene i de la física dels edificis.
Cal distingir dos criteris bàsics de l'eficàcia funcional en aquest context (Norberg-Schulz, 1963):

a) 
El criteri del «filtre de l’entorn», que significa la creació d'un microclima desitjat i el control de l'impacte de diversos factors de l'entorn (soroll, calor, fred, contaminació, pluja, moviment de l'aire, llum, gent, animals i coses),
b)  El criteri del «marc espacial», que significa la disposició de les activitats segons el programa assumit. Aquí distingim entre factors com ara la forma de les habitacions, la seva grandària, la distribució dels principals elements arquitectònics (suports, tapes, obertures), la disposició dels elements dels accessoris dels interiors (radiadors, llums, mobles, etc.), les relacions espacials entre les habitacions (distància, situació: damunt, sota, al costat, davant, darrere), les relacions espacials entre les habitacions i l'objecte en la seva totalitat, les relacions espacials entre l'objecte en la seva totalitat i en el seu entorn directe i més llunyà, etc.

3.  L'aspecte de
l’eficàcia tècnica, que té en compte la necessitat de seguretat a més de la del confort. En aquest cas es valora la capacitat de l'objecte per a assegurar l'estabilitat dels seus atributs bàsics en un període determinat de temps, la qual cosa, al seu torn, assegurarà l’acompliment de les tasques utilitàries assumides sense que hi hagi cap perill per a la salut i la vida humanes i subministrarà el confort bàsic. Aquí es tracta dels criteris següents: estabilitat, durabilitat, capacitat de mantenir-se, viabilitat de possibles modificacions, manca de conflicte amb la funció, innocuïtat sanitària.
4.   L'aspecte psicològico-perceptiu, que entre altres coses considera la necessitat d'enteniment i de sentit. Aquí, l'objecte de valoració significa l'adaptació de l'estructura al sistema psicològic de l'home i, en particular, a les seves facultats perceptives com el pensament, la memòria, la sensibilitat, la creació d'imatges, la percepció, la receptivitat, la capacitat d'associació, la concentració de l'atenció, etc.
5.  L'aspecte social, que pren en consideració, entre altres coses, la necessitat de contactes, arrelament, independència, reconeixement i prestigi. L'objecte de valoració aquí és la capacitat de l'estructura per a participar en la formació de l'entorn social, i especialment les raons socials —tant col·lectives com individuals— que sostenen l'existència i l'ús de l'objecte i justifiquen aquestes i no pas unes altres propietats. El punt de partença és una anàlisi del propòsit social d'un edifici (grup d'edificis, ciutat, etc.) que pot ser de dues classes:

a) 
La creació de l'espai, que proporciona diverses formes de contacte social o diversos tipus d'aïllament necessitat.
b)  L'expressió de la condició o la funció socials respecte a un individu, a un grup, a una comunitat o a una institució (Norberg-Schulz, 1963).


tdd_9_8_3


6.  L'aspecte econòmic, que considera, entre altres coses, la necessitat de sentit i valor. L'objecte de valoració comprèn el cost social relacionat amb la producció i l'operació d'una estructura. És obvi que l’aspecte econòmic està relacionat amb l'aspecte social.
7.  L'aspecte estètico-formal, que té en compte, sobretot, la necessitat de bellesa i noves experiències (la varietat). En aquest cas es valora la capacitat de l'estructura per a complir diversos requisits dins d'un àmbit de valors estètics. En tal valoració no és només la bellesa el que es considera, sinó unes altres categories com l'esplendor, la sublimitat, un caràcter tràgic o dramàtic, la gràcia, l'idíl·lic i el líric, etc. L'«atmosfera» de l'estructura es descriu mitjançant l'aplicació de mitjans artístics concrets.
8.  L'aspecte símbol cultural, que considera la necessitat d'un valor, d'un sentit i d'un prestigi. Aquí es valora la capacitat de l'estructura per a reflectir amb claredat et que és essencial per a una societat determinada (i, per això, idees i valors primaris destacats).
9.  L'aspecte ètic, que considera la necessitat de valor i de veritat. Aquí l'objecte de valoració consisteix en la conformitat entre l'estructura i el context total de què prové, és a dir, el context social, cultural, tècnic, econòmic, natural i espacial, etc. Aquesta conformitat es valora com la veritat, mentre que la no-conformitat és la falsedat.
10.  L'aspecte d'emocions positives, que pren en consideració la necessitat de la seguretat i del confort psíquic. L'objecte d'aquesta valoració és la capacitat de l'estructura per a produir estats emocionals positius com ara la satisfacció, l'acceptació, l'alegria; o, almenys, per a no causar emocions negatives com la por, l'ansietat, l'agressió, la tristor, la depressió, etc. (Hesselgren, 1987).

Hi ha molts aspectes derivats que es poden basar en els esmentats aspectes fonamentals i universals. Tanmateix, cal subratllar que els aspectes bàsics es formen com si fos «des de sota», ja que resulten d'un enfocament empíric, és
a dir, d'unes anàlisis de les necessitats dels usuaris mitjans de l'entorn, de les seves expectatives, dels seus esquemes cognoscitius, dels seus sistemes de valors i d'unes altres categories relacionades amb la percepció de l'entorn en comparació dels criteris professionals que es formen com si fos «des de dalt»; és a dir, basats en suposicions teòriques que han estat acceptades arbitràriament prenent com a base les opinions d'un grup tancat d'especialistes/experts.
Cadascun dels criteris bàsics suara esmentats pot ser objecte d'una valoració separada; sembla, tanmateix, que una valoració absolutament fiable del treball arquitectònic hauria de considerar aquests criteris conjuntament. L'ús només d'un aspecte o d'un grup seleccionat d'aspectes pot conduir a valoracions equivocades. Prenguem com a exemple el criteri de veritat. En un sentit general, l'arquitectura es reconeix com a bona solament quan és veritat, la qual cosa significa que queda en un estat de conformitat amb el context extensivament entès de què prové. Si no, l'arquitectura es considera falsa i, per tant, equivocada. Tanmateix, cal considerar també el reconegut fet psicològic que a la gent no sempre li agrada la veritat, sobretot si és desagradable. I, al contrari, de vegades s'estima més que l'enganyin, normalment quan la mentida és agradable i compatible amb els seus desigs. L'arquitectura que fingeix ser alguna cosa que no és la veritat pot ser valorada com a falsa i, tot i amb això, continuar essent desitjable. S'ha demostrat que alguns criteris bàsics poden, en certs casos, topar els uns amb els altres. En aquest exemple concret existeix un conflicte entre el criteri de veritat i el de les emocions positives.
Les possibilitats que es formin aspectes derivatius ocorren fonamentalment quan es consideren les relacions mútues (interrelacions) entre aspectes bàsics. No totes tenen la mateixa importància i, per tant, l'anàlisi s'hauria de dur a terme en cada cas concret per a establir la importància de relacions entre els aspectes seleccionats respecte a l'estructura en la seva totalitat. Considerem, per exemple, la relació entre l'aspecte d'eficàcia tècnica i l'aspecte estético-formal. L'experiència comuna ens diu que alguns tipus de construcció ofereixen majors possibilitats en el desenvolupament formal d'una estructura i així produeixen esquemes espacials i valors artístics interessants. Aquest factor, que podem anomenar provisionalment l'expressivitat de la construcció, és d'un gran significat per als edificis de tipus prestigiós com ara els edificis culturals o les seus de l'autoritat; contràriament, la seva importància és considerablement menor en el cas d'edificis que tenen un propòsit més prosaic (per exemple, els hospitals, les escoles). El factor que hem esmentat constitueix un aspecte derivatiu addicional produït com a resultat de les relacions entre dos aspectes bàsics. Les possibilitats teòriques de generar aspectes derivatius es poden mostrar a la matriu de les interrelacions dels aspectes bàsics. El nombre d'aquests aspectes poden calcular-se amb la fórmula següent:


tdd_9_8_4


on
S indica el nombre d'aspectes derivatius (secundaris) i b és el nombre d'aspectes bàsics (bàsics). Quan b = 10, S = 45. Així, en el cas en qüestió, el nombre total de tots els aspectes arriba a ser 55. En la pràctica, a la majoria dels casos, solament alguns d'aquests aspectes tenen un paper important en la valoració d'una estructura, mentre que els altres es poden suprimir completament sense fer mal a la imatge total.
Saber que existeixen interrelacions entre els aspectes no és suficient per a aconseguir una valoració correcta. És important ser conscient de la natura de tals interrelacions, és a dir, de la mena de connexions que pot haver-hi entre els aspectes. Poden distingir-s'hi almenys sis tipus bàsics de connexions, en forma de parelles oposades. Són:

Igualtat - Desigualtat.
Conformitat - Disconformitat.
Influència unilateral - Interacció.
Tendència a unir-se - Tendència a separar.
Cooperació - Manca de cooperació.
Tendència a neutralitzar - Tendència a estimular.

El coneixement de les menes de relacions que existeixen entre els aspectes desenrotlla un paper important tant en la valoració d'aspectes individuals com en el procés de determinar la valoració global d'una estructura.
El resultat del procés de valoració depèn no tan sols de l'estructura valorada i dels seus aspectes, sinó d'unes altres variables. Un conjunt de condicions físiques externes, dintre de les quals es dóna el procés de valoració, és la segona variable de la situació. En primer lloc, hi ha molts paràmetres de percepció a considerar, com ara la distància, l'angle de vista, l'enllumenat, la claredat de l'aire, la proximitat d'uns altres objectes (superposició, per exemple), el moviment de la persona que valora respecte a l'estructura, etc. A més, cal considerar factors com ara la duració de l'observació visual i la seva freqüència (és a dir, si es veu per primera vegada o posteriorment). És d'igual importància saber si l'objecte és observat en condicions naturals o mitjançant representacions pictòriques (fotografies, pel·lícules, dibuixos, etc.).
El subjecte que valora és el tercer factor variable de la situació de valoració. La relació entre la valoració final i les característiques del subjecte que valora es coneix i generalment és compatible amb l'experiència comuna. Hem de recordar el paper important d'unes altres característiques del subjecte com ara la personalitat, el temperament, els coneixements, l'educació, l'experiència, l'origen social i les tradicions culturals, el sistema de valors i les preferències pertinents, a més a més de l'edat, el sexe, la salut, l'humor i d'altres. Cadascun d'aquests factors, considerant-ho separadament, afecta considerablement el resultat final de la valoració.
El quart element variable de la situació és el propòsit de la valoració. Aquest element exerceix una influència fonamental sobre la consciència del qui valora i, per tant, sobre el mètode de valoració. Poden distingir-se uns quants objectius bàsics de la valoració com ara la popularització, la crítica utilitària, la valoració postulativa, la valoració científica (cf. «Introducció»). En cadascun d'aquests casos, el mètode de valoració serà diferent segons les necessitats específiques del propòsit.
L'element següent de la situació valoradora —els motius que provoquen la valoració— també exerceix una influència significativa sobre l'estat de consciència del subjecte i, així, sobre el mètode de valorar. Penso aquí en els motius psicològics per a efectuar la valoració, que poden ser complexos i variats: per exemple, el propòsit d'adquirir reconeixement entre els especialistes, desig d'obtenir coneixements de l'objecte, de guanyar diners, etc.
Les mateixes valoracions, especialment els mètodes i les normes de valorar, és a dir, les escales, constitueixen la variable següent de la situació. Quant als mètodes de valorar, podem dir que, a més de diferenciar entre les valoracions pròpies (emocionals) i les utilitàries (amb propòsit), cal tenir en compte unes altres diferències importants pel que fa a aquesta qüestió. Així, cada valoració es pot descriure usant quatre paràmetres bàsics:

1. L
'àmbit de la valoració. És a dir, el nombre d'aspectes considerats. Segons l'àmbit, ia valoració pot ser classificada com a total o parcial.
2. Detalls complets de la valoració. És a dir, una consideració a fons dels aspectes individuals. D'aquesta manera podem diferenciar entre les valoracions exhaustives i les superficials.
3. La norma de la valoració. És a dir, un nivell de requisits en relació a aspectes determinats i a la totalitat.
4. L'estructura de la valoració. És a dir, la jerarquia dels aspectes valorats, cosa que significa que uns requisits s'atribueixen a certs aspectes i no pas a uns altres.

Si el procés de valoració s'efectua amb plena consciència i amb propòsit, és
a dir, amb intenció d'efectuar la valoració, o si es procedeix com si fos incidental, per exemple, en unes altres activitats, és de gran importància. Les valoracions fetes amb consciència i propòsit que, alhora, tenen unes altres propietats com ara una escala extensa, una investigació minuciosa de detalls, un alt nivell de requisits i una estructura específica dels requisits esmentats que remarca el compliment de les necessitats superiors s'anomenen professionals. Exigeixen altes capacitats en un camp determinat. Les valoracions populars, realitzades per profans en el camp dels problemes espacials, són el contrari d'aquelles. En general, tant les valoracions professionals com les populars es basen en els deu criteris fonamentals; difereixen solament en els criteris detallats i els quatre paràmetres suara esmentats. Existeix també una diferència important entre la naturalesa conscient i intencional de les valoracions professionals i el caràcter intuïtiu i espontani de les valoracions populars. Per exemple, una valoració professional de l'aspecte estètico-formal de qualsevol objecte té en compte criteris detallats com ara les proporcions, l'escala, la massa, els efectes de llum i d'ombra, l'ordre, la jerarquia, la seqüència, les qualitats predominants, l'equilibri, l'harmonia, el dinamisme, l'estàtica, el contrast, el color, la textura, el detall, la decoració, la complexitat, la diferenciació, etc. En general, el profà no pren aquests elements en consideració quan valora perquè no n'és conscient. La valoració no professional del criteri estètico-formal s'expressa amb més freqüència en una gamma de conceptes que és força més senzilla i qualitativament diferent que inclou bell, bonic, lleig, interessant, avorrit, desagradable, agradable, nou, inesperat, vell, familiar, antiquat, modem, ric, car, etcètera. Aquests atributs no són característics de les categories analítiques, tot i que poden comportar uns forts components emocionals.
Les normes de valoració, és a dir, les escales, constitueixen un tema diferent relacionat amb el procés de valoració. El mètode més senzill per a efectuar una valoració és emprar una escala de dos graus que simplement distingeix entre dos estats oposats; per exemple, «veritable-fals», «bonic-lleig», etc. Les escales de dos graus són, evidentment, insuficients per a la valoració de fenòmens d'un alt nivell de complexitat. Parlant en termes generals, com més complicat és el fenomen en qüestió, més gran ha de ser el nombre de graus inclosos a l'escala que s'aplica per a la seva valoració. El treball arquitectònic pertany indubtablement a aquesta classe de fenomen i, per tant, el tipus més racional d'escala usat per a la seva valoració és l'escala multigrau. El tipus més senzill és de tres graus, que distingeix una valoració negativa, indiferent i positiva; per exemple: «veritable-indiferent-fals», tot i que «indiferent» no significa manca de valoració. A les escales multigrau, la gamma de valoració augmenta, prolongant simètricament les àrees negatives i positives, de manera que l'eix de la simetria passa a través del grau central, indiferent, de l'escala. Per tant. les escales haurien de tenir un nombre senar de graus. És normal d'aplicar escales de cinc o set graus en els procediments usats en diversos camps d'investigació. La selecció de paraules atributives que corresponen a uns graus determinats de l'escala s'estableix mitjançant l'ús de mètodes estadístics. Aquestes paraules corresponen a graus de valoració que s'estenen des de negació, desaprovació, lleugera desaprovació, tolerància (el grau indiferent), acceptació i plena aprovació fins a satisfacció (Niezabitowski, 1987).
Per a comparar els resultats del procés de valoració, estabilitat de les condicions d'aquesta valoració ha d'estar garantida. Això implica que:

1.   L'objecte de valoració sigui el mateix i el mateix aspecte
o grup d'aspectes es prengui en consideració.
2.  Els subjectes que valoren siguin compatibles pel que fa a les característiques bàsiques més rellevants.
3.  El procés de valoració s'efectuï en condicions de percepció idèntiques.
4.  Hi siguin aplicades les mateixes escales de valoració.
5.   El mateix tipus de valoració hi sigui aplicat (per exemple: professional, parcial, total, etc.).

El postulat de normalitzar les condicions de valoració sembla de difícil aplicació. Relativament, el problema més petit comporta una normalització d'objectes i aspectes de valoració, condicions de percepció i escales. Tanmateix, la normalització dels subjectes que valoren pot causar importants dificultats, és
a dir, un tipus de selecció que pot garantir que siguin compatibles pel que fa a les seves característiques bàsiques. Això concerneix sobretot propietats com ara el temperament i la personalitat, les condicions psicològiques i l'humor, etc.
Tot el que hem dit fins ara indica que la situació de la valoració de la feina arquitectònica és altament complicada: el model dels set elements presentat en aquest article, dissenyat amb categories de variabilitat, solament pot desenrotllar el paper d'un esquema simplificat, fàcilment adaptable a diverses situacions de valoració. L'ordenament dels conceptes bàsics d'aquest camp n'és l'atribut principal.
 
 
4. Metodologia i procediment de valoració
 
En aquesta secció examinarem les valoracions professionals i la crítica científica, encara que principalment les opinions ofertes es referiran a uns altres tipus de valoració.
Abans d'iniciar la valoració de qualsevol estructura arquitectònica, cal establir moltes dades preliminars; sobretot, cal garantir els requisits fonamentals referents a l'estabilitat de les condicions de la valoració, cosa que al mateix temps assegura la viabilitat de comparar els resultats.
Amb l'enfocament teòric, el procés de valoració sembla una seqüència multifàsica de fets que en general segueixen l'un darrere l'altre en un ordre estrictament determinat; això no significa pas necessàriament que no hi hagi possibilitat de desviar-se d'aquest esquema i de tornar a una posició prèvia, o de fer salts i omissions, i fins i tot de renunciar parcialment a alguns passos. L'estructura de valoració que es presenta a continuació s'ha de considerar com a model ideal, la posada en pràctica del qual és gairebé sempre impossible; constitueix una meta desitjable a què podem aspirar per a arribar a una valoració imparcial.
La primera etapa del procés de valoració inclou una descripció, una anàlisi i una interpretació de l'objecte valorat fet amb categories de deu aspectes classificats que tenen un caràcter universal: això significa que ocorren en cada estructura arquitectònica, sigui quina sigui la seva categoria funcional, econòmica o qualsevol altra. És aconsellable en aquesta etapa evitar els elements de valoració, encara que aquesta màxima és un postulat completament teòric, ja que en la pràctica els processos de percepció i valoració estan estretament lligats.
El pas següent del procés de valoració tracta de l'explicació del significat d'uns aspectes determinats per a l'objecte en la seva totalitat, és a dir, la determinació de l'estructura i la jerarquia de valoració. El significat d'aspectes determinats depèn de la categoria funcional de l’objecte. Per exemple, l'aspecte del simbolisme cultural desenrotlla un paper de gran importància quan es tracta d'edificis com ara museus, temples o seus governamentals; el seu paper és notablement feble en els casos d'edificis comercials i del sector de serveis, i encara inferior amb edificis industrials o hospitals. La determinació del significat d'aspectes particulars, i així la seva jerarquia, afectarà la manera de valorar un aspecte donat, precisarà el nivell dels requisits i, en casos excepcionals, justificarà l'omissió d'algun aspecte determinat si fos reconegut com a insignificant.
L'etapa següent concerneix la determinació de l’àmbit de la valoració, és a dir, decidir si tindrem en compte tots els aspectes bàsics o només uns quants. En aquest cas podria justificar-se solament quan l'anàlisi prèvia indiqui que algun aspecte donat podria ser omès per insignificant en relació a algun altre objecte donat. En altres casos cal recomanar una valoració multiaspecte de cada objecte.
Després de determinar l'àmbit de la valoració, procedim a la determinació dels altres elements del mètode de valoració: el seu nivell, és a dir. el model de requisits que tenen a veure amb uns aspectes determinats (respectivament amb la jerarquia d'aspectes establerta a la segona fase) i els detalls complets o, en uns altres termes, una consideració a fons d'aquests aspectes. Aquesta darrera característica del mètode de valoració depèn, entre altres coses, de la complexitat de l'objecte.
La fase següent del procés de valoració tracta de l’elecció de model, amb què l'objecte valorat serà comparat. Existeix un estereotip funcional concret que constitueix aquest model, és a dir, un conjunt d'idees populars relacionades amb objectes del tipus avaluat i també expectatives pertinents. Les expectatives esmentades varien en relació als objectes de la mateixa categoria funcional segons la categoria en què un objecte donat pot ser inclòs. Així en cada cas hi ha almenys un parell de menes d'estereotips funcionals: el de la massa i el de l'elit, amb la possibilitat de tipus intermedis.
La comparació de l'objecte amb un model constitueix l'etapa següent del procés de valoració. Ens permet d'identificar tant les diferències com les semblances que existeixen entre l'estereotip i l'objecte valorat. Com més gran és el nombre de semblances, més alta és la probabilitat psicològica que hi hagi una valoració positiva, i viceversa. En la pràctica, aquesta etapa del procés se sotmet a una separació en diverses etapes individuals intermèdies, perquè, en primer lloc, cadascun dels aspectes bàsics és valorat separadament, mentre que la valoració total es fa després basant-se en les valoracions individuals. La tècnica més apropiada per a fer la mitjana per a obtenir la valoració global és discutible. És més freqüent en casos d'aquesta índole que s'hi apliqui la mitjana aritmètica o ponderada, bé que tots dos mètodes provoquin dubtes importants.
La formulació de la valoració és possible després d'una elecció prèvia de l’escala de graus; el nombre de graus depèn dels detalls de la valoració i, per tant, de la complexitat de l'objecte. La formulació resulta d'assignar a l'aspecte que s'examina un grau concret a l'escala de valoració. Els motius de la valoració, tot i que en general no són necessaris ni hi són sempre presents, són l'última anella de la cadena de passos. Les etapes successives del procés de valoració es veuen de manera esquemàtica a la figura següent.
 

tdd_9_8_5


5. Darreres observacions
 
El tema de la valoració del treball arquitectònic que he perfilat en aquest article no ha estat més que un esbós, justificat per la manca d'espai. Aquest problema requereix, per tant, un desenvolupament més gran que podria ser presentat en estudis més profunds. Caldria considerar especialment necessària la verificació en la pràctica de les propostes metodològiques mitjançant anàlisi d'exemples seleccionats pertanyents a diferents categories funcionals i econòmiques, tenint en compte la variabilitat de tots els elements que afecten la valoració. Sembla aconsellable de suggerir que el problema presentat, després d'un desenvolupament adequat, es convertís en l'origen d'un programa de diversos projectes investigadors a realitzar dins del marc dels estudis arquitectònics bàsics. Aquestes qüestions, per descomptat, no pertanyen als temes de «moda» discutits per l'avantguarda dels cercles arquitectònics. Els debats esmentats, en efecte, estan totalment dominats pel problema del llenguatge formal, és a dir, la semiòtica. Crec que, tanmateix, aquest afany d'enfocar un sol aspecte de la qüestió de la crítica (i així de la valoració) és restringit i demostra una manca de reacció als molts altres elements importants que componen tot el marc dels problemes arquitectònics. És una mena d'aïllament dins d'una «torre d'ivori» de problemes formals altament sublimats, de metàfores complicades a diversos nivells, només capaces de ser desxifrades per un petit grup d'especialistes i indubtablement incomprensibles per a les més àmplies classes de la societat que estan ocupades a enfrontar-se als problemes concrets de la vida quotidiana. Aquesta excessiva concentració de la discussió arquitectònica en un problema tan hermètic i exclusiu pot suggerir fins i tot manca d'imaginació i responsabilitat socials. Això no significa pas que els aspectes generalment entesos de l'estètica formal i del simbolisme cultural siguin insignificants. Cal, tanmateix, tenir en compte els processos de valoració, però en relació a uns altres aspectes del treball i no pas com a factors, creats artificialment, de tot el context arquitectònic, tal com apareix a moltes publicacions recents.
El postulat d'una valoració multiaspectual de l'arquitectura pot ser considerat exagerat i fora de lloc davant les publicacions arquitectòniques i la crítica popular: no obstant això, el postulat sembla totalment justificat en el cas d'una critica científica fiable que aspiri al reconeixement de totes les condicions imparcials que determinen la qualitat de l'entorn humà. En l'altre cas, el que ara es veu com la formació d'una esquerda sempre més evident entre l'arquitectura com a branca social i l'arquitectura com a creació artística es farà cada cop més ampla, mentre que les possibilitats de tancar-la seran cada cop més remotes.





Sobre l'autor



ANDRZEJ NIEZABIETOWSKI


Professor associat de la Facultat d'Arquitectura de la Universitat T è cnica de Sil è sia a Gliwice, Pol ò nia.






Relacionat



09 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1993

J. LAWRENCE RODERICK
Anàlisi antropològica dels interiors dels habitatges


Aquest article examina els principis teòrics i metodològics per a l'anàlisi dels interiors dels habitatges. Comença amb una crítica dels plantejaments que repeteixen arquitectes, planificadors i administradors d'habitatges. Després proposa una interpretació antropològica dels conceptes de límit, transició i codi espacial que es revelen pertinents per a l'anàlisi de les característiques tant espacials com afectives dels interiors dels habitatges. Aquests conceptes s'utilitzen per a analitzar la transició entre l'interior i l'exterior dels habitatges (especialment el paper pragmàtic i simbòlic assignat al cancell): després examina les relacions entre els espais interiors i les activitats en termes de l'estructura del grau d'intimitat, i la interacció entre l'espai i les activitats domèstiques; finalment s'hi parla de la situació, del significat i de l'ús dels objectes domèstics. Aquestes anàlisis demostren que els ambients de les cases s'assemblen a una xarxa de característiques afectives i espacials inseparables. D'aquesta manera, aquest estudi diversifica la investigació actual sobre els interiors dels habitatges.

[...]


09 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1993

RICHARD BUCHANAN, VICTOR MARGOLIN
Descobrint el disseny: l’informe d’un congrés




09 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1993

ANNA PAPIOL CONSTANTÍ
La nostra postmodernitat de cada dia




09 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1993

TOM HEATH
Sobre com no fer-ho malament: ciència i disseny en arquitectura




09 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1993

FRANCESC XAVIER RUIZ-COLLANTES
L’estètica del traç. El disseny en el disseny




09 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1993

HENRY PETROSKI
El disseny com una manera d’obviar al fracàs


Evitar sistemàticament el fracàs és allò que caracteritza el disseny racional. Per això els estudis històrics de casos de fracàs són plens d'una informació important per a l'èxit del disseny, i el dissenyador que desconegui la història dels fracassos corre el risc de repetir vells errors. En comptes de ser debatuts d'una manera merament general en aquest assaig, les idees corresponents són examinades en el context de l'exemple específic dels ponts en l'enginyeria estructural.


[...]


16 DISSENY, TECNOLOGIA, COMUNICACIÓ, CULTURA, 2000

JORDI FARRÉ, ENRIC SAPERAS
La televisió: una finestra oberta al món?




16 DISSENY, TECNOLOGIA, COMUNICACIÓ, CULTURA, 2000

EVA PUJADAS CAPDEVILA
Renovar la mirada ètica per abastar la imatge televisiva




12 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1995

ANDRZEJ NIEZABIETOWSKI
L'arquitectura avantguardista polonesa de 1918-39 amb relació a les tendències contemporànies europees




09 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1993

DAVID BRETT
Sobre la interpretació del disseny