DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA,
1993
| articulo
Idees sobre la valoració del treball arquitectònic. Bases teòriques de la crítica de l'arquitectura1. Introducció: objectius de
l'article
Els problemes relacionats amb la
valoració de l'arquitectura són crucials i toquen les qüestions teòriques més
difícils. Aquí entenem per teoria de l'arquitectura tant la branca com els
coneixements normatius que postulen qualitats desitjables de l'arquitectura i
que defineixen els mètodes per a
aconseguir-les. En
la pràctica, el problema de la valoració ha estat batejat, tant pels científics
com a les publicacions, amb el nom equívoc de crítica
arquitectònica. Segons les definicions del diccionari, «crítica» significa la
capacitat pera formular judicis i opinions, especialment «[...] l'anàlisi i la
valoració d'un camp determinat de l'activitat d'un home [...] des d'una
perspectiva determinada [...] respecte a uns valors precisos» (OCE, 1962-1970).
En una branca tan complexa i complicada com és l'arquitectura, que penetra en
totes les esferes de la vida social, això significa una selva inconcebible de
problemes. Per tant, doncs, si el problema de la valoració (o la crítica) de
l'arquitectura pretén ser d'ulilitat pràctica, sigui cognoscitiva o sigui normativa, la seva
terminologia i els seus mètodes han de ser correctament desenvolupats;
altrament, és probable que aquest domini escapi del nostre control i sigui
inútil per a una pràctica social.
Per això es podria entendre la crítica
arquitectònica com una acció intel·lectual adreçada a la valoració i a l'anàlisi d'aquesta branca de
la ciència tant en l’aspecte general, és a dir, incloent-hi la totalitat de la
producció dels cims arquitectònics d'un període determinat de la història i
d'una regió determinada, com en l'aspecte singular, quan es refereix a una obra única o complexa. La valoració
esmentada hauria de referir-se principalment a
la producció
d'unes activitats arquitectòniques (o sigui, a
unes estructures
concretes) i també a les mateixes
activitats o
als mateixos
actes que ocasionen la producció. L'anàlisi i la valoració de les activitats
arquitectòniques posseeixen un significat metodològic i permeten d'establir el
nexe causal entre les activitats esmentades i les característiques de la
producció resultant. La valoració pot fer-se considerant un tipus particular de
valor, que en algun cas és d'interès especial per a nosaltres (per exemple, els valors
utilitaris o
estètics), o pot ser de naturalesa general,
prenent en consideració tots els aspectes, o almenys els aspectes bàsics, que
conformen la seva qualitat essencial. Cal destacar que en el pensament popular,
fins i tot en els cercles professionals relacionats amb la pràctica
arquitectònica, la crítica s'entén i es practica dins d'un àmbit limitat a un plantejament estètic o filosòfic i ideològic. Uns
exemples característics d'aquesta actitud i aquesta pràctica són les ressenyes
crítiques, recentment forca nombroses, amb una clara orientació semiològica.
S'han començat estudis intensius de la valoració arquitectònica que fan
referència a
l'aspecte
utilitari, i, per tant, tracten de problemes funcionals, tècnics, estètics i
econòmics examinats per la seva influència psicològica sobre els usuaris. Són
coneguts amb el nom de Post Occupancy Evaluation (POE) —Valoració postocupacional— i
tenen lloc dins el marc de la psicologia de l'ambient.
Hi ha una clara divisió de les formes
de crítica arquitectònica en quatre classes bàsiques:
1. La crítica científica, l’objectiu de la qual és fonamentar un coneixement de l'arquitectura contemporània (mitjançant la separació d'algunes actituds actuals i algunes tendències creatives, per exemple), tot emprant-hi mètodes científics desenvolupats per la ciència de Farqui-tectura i categories de descripció i d'anàlisi dels treballs arquitectònics. 2. La crítica postulativa, que s'ocupa principalment del
que afecta els processos arquitectònics.
3.
La crítica utilitària, l'objectiu
de la qual és la popularització del que s'esdevé en l'arquitectura
contemporània, la difusió dels objectius aconseguits, i també el marketing relacionat
amb aquests fenòmens, que pertanyen al camp de l'economia de mercat.
4.
La metacrítica, que s'interessa pels instruments i pels mètodes
d'investigació aplicats en la crítica i que s'ha convertit en una classe de
reflexió filosòfica o metodològica
sobre el paper de la crítica arquitectònica entre altres formes d'activitats
culturals.
Dels tipus de crítica esmentats, només el segon i, sobretot, el tercer són els que s'apliquen de manera pràctica, mentre que s'observa un aparent subdesenvolupament de les activitats de valoració crítica dels tipus primer i quart, és a dir, la crítica científica i una profunda reflexió sobre els mètodes cognoscitius i els instruments de crítica arquitectònica. Aquesta mancança prové particularment de la inèrcia de l'arquitectura com a ciència que hauria de crear les bases metodològiques necessàries per als processos de valoració, si és que aquests han de merèixer el nom de crítica científica. En tot el que hem considerat fins ara,
en certa manera hem establert una marca d'igualtat entre la crítica i la
valoració. Per
a precisar més,
tanmateix, valdria la pena indicar certes distincions metodològiques bàsiques
entre aquests conceptes. Així, el concepte de valoració té un àmbit i un
significat més extensos que no pas els de la crítica. La valoració en un sentit
general pot ser feta per gairebé tothom, mentre que la crítica exigeix unes
determinades capacitats professionals per part de la persona que emet un
judici, el qual, en general, pot ser formulat solament per crítics experts.
La tasca fonamental d'aquesta article
és un intent de crear les bases metodològiques per
a la valoració de
la feina arquitectònica, entesa en un sentit ampli. Poden ser d'utilitat
pràctica tant per a l'avaluació
de certs actes determinats com per a la crítica arquitectònica
professional. Aquesta tasca pressuposa la resolució de molts problemes
detallats, sobretot l'explicació i la definició dels conceptes bàsics, la
distinció entre els criteris i els aspectes principals de la valoració, una
anàlisi dels processos de valoració i, finalment, la definició dels mètodes més
apropiats per a la valoració.
2. Explicació
dels conceptes basics
Els termes principals emprats, com ara
«criteri», «valoració» i «treball arquitectònic», semblen explícits i no
plantegen dubtes. Una anàlisi més profunda, tanmateix, ens duu a conclusions menys terminants i
revela moltes ambigüitats i possibilitats d'interpretació.
En primer lloc, es tracta del concepte
clau del «treball de l'arquitectura», o, més aviat, una idea més àmplia de
l'arquitectura com una branca científica, gairebé amb tantes definicions com
teòrics o
professionals
destacats que expressen una opinió sobre aquests tenies. Avui, el nostre
propòsit aquí no és pas d'examinar detalladament la qüestió de la definició
d'aquest concepte; hem de notar, això no obstant, que moltes discussions sobre
l'arquitectura deriven de senzills malentesos terminològics.
El primer exemple de les dificultats
que s'acumulen en aquest camp és l'adopció de la definició d'arquitectura com
l'art de la construcció (Lapintik, 1987).
Immediatament sorgeix la pregunta: com hem d'interpretar el concepte d'«art» i
el de «construcció»? L'art s'ha entès tot sovint com la traça per a fer alguna cosa (per exemple,
l'art de la medicina, de la cuina), però també com una àrea de valors artístics
que inclou la pintura, la música, el teatre, etc.
Per tant, sorgeix
la qüestió següent: amb quin concepte d'art tractem en el cas de
l'arquitectura: el primer, el segon o potser tots dos?
El concepte següent, el de la
construcció, també es troba mancat de precisió (Lapintie,
1987). ¿Entenem per construcció tots els objectes fabricats que
serveixen a l'home? ¿O és senzillament un aspecte
determinat d'aquest procés de producció relacionat amb un objecte de
característiques estrictament definides? Si la primera interpretació és la
correcta, construcció significa tant la producció de virolles per a portes o cadires com la construcció de
ciutats o
d'aglomeracions
urbanes. Tradicionalment es considera que l'àrea de la construcció inclou la
construcció de cases individuals o de grups de cases, és a dir, estructures tècnicament
sofisticades de grans dimensions, invariables en el temps i en l'espai,
duradores, que necessiten importants mitjans materials, que requereixen una
cooperació social per a la
seva producció i que, finalment, afecten la manera de viure humana (Niezabitowski, 1988). Tanmateix, totes
aquestes característiques, separadament i probablement quan es consideren en
conjunt, fàcilment es podrien posar en dubte com a components essencials de la definició
descriptiva del concepte de l'arquitectura. A més, existeix una altra opinió
tradicional i relativament estesa, sobretot entre els historiadors de l'art,
que seria difícil de sostenir; segons aquesta opinió, són principalment els
edificis individuals i no pas les aglomeracions grans, com una ciutat, el que
s'inclou en el camp de l'arquitectura. No obstant això, experiències actuals de
la vida contemporània ens obliguen a acceptar l'opinió que la construcció és el procés que
s'aplica, en el mateix grau, a unitats individuals i a estructures ambientals senceres; de
vegades, a
escala immensa.
A la fi arribem a la qüestió de si l'art de construir inclou solament el resultat
del procés de construcció, és a dir, estructures o edificis, o també el seu registre material
en la forma del disseny (l'anomenada «arquitectura de paper») ¿L'arquitectura,
doncs, significa tots els processos de construcció o només aquells que es poden considerar
com a especialment encertats, des de
qualsevol punt de visla, per exemple, o en molts més aspectes en general? (Lapintie, 1987).
En honor a la veritat, hauríem d'esmentar un altre punt de vista, avui dia completament
antiquat, segons el qual l'arquitectura inclou solament els anomenats grans
temes (és a
dir, les
esglésies, els teatres o els
museus), excloent els edificis relacionats amb la realitat «comuna» de cada
dia.
Fins ara, la nostra discussió demostra
que, encara que la suposició que l’art de construir sigui una base de
comparació en qualsevol definició de l'arquitectura pot semblar vàlida a primera vista, també condueix,
tanmateix, a molts malentesos. Igualment, unes
altres definicions, ara corrents, no eviten aquest defecte, com, per exemple: «l’arquitectura,
l'art de l'espai» (Zevi, 1957);
«l'arquitectura, l'art de tancar l'espai» (Read,
1973); o una altra: «l’arquitectura, el desenvolupament estructural de
l'espai per tal que hi visqui l'home» (Fanelli,
1979), entre moltes més.
Sembla que les definicions de l'arquitectura
que no fan gens de cas del concepte de l'espai o, almenys, no el remarquen,
sinó que apliquen els conceptes dels voltants o de l'entorn, siguin més autèntiques,
per tal com obren les portes a la cooperació amb unes altres
branques de la ciència com és ara l'ecologia social, la sociologia o la psicologia individual i
social. El que fa gràcia és que moltes definicions aplicades no inclouen la
idea de la ciència, com si el desenvolupament de l'entorn necessari per a les necessitats de la vida humana
no requerís coneixements científics objectius i pogués basar-se senzillament en
tècniques rutinàries d'artesania enriquides amb una certa dosi de talent
artístic.
Seria aconsellable per consideracions teòriques proposar la definició d'arquitectura següent. Sembla unir els aspectes bàsics i contestar les tres preguntes principals: 1) Què es fa? Quin és el tema d'aquesta activitat? 2) Com es fa? Quin és el mètode per a l'activitat? 3) Per què es fa? Quin és el propòsit de l'activitat? Aquesta definició provisional diria el que segueix: L'arquitectura és l'art i la ciència del desenvolupament de l'entorn que satisfà les necessitats de la vida humana. La definició té tres elements principals que corresponen a les tres preguntes bàsiques suara esmentades, encara que el seu ordre s'hagi canviat lleugerament. El primer element contesta,
per tant, la pregunta sobre el mètode d'activitat i combina els aspectes
artístics i científics de l'arquitectura, els quals, per motius no del tot
transparents, s'han considerat fins ara com si fossin anta-gònicament oposats.
El segon element contesta la pregunta «Què es fa?» i diu que el tema
d'activitat dins de l'àmbit de l'arquitectura implica el desenvolupament de l'entorn humà i així inclou
la gamma sencera d'escales indispensables
d'activitat, des d'un detall dels accessoris d'algun edifici determinat, o polser una unitat autònoma,
fins a grans grups d'edificis com ara ciutats o aglomeracions —ja que tots
componen l'entorn de l'existència humana. El tercer element contesta la
pregunta «Per què es fa?» i defineix el propòsit final i fonamental de totes
les activitats del camp del desenvolupament de l'entorn, és a dir, la satisfacció de les
necessitats de la vida.
Un altre aspecte que necessita
aclariments és el concepte de la valoració. En primer lloc, cal distingir-hi
dos conceptes bàsics: 1) l'aspecte de l'acre de valorar, i 2) l'aspecte del resultat
d'aquests actes. Els actes de valoració són certes operacions de pensament
com ara l'anàlisi, la descripció, l'explicació, la comparació, la síntesi i
d'altres. Es realitzen en un ordre determinat i tots plegats formen el procés
de la valoració. En els resultats d'aquests actes, el subjecte que valora
expressa la seva actitud envers l'objecte valorat per mitjà d'un judici definit
(és a dir, que expressa la seva
opinió). Així, una valoració entesa com a resultat és qualsevol judici que
valori; això vol dir qualsevol frase del tipus «Aquest té valor» o «Aquest no té gens de valor».
Per tant, doncs, el valor és el concepte clau relacionat amb la valoració. Pot
definir-se com la utilitat d'un objecte a satisfer les necessitats d'un home
determinat. El valor és una quantitat que té relativitat i grau: relativitat
perquè el mateix objecte pot tenir valor per a
una persona des
d'un punt de vista determinat i pot no tenir-ne, des d'un altre punt de vista, per a una altra persona; i grau perquè una necessitat determinada
pot ser satisfeta mitjançant l'objecte de què es tracta en grau variable. En
uns altres termes, doncs, el procés de valoració és el procés de definir els
valors, els quals continuen essent valors per a algú, des d'un punt de vista
determinat i fins a un cert punt.
En general es distingeixen dues menes
de valoració. En primer lloc, hi ha les anomenades valoracions pròpies, també
anomenades emocionals. El seu sentit resideix en el fet que el qui
valora remet els seus sentiments, en certa manera, a l'objecte valorat, afirmant que aprova
o desaprova algunes
característiques d'aquest objecte per una raó o una altra. Aquest grup inclou
principalment valoracions de tipus mora! o estètic. L'altra classe de valoració abasta les
anomenades utilitàries; que indiquen que existeix una part de bo en un
aspecte o
un altre. En
altres termes, aquestes valoracions defineixen relacions entre mitjans i
propòsits, i així s'anomenen també amb propòsit. Les valoracions
emocionals no són comparables, la seva veritat o manca de veritat no es pot demostrar.
La seva pertinença o manca
de pertinença només es pot justificar en relació a un sistema aplicat de valors. És
possible, tanmateix, comprovar la veritat de les valoracions amb propòsit.
En el cas de l'arquitectura podem
tractar amb els dos tipus de valoració: l'emocional, que tracta, per exemple,
d'aspectes estètics o simbòlics,
i l’"amb propòsit" quan es refereix a aspectes tècnics o utilitaris.
Encara queda un aspecte del problema
de valoració que s'hauria d'explicar: el del concepte de criteri. Segons les
definicions trobades en els diccionaris, un criteri pot entendre's com una
norma per
a un judici, una
prova o
una mesura, però
també com un aspecte o una característica
considerada. Les dues maneres de comprensió podrien aplicar-se a les consideracions sobre la
valoració de l'arquitectura. Així, quan diem que un cert objecte està
correctament dissenyat des del punt de vista utilitari, tenim en compte un
criteri de valor funcional, cosa que significa que apliquem el concepte de
criteri en el seu sentit d’«aspecte» o de «característica», és a dir, una propietat objectiva
atribuïda a
l'objecte i
considerada en un moment donat. És el nostre exemple de la valoració "amb
propòsit" i utilitària al mateix temps. Tanmateix, quan diem que l'edifici
compleix requisits estrictes des de qualsevol punt de vista i subratllem la
primera part d'aquesta afirmació (requisits estrictes), interpretem el criteri
no solament com a aspecte,
sinó principalment com a norma o mesura d'uns valors. En aquestes consideracions aplicarem el terme
«criteri» principalment en el sentit d'un aspecte del treball valorat.
3. Anàlisi de
la situació de
valorar
El conjunt d'elements que afecten
substancialment el procés de valorar i el seu resultat l'anomenarem situació
de valoració. Per aquestes consideracions fóra convenient de proposar un
model praxiològic de la situació a valorar, tenint en compte les opinions ja esmentades
sobre els aspectes bàsics. Serà possible determinar els elements que componen
aquest model si oferim respostes a les següents preguntes bàsiques:
1. Quin és l'objecte de valoració? (l'estructura arquitectònica). 2.
Quines són les condicions de valoració? (les circumstàncies).
3.
Qui fa la valoració? (el subjecte que valora).
4.
Quines són les raons de la valoració? (les raons, els motius).
5.
Quins són els objectius de la valoració? (el propòsit).
6.
Quin és el mètode per a la valoració? (el mètode).
7.
Quin és el resultat de la valoració? (el resultat).
Hi ha relacions bàsiques entre aquests elements: una estructura arquitectònica (un edifici, un grup d'edificis, una ciutat, etc.), observada a través d'un filtre de condicions externes, afecta l'estat de consciència del subjecte que efectua aquest acte de valoració mitjançant l'aplicació dels mètodes esmentats. La selecció d'aquests mètodes depèn, entre altres coses, de les raons de la valoració, és a dir, de la motivació que provoca la seva realització i dels propòsits a què ha de servir. La situació considerada en l'aspecte dinàmic és, doncs, una seqüència d'activitats determinades, és a dir, esdeveniments (i, per tant, és un procés i no un estat). En la pràctica, tanmateix, quan parlem del procés de valoració, ens referirem únicament a les accions intel·lectuals que han estat efectuades pel subjecte que valora i no pas a tots els elements que constitueixen la situació de valoració. Una valoració formulada és el resultat d'aquest procés; en la seva forma desenvolupada consisteix en tres components: la descripció, la mateixa valoració i els motius. Normalment, tanmateix, consisteix en una forma d'un sol element. El model complet de la situació de valoració pot esquematitzar-se així:  En realitat, aquest model és més complicat, sobretot a la part que correspon a la formulació de les valoracions. Aleshores el subjecte que valora executa moltes activitats del pensament bàsiques com les anàlisis i les síntesis, a més a més d'accions derivatives com ara la comparació, l'abstracció i la generalització. Aquest grup d'accions, que anomenem el procés de valoració, serà examinat detalladament a la secció d'aquest article dedicada a la metodologia de la valoració i particularment a la determinació del procediment òptim per a efectuar una valoració. El resultat final del procés de
valoració, és a dir,
l'emissió d'un judici formulat, depèn, per tant, de sis elements variables: 1)
l'estructura arquitectònica; 2) les condicions de la valoració; 3) el subjecte
que avalua; 4) els objectius de la valoració (propòsit); 5) les raons de la
valoració (motivació); 6) les maneres de realitzar (mètodes) la valoració.
Caldrà analitzar-los un per un.
Així, quan valorem qualsevol
estructura arquitectònica, en primer lloc prenem en consideració la categoria
funcional
a
la qual pertany,
ja que les «mesures» atribuïdes a les estructures variaran segons les categories a què pertanyin; per exemple, l'habitatge, el treball, el descans, la
diversió, els transports, la sanitat, el culte, etc.
(Lisowski, 1962).
Els criteris de la valoració, en aquest cas entesos com les seves normes,
s'uneixen aleshores a les expectatives que tenim respecte a un tipus
de construcció determinat. Aquestes expectatives resulten al seu torn d'uns estereotips
cognoscitius que usem en el procés de percepció. Aquí entenem per
estereotip cognoscitiu un conjunt d'idees relacionades naturalment amb un tipus
de construcció determinat. En realitat, els estereotips cognoscitius són una
modificació específica dels esquemes de percepció (mental) que van ser
classificats per J. Piaget (Norberg-Schulz,
1971). Són molts els factors que exerceixen la seva influència sobre el
desenvolupament dels estereotips cognoscitius, com, per exemple, el coneixement
de l'arquitectura en general, el coneixement del tipus d'objecte observat,
l'experiència pràctica, per part de la persona que observa, d'objectes
d'aquesta mena i les associacions emocionals que en resulten. Un conjunt de
factors d'aquesta classe fa que adoptem una actitud determinada davant
l'objecte observat (valorat) i que tinguem unes expectatives més o menys precises. De vegades
l'estereotip cognoscitiu pot tenir la forma del model ideal; això ocorre
quan tenim expectatives molt altes de l'objecte que excedeixen de manera
significativa les que s'acostumen a reconèixer. En tots dos casos, hi ha una clara relació
entre el procés de valoració i la percepció; i aquesta ultima és imprescindible
per a la valoració. La valoració es realitza
com si fos a
través d'un
filtre dels estereotips cognoscitius disponibles, amb els quals comparem
l'objecte valorat. L'estereotip cognoscitiu compleix, per tant, la funció de
pauta o
mode de
referència i així esdevé un element que desenrotlla un paper important en el
procés de valoració. El grau de valoració depèn, entre altres coses, de la distància que existeix entre
l'objecte valorat i la pauta adoptada.
Per tal de sistematitzar, als objectes
valorats d'acord amb la categoria funcionat se'ls pot aplicar la tipologia següent:
1. Habitatge (cases i grups d'habitatges, hotels, dormitoris, internats, etc.). 2.
Serveis comercials i especialitzats (centres comercials, grans
magatzems, botigues, tallers).
3.
Cultura i diversió (museus, teatres, cinemes, palaus de la
música, biblioteques, sales d'exposició, centres culturals, circs, centres
esportius i recreatius).
4.
Transports (estacions de ferrocarril, terminals aèries, estacions
d'autobús, ports, instal·lacions per a vehicles, garatges i aparcaments).
5.
Religió (esglésies, capelles, convents, temples, cementiris).
6.
Administració i gestió (oficines, seus de l'autoritat, bancs,
borsa).
7.
Indústria i fabricació (plantes industrials, empreses de
producció agrícola).
8.
Sanitat i assistència social (hospitals, sanatoris, ambulatoris,
centres socials, parvularis).
9.
Ciència i educació (escoles, universitats, instituts
d'investigació, laboratoris).
10.
Justícia (palaus de justícia, presons, cases comunals).
11.
Defensa (casernes, instal·lacions militars).
12.
Estructures d'enginyeria (pals, torres, ponts, viaductes,
passatges elevats, túnels, etc.).
És evident que les actituds, les expectatives i, per tant, les necessitats de cadascun d'aquests variats grups funcionals seran completament diferents. Cal, a més, que tinguem en compte
durant el procés de valoració la categoria econòmica (Lisowski, 1962): si es tracta
d'objectes d'arquitectura de masses o d’elit. Les nostres expectatives són
diferents, per exemple, davant d'una casa individual relativament barata en un
establiment d'alta densitat en relació a les que tindríem si es tractés d'una
elegant casa residencial. Les categories funcionals i econòmiques en si no
constitueixen el subjecte de valoració; senzillament són un factor que
determina l'elecció d'una escala correcta de valors. Aleshores, un conjunt
concret de característiques físiques, que es pot definir com un aspecte de
desenvolupament o un aspecte
morfològic, constitueix l'objecte de valoració. Aquestes propietats determinen
si ens hem de referir a un objecte
amb aprovació o desaprovació
i atribuir-li una valoració concreta, definida més o menys explícitament. Fins a quin punt l'entorn valorat
satisfà els requisits concrets relacionats amb el seu ús, o almenys amb la seva percepció, és una
qüestió clau de la valoració final. Aquestes necessitats s'expressen en el pla
conscient a
través dels
esmentats estereotips cognoscitius i de les expectatives que en resulten.
Entre les nombroses necessitats
psicològiques de l'ésser humà es poden distingir les que, d'una manera
especialment evident i predominant, estan relacionades amb el desenvolupament i
l'ús de l'entorn (Niezabitowski, 1987).
Poden ser classificades en diversos grups bàsics:
1. Necessitats cognosicitivo-informatives, que sobretot haurien d'incloure la necessitat del sentit, del valor i de la veritat. 2.
Necessitats socials, entre les quals hi ha especialment la
necessitat de contacte, interès, consideració i importància; és a dir, prestigi.
3.
Necessitats biològiques, en particular les de comoditat, activitat
i tranquil·litat.
4.
Necessitats emocionals, sobretot la necessitat de seguretat,
bellesa, noves experiències i confort psíquic.
La capacitat de satisfer aquestes necessitats en un grau suprem sembla que és el criteri principal de la valoració arquitectònica. Aquesta afirmació, tanmateix, ha de ser d'un caràcter general perquè tingui una mica de valor pràctic. Hauria de ser, per tant, ampliada i traduïda a un llenguatge de relacions concretes entre el nivell aconseguit en satisfer una necessitat determinada i la satisfacció que prové de l’entorn valorat. Aquest procediment condueix a la diferenciació de diversos aspectes bàsics de la feina arquitectònica, de caràcter universal, que han de ser valorats; això significa que aquests aspectes concerneixen en general qualsevol persona que valori i es refereixen a qualsevol estructura arquitectònica. Són les següents: 1. L'aspecte cognoscitivo-informatiu, que té en compte la necessitat de comprendre l’entorn i, sobretot, conèixer-ne el propòsit i l'estructura. En aquest cas, la capacitat de l'entorn d'oferir informació efectiva sobre el seu propi propòsit i les seves maneres de gestió constitueix el subjecte de la valoració. Així, dos criteris principals s'haurien de prendre en consideració en aquesta situació, és a dir: a) Facilitat per a identificar el propòsit d'un objecte determinat en la seva totalitat. b) Facilitat per a reconèixer els principals elements constituents del
programa funcional i la llegibilitat de les relacions espacials entre ells
(això afecta principalment elements de transport com ara entrades, rebedors,
passadissos, escales, ascensors, i també els elements de servei general com ara
lavabos i armaris, etc.) De vegades, aquesta capacitat es defineix amb el nom d'«orientació».
2. L'aspecte de l’eficàcia funcional, el qual pren en consideració moltes necessitats biològiques, sobretot la necessitat del confort, entesa com la facilitat de satisfer unes altres necessitats bàsiques. El subjecte de la valoració es preocupa de la utilitat de l'objecte per a aconseguir un propòsit determinat, és a dir, la seva capacitat per a assolir la tasca utilitària assumida. La seva expressió directa és l’adequació de les habitacions i les seves instal·lacions en relació al caràcter i a la mena d'activitats que hi tindran lloc. S'hi té en compte l'adaptació de l'objecte a les propietats anatòmiques i fisiològiques de l'organisme humà; és a dir, la seva construcció, les seves dimensions, les possibilitats de moviment que té, les seves possibilitats quant als microclimes, l'enllumenat, l'acústica, etc. Aquest aspecte, doncs, és un domini de l'antropometria, de l'enginyeria humana, de la higiene i de la física dels edificis. Cal distingir dos criteris bàsics de
l'eficàcia funcional en aquest context (Norberg-Schulz,
1963):
a) El criteri del «filtre de l’entorn», que significa la creació d'un microclima desitjat i el control de l'impacte de diversos factors de l'entorn (soroll, calor, fred, contaminació, pluja, moviment de l'aire, llum, gent, animals i coses), b) El criteri del «marc espacial», que significa la
disposició de les activitats segons el programa assumit. Aquí distingim entre
factors com ara la forma de les habitacions, la seva grandària, la distribució
dels principals elements arquitectònics (suports, tapes, obertures), la
disposició dels elements dels accessoris dels interiors (radiadors, llums,
mobles, etc.),
les relacions
espacials entre les habitacions (distància, situació: damunt, sota, al costat,
davant, darrere), les relacions espacials entre les habitacions i l'objecte en
la seva totalitat, les relacions espacials entre l'objecte en la seva totalitat
i en el seu entorn directe i més llunyà, etc.
3. L'aspecte de l’eficàcia tècnica, que té en compte la necessitat de seguretat a més de la del confort. En aquest cas es valora la capacitat de l'objecte per a assegurar l'estabilitat dels seus atributs bàsics en un període determinat de temps, la qual cosa, al seu torn, assegurarà l’acompliment de les tasques utilitàries assumides sense que hi hagi cap perill per a la salut i la vida humanes i subministrarà el confort bàsic. Aquí es tracta dels criteris següents: estabilitat, durabilitat, capacitat de mantenir-se, viabilitat de possibles modificacions, manca de conflicte amb la funció, innocuïtat sanitària. 4.
L'aspecte psicològico-perceptiu, que entre altres coses considera
la necessitat d'enteniment i de sentit. Aquí, l'objecte de valoració significa
l'adaptació de l'estructura al sistema psicològic de l'home i, en particular, a les seves facultats perceptives com el pensament, la memòria, la
sensibilitat, la creació d'imatges, la percepció, la receptivitat, la capacitat
d'associació, la concentració de l'atenció, etc.
5.
L'aspecte social, que pren en consideració, entre altres coses,
la necessitat de contactes, arrelament, independència,
reconeixement i prestigi. L'objecte de valoració aquí és la capacitat de
l'estructura per a participar
en la formació de l'entorn social, i especialment les raons socials —tant
col·lectives com individuals— que sostenen l'existència i l'ús de l'objecte i
justifiquen aquestes i no pas unes altres propietats. El punt de partença és
una anàlisi del propòsit social d'un edifici (grup d'edificis, ciutat, etc.) que pot ser de dues classes:
a) La creació de l'espai, que proporciona diverses formes de contacte social o diversos tipus d'aïllament necessitat. b) L'expressió de la condició o la funció socials respecte a un individu, a un grup, a una comunitat o a una institució (Norberg-Schulz, 1963).
6. L'aspecte econòmic, que considera, entre altres coses, la necessitat de sentit i valor. L'objecte de valoració comprèn el cost social relacionat amb la producció i l'operació d'una estructura. És obvi que l’aspecte econòmic està relacionat amb l'aspecte social. 7.
L'aspecte estètico-formal, que té en compte, sobretot, la
necessitat de bellesa i noves experiències (la varietat). En aquest cas es
valora la capacitat de l'estructura per a complir diversos requisits dins d'un
àmbit de valors estètics. En tal valoració no és només la bellesa el que es
considera, sinó unes altres categories com l'esplendor, la sublimitat, un
caràcter tràgic o dramàtic,
la gràcia, l'idíl·lic i el líric, etc. L'«atmosfera» de l'estructura es
descriu mitjançant l'aplicació de mitjans artístics concrets.
8.
L'aspecte símbol cultural, que considera la necessitat d'un
valor, d'un sentit i d'un prestigi. Aquí es valora la capacitat de l'estructura per a reflectir amb claredat et que
és essencial per a una societat determinada (i, per això,
idees i valors primaris destacats).
9.
L'aspecte ètic, que considera la necessitat de valor i de
veritat. Aquí l'objecte de valoració consisteix en la conformitat entre
l'estructura i el context total de què prové, és a dir, el context social, cultural,
tècnic, econòmic, natural i espacial, etc. Aquesta conformitat es valora
com la veritat, mentre que la no-conformitat és la falsedat.
10.
L'aspecte d'emocions positives, que pren en consideració la
necessitat de la seguretat i del confort psíquic. L'objecte d'aquesta valoració
és la capacitat de l'estructura per a produir estats emocionals positius com ara la satisfacció, l'acceptació, l'alegria; o, almenys, per a no causar emocions negatives com la por, l'ansietat,
l'agressió, la tristor, la depressió, etc. (Hesselgren,
1987).
Hi ha molts aspectes derivats que es poden basar en els esmentats aspectes fonamentals i universals. Tanmateix, cal subratllar que els aspectes bàsics es formen com si fos «des de sota», ja que resulten d'un enfocament empíric, és a dir, d'unes anàlisis de les necessitats dels usuaris mitjans de l'entorn, de les seves expectatives, dels seus esquemes cognoscitius, dels seus sistemes de valors i d'unes altres categories relacionades amb la percepció de l'entorn en comparació dels criteris professionals que es formen com si fos «des de dalt»; és a dir, basats en suposicions teòriques que han estat acceptades arbitràriament prenent com a base les opinions d'un grup tancat d'especialistes/experts. Cadascun dels criteris bàsics suara
esmentats pot ser objecte d'una valoració separada; sembla, tanmateix, que una
valoració absolutament fiable del treball arquitectònic hauria de considerar
aquests criteris conjuntament. L'ús només d'un aspecte o d'un grup seleccionat
d'aspectes pot conduir a valoracions
equivocades. Prenguem com a exemple el criteri de veritat.
En un sentit general, l'arquitectura es reconeix com a bona solament quan és veritat, la qual cosa significa que queda en un estat de
conformitat amb el context extensivament entès de què prové. Si no, l'arquitectura
es considera falsa i, per tant, equivocada. Tanmateix, cal considerar també el
reconegut fet psicològic que a la gent no sempre li agrada la veritat, sobretot si és
desagradable. I, al contrari, de vegades s'estima més que l'enganyin,
normalment quan la mentida és agradable i compatible amb els seus desigs.
L'arquitectura que fingeix ser alguna cosa que no és la veritat pot ser
valorada com a falsa
i, tot i amb això, continuar essent desitjable. S'ha demostrat que alguns
criteris bàsics poden, en certs casos, topar els uns amb els altres. En aquest
exemple concret existeix un conflicte entre el criteri de veritat i el de les
emocions positives.
Les possibilitats que es formin
aspectes derivatius ocorren fonamentalment quan es consideren les relacions
mútues (interrelacions) entre aspectes bàsics. No totes tenen la mateixa
importància i, per tant, l'anàlisi s'hauria de dur a terme en cada cas concret per a establir la importància de
relacions entre els aspectes seleccionats respecte a l'estructura en la seva totalitat.
Considerem, per exemple, la relació entre l'aspecte d'eficàcia tècnica i
l'aspecte estético-formal. L'experiència comuna
ens diu que alguns tipus de construcció ofereixen majors possibilitats en el
desenvolupament formal d'una estructura i així produeixen esquemes espacials i
valors artístics interessants. Aquest factor, que podem anomenar
provisionalment l'expressivitat de la construcció, és d'un gran significat per
als edificis de tipus prestigiós com ara els edificis culturals o les seus de l'autoritat;
contràriament, la seva importància és considerablement menor en el cas
d'edificis que tenen un propòsit més prosaic (per exemple, els hospitals, les
escoles). El factor que hem esmentat constitueix un aspecte derivatiu
addicional produït com a resultat
de les relacions entre dos aspectes bàsics. Les possibilitats teòriques de
generar aspectes derivatius es poden mostrar a la matriu de les interrelacions dels
aspectes bàsics. El nombre d'aquests aspectes poden calcular-se amb la fórmula següent:
 on S indica el nombre d'aspectes derivatius (secundaris) i b és el nombre d'aspectes bàsics (bàsics). Quan b = 10, S = 45. Així, en el cas en qüestió, el nombre total de tots els aspectes arriba a ser 55. En la pràctica, a la majoria dels casos, solament alguns d'aquests aspectes tenen un paper important en la valoració d'una estructura, mentre que els altres es poden suprimir completament sense fer mal a la imatge total. Saber que existeixen interrelacions
entre els aspectes no és suficient per a aconseguir una valoració correcta. És important ser
conscient de la natura de tals interrelacions, és a dir,
de la mena de connexions que pot haver-hi entre els aspectes. Poden
distingir-s'hi almenys sis tipus bàsics de connexions, en forma de parelles oposades.
Són:
Igualtat - Desigualtat. Conformitat - Disconformitat.
Influència unilateral - Interacció.
Tendència a unir-se - Tendència a separar.
Cooperació - Manca de cooperació.
Tendència a neutralitzar - Tendència a estimular.
El coneixement de les menes de relacions que existeixen entre els aspectes desenrotlla un paper important tant en la valoració d'aspectes individuals com en el procés de determinar la valoració global d'una estructura. El resultat del procés de valoració
depèn no tan sols de l'estructura valorada i dels seus aspectes, sinó d'unes
altres variables. Un conjunt de condicions físiques externes, dintre de les
quals es dóna el procés de valoració, és la segona variable de la situació. En
primer lloc, hi ha molts paràmetres de percepció a considerar, com ara la distància,
l'angle de vista, l'enllumenat, la claredat de l'aire, la proximitat d'uns
altres objectes (superposició, per exemple), el moviment de la persona que
valora respecte a l'estructura, etc. A més, cal considerar factors
com ara la duració de l'observació visual i la seva freqüència (és a dir, si es veu per primera vegada o posteriorment). És d'igual importància
saber si l'objecte és observat en condicions naturals o mitjançant representacions
pictòriques (fotografies, pel·lícules, dibuixos, etc.).
El subjecte que valora és el tercer
factor variable de la situació de valoració. La relació entre la valoració
final i les característiques del subjecte que valora es coneix i generalment és
compatible amb l'experiència comuna. Hem de recordar el paper important d'unes
altres característiques del subjecte com ara la personalitat, el temperament, els
coneixements, l'educació, l'experiència, l'origen social i les tradicions
culturals, el sistema de valors i les preferències pertinents, a més a més de l'edat, el sexe, la salut, l'humor
i d'altres. Cadascun d'aquests factors, considerant-ho separadament, afecta
considerablement el resultat final de la valoració.
El quart element variable de la
situació és el propòsit de la valoració. Aquest element exerceix una influència
fonamental sobre la consciència del qui valora i, per tant, sobre el mètode de
valoració. Poden distingir-se uns quants objectius bàsics de la valoració com
ara la popularització, la crítica utilitària, la valoració postulativa, la
valoració científica (cf. «Introducció»). En cadascun d'aquests casos,
el mètode de valoració serà diferent segons les necessitats específiques del
propòsit.
L'element següent de la situació
valoradora —els motius que provoquen la valoració— també exerceix una
influència significativa sobre l'estat de consciència del subjecte i, així,
sobre el mètode de valorar. Penso aquí en els motius psicològics per a efectuar la valoració, que
poden ser complexos i variats: per exemple, el propòsit d'adquirir reconeixement
entre els especialistes, desig d'obtenir coneixements de l'objecte, de guanyar
diners, etc.
Les mateixes valoracions, especialment
els mètodes i les normes de valorar, és a dir, les escales, constitueixen la
variable següent de la situació. Quant als mètodes de valorar, podem dir que, a més de diferenciar entre les
valoracions pròpies (emocionals) i les utilitàries (amb propòsit), cal tenir en
compte unes altres diferències importants pel que fa a aquesta qüestió. Així, cada valoració es pot
descriure usant quatre paràmetres bàsics:
1. L'àmbit de la valoració. És a dir, el nombre d'aspectes considerats. Segons l'àmbit, ia valoració pot ser classificada com a total o parcial. 2. Detalls complets de la valoració. És a dir, una consideració a fons dels aspectes
individuals. D'aquesta manera podem diferenciar entre les valoracions exhaustives
i les superficials.
3. La norma de la valoració. És
a dir, un nivell de requisits en
relació a
aspectes
determinats i a la totalitat.
4. L'estructura
de la valoració.
És a dir, la jerarquia dels
aspectes valorats, cosa que significa que uns requisits s'atribueixen a certs aspectes i no pas a uns altres.
Si el procés de valoració s'efectua amb plena consciència i amb propòsit, és a dir, amb intenció d'efectuar la valoració, o si es procedeix com si fos incidental, per exemple, en unes altres activitats, és de gran importància. Les valoracions fetes amb consciència i propòsit que, alhora, tenen unes altres propietats com ara una escala extensa, una investigació minuciosa de detalls, un alt nivell de requisits i una estructura específica dels requisits esmentats que remarca el compliment de les necessitats superiors s'anomenen professionals. Exigeixen altes capacitats en un camp determinat. Les valoracions populars, realitzades per profans en el camp dels problemes espacials, són el contrari d'aquelles. En general, tant les valoracions professionals com les populars es basen en els deu criteris fonamentals; difereixen solament en els criteris detallats i els quatre paràmetres suara esmentats. Existeix també una diferència important entre la naturalesa conscient i intencional de les valoracions professionals i el caràcter intuïtiu i espontani de les valoracions populars. Per exemple, una valoració professional de l'aspecte estètico-formal de qualsevol objecte té en compte criteris detallats com ara les proporcions, l'escala, la massa, els efectes de llum i d'ombra, l'ordre, la jerarquia, la seqüència, les qualitats predominants, l'equilibri, l'harmonia, el dinamisme, l'estàtica, el contrast, el color, la textura, el detall, la decoració, la complexitat, la diferenciació, etc. En general, el profà no pren aquests elements en consideració quan valora perquè no n'és conscient. La valoració no professional del criteri estètico-formal s'expressa amb més freqüència en una gamma de conceptes que és força més senzilla i qualitativament diferent que inclou bell, bonic, lleig, interessant, avorrit, desagradable, agradable, nou, inesperat, vell, familiar, antiquat, modem, ric, car, etcètera. Aquests atributs no són característics de les categories analítiques, tot i que poden comportar uns forts components emocionals. Les normes de valoració, és a dir, les escales,
constitueixen un tema diferent relacionat amb el procés de valoració. El mètode
més senzill per a efectuar una valoració és emprar una escala de dos graus que simplement distingeix
entre dos estats oposats; per exemple, «veritable-fals», «bonic-lleig», etc. Les escales de dos graus són,
evidentment, insuficients per a la valoració de fenòmens d'un alt
nivell de complexitat. Parlant en termes generals, com més complicat és el
fenomen en qüestió, més gran ha de ser el nombre de graus inclosos a l'escala que s'aplica per a la seva valoració. El treball arquitectònic pertany indubtablement
a aquesta classe de fenomen i,
per tant, el tipus més racional d'escala usat per
a la seva
valoració és l'escala multigrau. El tipus més senzill és de tres graus, que
distingeix una valoració negativa, indiferent i positiva; per exemple:
«veritable-indiferent-fals», tot i que «indiferent» no significa manca de
valoració. A
les escales
multigrau, la gamma de valoració augmenta, prolongant simètricament les àrees
negatives i positives, de manera que l'eix de la simetria passa a través del grau central,
indiferent, de l'escala. Per tant. les escales haurien de tenir un nombre senar
de graus. És normal d'aplicar escales de cinc o set graus en els procediments usats en
diversos camps d'investigació. La selecció de paraules atributives que
corresponen a uns
graus determinats de l'escala s'estableix mitjançant l'ús de mètodes
estadístics. Aquestes paraules corresponen a graus de valoració que s'estenen des
de negació, desaprovació, lleugera desaprovació, tolerància (el grau
indiferent), acceptació i plena aprovació fins a satisfacció (Niezabitowski, 1987).
Per a comparar els resultats del
procés de valoració, l´estabilitat de les condicions d'aquesta
valoració ha d'estar garantida. Això implica que:
1. L'objecte de valoració sigui el mateix i el mateix aspecte o grup d'aspectes es prengui en consideració. 2.
Els subjectes que valoren siguin compatibles pel que fa a les característiques bàsiques més
rellevants.
3.
El procés de valoració s'efectuï en condicions de percepció idèntiques.
4.
Hi siguin aplicades les mateixes escales de valoració.
5. El mateix tipus de valoració hi sigui aplicat (per
exemple: professional, parcial, total, etc.).
El postulat de normalitzar les condicions de valoració sembla de difícil aplicació. Relativament, el problema més petit comporta una normalització d'objectes i aspectes de valoració, condicions de percepció i escales. Tanmateix, la normalització dels subjectes que valoren pot causar importants dificultats, és a dir, un tipus de selecció que pot garantir que siguin compatibles pel que fa a les seves característiques bàsiques. Això concerneix sobretot propietats com ara el temperament i la personalitat, les condicions psicològiques i l'humor, etc. Tot el que hem dit fins ara indica que
la situació de la valoració de la feina arquitectònica és altament complicada:
el model dels set elements presentat en aquest article, dissenyat amb
categories de variabilitat, solament pot desenrotllar el paper d'un esquema
simplificat, fàcilment adaptable a diverses situacions de valoració. L'ordenament dels
conceptes bàsics d'aquest camp n'és l'atribut principal.
4.
Metodologia i procediment de valoració
En aquesta secció examinarem les
valoracions professionals i la crítica científica, encara que principalment les
opinions ofertes es referiran a uns altres tipus de valoració.
Abans d'iniciar la valoració de
qualsevol estructura arquitectònica, cal establir moltes dades preliminars;
sobretot, cal garantir els requisits fonamentals referents a l'estabilitat de les
condicions de la valoració, cosa que al mateix temps assegura la viabilitat de
comparar els resultats.
Amb l'enfocament teòric, el procés de
valoració sembla una seqüència multifàsica de fets que en general segueixen
l'un darrere l'altre en un ordre estrictament determinat; això no significa pas
necessàriament que no hi hagi possibilitat de desviar-se d'aquest esquema i de
tornar a una posició prèvia, o de fer salts i omissions, i
fins i tot de renunciar parcialment a alguns passos. L'estructura de valoració que es presenta a continuació s'ha de considerar
com a model ideal, la posada en
pràctica del qual és gairebé sempre impossible; constitueix una meta desitjable
a què podem aspirar per a arribar a una valoració
imparcial.
La primera etapa del procés de
valoració inclou una descripció, una anàlisi i una interpretació de l'objecte
valorat fet amb categories de deu aspectes classificats que tenen un caràcter
universal: això significa que ocorren en cada estructura arquitectònica, sigui
quina sigui la seva categoria funcional, econòmica o qualsevol altra. És aconsellable en
aquesta etapa evitar els elements de valoració, encara que aquesta màxima és un
postulat completament teòric, ja que en la pràctica els processos de percepció
i valoració estan estretament lligats.
El pas següent del procés de valoració
tracta de l'explicació del significat d'uns aspectes determinats per a l'objecte en la seva totalitat, és a dir, la determinació de l'estructura i
la jerarquia de valoració. El significat d'aspectes determinats depèn de la
categoria funcional de l’objecte. Per exemple, l'aspecte del simbolisme
cultural desenrotlla un paper de gran importància quan es tracta d'edificis com
ara museus, temples o seus governamentals; el seu paper és notablement feble en els casos
d'edificis comercials i del sector de serveis, i encara inferior amb edificis
industrials o hospitals.
La determinació del significat d'aspectes particulars, i així la seva
jerarquia, afectarà la manera de valorar un aspecte donat, precisarà el nivell
dels requisits i, en casos excepcionals, justificarà l'omissió d'algun aspecte
determinat si fos reconegut com a insignificant.
L'etapa següent concerneix la
determinació de l’àmbit de la valoració, és a dir, decidir si tindrem en
compte tots els aspectes bàsics o només uns quants. En aquest cas podria justificar-se
solament quan l'anàlisi prèvia indiqui que algun aspecte donat podria ser omès
per insignificant en relació a algun altre objecte donat. En altres casos cal recomanar
una valoració multiaspecte de cada objecte.
Després de determinar l'àmbit de la
valoració, procedim a la
determinació dels altres elements del mètode de valoració: el seu nivell, és a
dir. el model de
requisits que tenen a veure
amb uns aspectes determinats (respectivament amb la jerarquia d'aspectes
establerta a la segona fase) i els detalls complets o, en uns
altres termes, una consideració a fons d'aquests aspectes. Aquesta darrera característica
del mètode de valoració depèn, entre altres coses, de la complexitat de
l'objecte.
La fase següent del procés de valoració
tracta de l’elecció de model, amb què l'objecte valorat serà comparat.
Existeix un estereotip funcional concret que constitueix aquest model, és a dir, un conjunt d'idees
populars relacionades amb objectes del tipus avaluat i també expectatives pertinents.
Les expectatives esmentades varien en relació als objectes de la mateixa
categoria funcional segons la categoria en què un objecte donat pot ser inclòs.
Així en cada cas hi ha almenys un parell de menes d'estereotips funcionals: el
de la massa i el de l'elit, amb la possibilitat de tipus intermedis.
La comparació de l'objecte amb
un model constitueix l'etapa següent del procés de valoració. Ens permet
d'identificar tant les diferències com les semblances que existeixen entre
l'estereotip i l'objecte valorat. Com més gran és el nombre de semblances, més alta és la
probabilitat psicològica que hi hagi una valoració positiva, i viceversa. En la
pràctica, aquesta etapa del procés se sotmet a
una separació en
diverses etapes individuals intermèdies, perquè, en primer lloc, cadascun dels
aspectes bàsics és valorat separadament, mentre que la valoració total es fa
després basant-se en les valoracions individuals. La tècnica més apropiada per a fer la mitjana per a obtenir la valoració global és
discutible. És més freqüent en casos d'aquesta índole que s'hi apliqui la
mitjana aritmètica o ponderada,
bé que tots dos mètodes provoquin dubtes importants.
La
formulació de la valoració és possible després d'una elecció prèvia de l’escala de graus; el nombre
de graus depèn dels detalls de la valoració i, per tant, de la complexitat de
l'objecte. La formulació resulta d'assignar a l'aspecte que s'examina un
grau concret a l'escala
de valoració. Els motius de la valoració, tot i que en general no són
necessaris ni hi són sempre presents, són l'última anella de la cadena de
passos. Les etapes successives del procés de valoració es veuen de manera
esquemàtica a la figura següent.
 5. Darreres observacions El tema de la valoració del treball
arquitectònic que he perfilat en aquest article no ha estat més que un esbós,
justificat per la manca d'espai. Aquest problema requereix, per tant, un
desenvolupament més gran que podria ser presentat en estudis més profunds.
Caldria considerar especialment necessària la verificació en la pràctica de les
propostes metodològiques mitjançant anàlisi d'exemples seleccionats pertanyents
a diferents categories
funcionals i econòmiques, tenint en compte la variabilitat de tots els elements
que afecten la valoració. Sembla aconsellable de suggerir que el problema
presentat, després d'un desenvolupament adequat, es convertís en l'origen d'un
programa de diversos projectes investigadors a realitzar dins del marc dels estudis
arquitectònics bàsics. Aquestes qüestions, per descomptat, no pertanyen als
temes de «moda» discutits per l'avantguarda dels cercles arquitectònics. Els
debats esmentats, en efecte, estan totalment dominats pel problema del
llenguatge formal, és a dir,
la semiòtica. Crec que, tanmateix, aquest afany d'enfocar un sol aspecte de la
qüestió de la crítica (i així de la valoració) és restringit i demostra una
manca de reacció als molts altres elements importants que componen tot el marc
dels problemes arquitectònics. És una mena d'aïllament dins d'una «torre
d'ivori» de problemes formals altament sublimats, de metàfores complicades a diversos nivells, només
capaces de ser desxifrades per un petit grup d'especialistes i indubtablement
incomprensibles per a les més àmplies classes de la societat que estan ocupades
a enfrontar-se als problemes
concrets de la vida quotidiana. Aquesta excessiva concentració de la discussió
arquitectònica en un problema tan hermètic i exclusiu pot suggerir fins i tot
manca d'imaginació i responsabilitat socials. Això no significa pas que els
aspectes generalment entesos de l'estètica formal i del simbolisme cultural
siguin insignificants. Cal, tanmateix, tenir en compte els processos de
valoració, però en relació a uns altres aspectes del treball i no pas com a factors, creats
artificialment, de tot el context arquitectònic, tal com apareix a moltes publicacions recents.
El postulat d'una valoració
multiaspectual de l'arquitectura pot ser considerat exagerat i fora de lloc
davant les publicacions arquitectòniques i la crítica popular: no obstant això,
el postulat sembla totalment justificat en el cas d'una critica científica
fiable que aspiri al reconeixement de totes les condicions imparcials que
determinen la qualitat de l'entorn humà. En l'altre cas, el que ara es veu com
la formació d'una esquerda sempre més evident entre l'arquitectura com a branca social i l'arquitectura
com a creació artística es farà cada cop més ampla, mentre que
les possibilitats de tancar-la seran cada cop més remotes.
|
Sobre l'autor
ANDRZEJ NIEZABIETOWSKI
Professor associat de la Facultat d'Arquitectura de la Universitat T è cnica de Sil è sia a Gliwice, Pol ò nia.
Relacionat 12 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1995 | articulo ANDRZEJ NIEZABIETOWSKI L'arquitectura avantguardista polonesa de 1918-39 amb relació a les tendències contemporànies europees 09 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1993 | articulo DAVID BRETT Sobre la interpretació del disseny |
