DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA,
1993
| articulo
Anàlisi antropològica dels interiors dels habitatgesAquest article examina els principis
teòrics i metodològics per a l'anàlisi dels interiors dels habitatges. Comença
amb una crítica dels plantejaments que repeteixen arquitectes, planificadors i
administradors d'habitatges. Després proposa una interpretació antropològica
dels conceptes de límit, transició i codi espacial que es revelen pertinents
per a l'anàlisi de les característiques tant espacials com afectives dels
interiors dels habitatges. Aquests conceptes s'utilitzen per a analitzar la
transició entre l'interior i l'exterior dels habitatges (especialment el paper
pragmàtic i simbòlic assignat al cancell): després examina les relacions entre
els espais interiors i les activitats en termes de l'estructura del grau
d'intimitat, i la interacció entre l'espai i les activitats domèstiques;
finalment s'hi parla de la situació, del significat i de l'ús dels objectes
domèstics. Aquestes anàlisis demostren que els ambients de les cases s'assemblen
a una xarxa de característiques afectives i espacials inseparables. D'aquesta
manera, aquest estudi diversifica la investigació actual sobre els interiors
dels habitatges.
Introducció
Un habitatge —i, de fet, tot edifici— defineix i delimita un espai fet per l'home. És important, doncs, analitzar com uns espais diferents estan separats i units. Els arquitectes utilitzen dos enfocaments predominants per a analitzar l'organització de l'espai domèstic. El primer acala el model forma-funció o el model espai-conducta. Aquestes interpretacions del disseny i de l'ús dels edificis incorporen un concepte anomenat «determinisme arquitectònic», que significa una relació unidimensional entre el disseny dels edificis i les activitats humanes que alberguen. La pràctica actual, en relació a l'habitatge, ha fet ús d'aquest concepte en moltes ocasions; per exemple, una sèrie de manuals sobre l'habitatge publicats per successius governs britànics entre 1919 i 1961 relacionaven models deductius i presumibles d'activitats domèstiques amb disposicions predeterminades de mobles i generaven així plans d'habitatge per als «usuaris desconeguts» de milers de cases. Aquest enfocament és més usual que excepcional pel que fa a la construcció d'habitatges a molts països durant aquest segle. El segon enfocament inclou
interpretacions morfològiques de gent i d'edificis que deriven de l'anàlisi de
plans de cases efectuada per Chermayeff i
Alexander (1963) i resumida per March i Steadman
(1971). La pertinença i les limitacions d'aquest planteig han estat
examinades en un altre indret i no seran repetides aquí (Lawrence, 1982). En resum, es veié que una anàlisi gràfica
de diversos habitatges pot subratllar les similituds i les diferències entre
diverses cases, però no pot oferir informació sobre el significat i l'ús
d'espais determinats. Els límits establerts per l'home no es
creen només físicament, sinó que són també ordenats per paràmetres simbòlics i
jurídics de naturalesa transitòria. Aquesta classe d'anàlisis, per tant, només
informa sobre les característiques espacials dels habitatges quan aquests
inicialment es construïren. Segons això, s'interpreten com a objectes fixos
mitjançant una abstracció estàtica que prescindeix de llur història viva. I si
s'hi han fet canvis o afegits posteriors? Com es classifiquen i usen les
diferents habitacions? Aquestes preguntes tenen a veure amb el disseny i l'ús
dels habitatges; no es poden contestar amb una anàlisi gràfica. En resum,
limitar l'anàlisi de l'arquitectura domèstica a un estudi de la seva configuració
seria un engany greu, perquè el significat i l'ús de l'espai domèstic no
depenen únicament de la seva forma. Aquest planteig s'ha d'ampliar per a
incloure una anàlisi dels acords entre els significats espacials,
sòcio-culturals i personals dels ambients domèstics a través del temps. En
comptes, doncs, de criticar aquestes dues interpretacions dels edificis
domèstics, la nostra atenció es fixarà ara en les aportacions al nostre tema
procedents d'unes altres disciplines acadèmiques.
Metodologia
Algunes pistes per a la diversificació
i la reinterpretació dels interiors dels habitatges han estat publicades per
experts de disciplines diverses. Per exemple, alguns antropòlegs socials,
incloent-hi Tambiah (1969) i Hugh-Jones (1979), ofereixen lúcides
etnografies que demostren que, encara que les característiques espacials de
l'arquitectura domèstica en les societats no industrialitzades poden ser
descrites segons l'orientació, la posició relativa i la demarcació dels espais
i dels objectes dins dels habitatges, aquesta descripció no pot explicar el
significat social de l'espai domèstic. Cal, a més, que siguin ben enteses unes
altres pràctiques diverses relacionades amb la producció i el consum del
menjar, la classificació dels animals, les regles de parentiu i algunes
convencions socials més. Anàlogament, uns altres historiadors socials com Evans (1978) i Daunton (1983) analitzen que els canvis en la morfologia,
els mobles i la utilització dels habitatges no poden dissociar-se d'aquelles
variacions en el significat social de l'espai domèstic i de la vida de la casa
que produeixen canvis en la relació del resident amb la seva llar.
Semblantment, alguns sociòlegs com Bourdieu
(1977) ens fan saber que la personalització de l'espai domèstic varia en
funció de factors econòmics, sòcio-culturals i polítics que topen amb l'estil
de vida dels residents. A més, psicòlegs com Csikszentmihalyi
i Rochberg-Halton (1981) i
filòsofs com Bachelard (1964a)
i Heidegger (1971)
demostren que l'apropiació de l'espai domèstic s'inscriu no simplement en el
temps sòcio-cultural, sinó també en el «món personal» del resident i en
l'orientació de la seva conducta.
En resum, aportacions diverses del
tipus esmentat aquí mostren que, més enllà d'una
descripció detallada de la disposició i dels mobles d'una habitació, hi ha
regles i convencions sòcio-culturals relacionades amb el disseny, el significat
i l'ús de les habitacions. D'altra banda, a més de funcions evidents, com
l'afirmació de la categoria social, i a més de descripcions explícites de com
l'estructura i els mobles de les cases poden canviar amb el temps, és important
comprendre que els interiors dels habitatges estan dotats de significats i
valors que són el context específic de llurs residents. I és precisament per
això que l'anàlisi de tals factors no materials que influeixen en el disseny,
el significat i l'ús de les cases hauria de ser tema d'investigació. En
contrast amb estudis anteriors d'autors d'algunes disciplines que examinen
ambients domèstics existents, aquest article mostrarà que una interpretació
sòcio-psicològica de les decisions preses durant el procés de disseny
arquitectònic sobre la distribució i els mobles de les habitacions pot servir
com un context únic no experimental per a estudiar el significat i l'ús previst
d'uns interiors de cases des de tres perspectives complementàries:
1. En termes de les «reaccions» dels residents respecte al que han qualificat positivament o negativament a llurs residències passades o presents. 2.
En termes de la «interacció» entre diferents membres de la llar, que no
comparteixen necessàriament les mateixes aspiracions i els mateixos valors
referents als habitatges i a les activitats domèstiques diàries.
3.
En termes de la generació de «noves» idees i nous valors referents als
habitatges i a la vida de la llar, específicament per a aconseguir certs
objectius.
Per aquests motius, el present article té el propòsit de diversificar la investigació actual dels interiors dels habitatges a base d'il·lustrar les relacions recíproques entre les característiques espacials i afectives de les cases. Definicions
En aquest article, un codi es
defineix com l'estructura d'un conjunt general de possibilitats de comunicar i
comprendre unes característiques determinades de la cultura humana. En aquest sentit,
l'arquitectura té un significat social i cultural a més de pragmàtic;
l'arquitectura, doncs, codifica regles i convencions socials. Un codi binari
és una classe de codi que incorpora oposats bipolars, com els valors
positius/negatius associats amb els colors verd i vermell dels semàfors.
L'exemple del semàfor és interessant perquè un tercer color, el groc, s'hi
afegeix sovint per tal d'indicar cautela. Ocorre que el groc és enmig de
l'espectre de colors, entre el vermell i el verd. En aquest cas, l'espectre de
colors i l'ordenació del moviment del trànsit es corresponen. Amb tot, no hi
ha cap fet inherent a l'espectre de colors que indiqui per què el vermell
significa «parar» i no pas «endavant».
Efectivament, sí els valors assignats als senyals vermells
i verds fossin a la inversa, l'ordenació dels dos sistemes no canviaria.
Aquest exemple dels semàfors revela
que la classificació i la codificació dels objectes fets per l'home depenen de
l'ordenació de límits. Utilitzant exemples repetits d'aquest tipus, Leach (1976) aplica els conceptes de límit
i codi per generar anàlisis de la classificació i l'ordenació
d'artefactes. En el present article, aquests conceptes seran usats per a
explorar el significat i l'ús dels interiors dels habitatges. La descodificació
dels ambients residencials exigeix una anàlisi de totes les parts components
sense oblidar llur paper en la totalitat del context o de les relacions
recíproques entre elles.
En aquest planteig de codis binaris,
Leach utilitza un diafragma Euler per a mostrar la polaritat i els límits entre
artefactes que solen ser classificats com a oposats. Per exemple, si la figura
1 vol representar els senyals de trànsit, aleshores «A» és vermell i positiu,
mentre que «no A» és verd i negatiu i la zona ambigua entre ambdós és groga i
de cautela. La distinció entre vermell, groc i verd depèn de la definició de
límits, que són d'índole artificial (altrament, no ens referiríem a diversos
colors de l'espectre).
Aquest exemple no vol insinuar que el
simbolisme dels colors sigui una constant universal de totes les cultures. Com
Leach ja diu, el color vermell no és simplement un senyal de perill, sinó que
s'associa en moltes cultures amb l'alegria i és un color dominant de les
festes. El punt important que cal copsar és que es tracta d'un conjunt
d'elements contrastants que provoquen interpretacions de tipus diferents, no
pas del color (o colors) per si sol.
Anàlogament, el concepte de separar i
d'unir espais diferents és fonamental en l'arquitectura. Els confins delimiten
i defineixen els espais; els tanquen i estableixen un grau d'accessibilitat i
de visibilitat entre elles.
 Amb tot, dins dels edificis, els límits espacials no necessiten correspondre simplement a les demarcacions físiques de les parets. Més enllà d'aquests límits, la disposició dels mobles pot influir en la manera de circular la gent i d'usar àrees que, altrament, serien considerades un espai homogeni. En suma, els límits permeten la demarcació explícita o implícita d'objectes o activitats; els situen en posicions específiques relatives a àrees més globals com la façana, que domina públicament el carrer. Així, en termes de la figura 1, «A» podria representar l'àmbit públic del carrer, «no A» podria representar el domini privat interior de la casa i un jardí de davant sense tanca seria la zona ambigua que alhora separa i uneix tots dos dominis. Tenint aquest exemple en compte, és formatiu mostrar que la connotació sòcio-psicològica dels interiors dels habitatges pot ser analitzada usant els conceptes de límit, d'espai transicional i de codi espacial. Aquests conceptes no inhibeixen l'aplicació creadora d'arquitectes i de planificadors en el disseny de cases, cosa que es pot mostrar si ho referim a un projecte d'investigació a llarg termini. El context d'aquesta recerca ha estat descrit plenament en un altre indret (Lawrence, 1982) i no el repetirem aquí; allò que es presentà com un estudi en curs ara ja ha estat completat. Resultats
Les diferents classes de dades
recollides durant aquest estudi han aportat informació complementària sobre les
característiques espacials i afectives dels habitatges, les quals ara seran
examinades respecte als termes següents;
1. Transicions entre dins i fora de la casa. 2.
Interrelacions entre les habitacions.
3.
Significat i ús dels objectes domèstics.
Transicions entre el dins i el fora de
la casa
És interessant examinar com la
transició entre els espais públics exteriors i els espais privats interiors de
les cases ha estat considerada pels residents. Aquest passatge ha estat analitzat
en un altre indret (Lawrence, a la premsa) d'acord amb factors arquitectònics,
pragmàtics i psico-socials, i no cal repetir aquí aquesta interpretació. Amb
tot, n'hi haurà prou amb un exemple per a aclarir aquest enfocament.
Una anàlisi comparativa del cancell de
les cases d'abans, d'ara i del futur ha revelat la relació entre allò que hom
havia viscut en el passat i allò que es preferí. Per exemple, un cop la parella
es posa d'acord respecte als conjunts de preferències personals, també ho fa en
el disseny d'una zona transicional doble com a entrada a llur futur habitatge.
Aquesta proposta de disseny és compatible amb cadascuna de llurs biografies
residencials per les raons que ara indicarem. Per a la mestressa de casa, la
intimitat de la vida familiar és un paràmetre crucial. Amés a més, aquesta dona
té records positius de la seva infantesa que li agrada evocar. Per al marit,
que recorda el precís pla rectangular de la casa dels seus
pares, la recepció dels amics és important, encara que també sosté que cal
conservar la intimitat de les activitats domèstiques quan persones que no són
les invitades són a la porta principal. Eliminar la possibilitat que es pugui
veure l'interior de l'apartament que la parella ha llogat no és factible, i
aquest fet és considerat com un defecte per totes dues persones. En contrast
amb aquest defecte, la casa futura de forma rectangular precisa inclourà un
cancell, afegit a l'exterior d'aquest pla geomètric. El cancell no és dins dels
confins de les parets de l'habitatge, però és evident que no és un espai extern
públic; és una zona transicional per excel·lència que permet que aquesta
parella rebi persones no invitades sense haver de fer-les entrar en el domini
privat de la casa. Més enllà del llindar que uneix aquest espai transicional a
les àrees on es viu, també hi ha un corredor i un penja-robes ben definits, on
els invitats o els membres de la casa poden treure's la roba exterior i ser
rebuts després en el domini privat de la família.
Aquest exemple demostra que la transició
entre l'exterior i l'interior de les cases pot interpretar-se simultàniament
com a unió i separació entre l'espai públic i el privat, l'exterior i
l'interior, el contaminat i el no contaminat —en el sentit antropològic
d'aquests termes, com entén Leach (1976).
Aquesta diferenciació categòrica d'espais interns i externs es pot ampliar fins
a incloure la unió i la separació d'espais dins de 1’habitatge, a títol de
zones per a diferents tipus d'activitats domèstiques, d'acord amb els codis
binaris següents:
 Segons aquesta interpretació (Lawrence, 1987), el cancell té un ordre i una finalitat espacials que són explícits i específics. És pensat per a regular l'accés de gent i d'objectes entre el domini privat i el públic. Se'l necessita per a controlar la visibilitat entre l'exterior i l'interior. No és simplement un espai per a guardar-hi paraigües i abrics, sinó un lloc on l'aparició personal pot ser controlada. No és simplement un passadís entre els espais exteriors i els interiors, sinó un espai on la gent que no ha estat invitada (el carter, el venedor, etc.) pot ser rebuda. La figura 2 representa el paper del cancell com a component espacial fonamental de la transició entre el domini públic i el privat. Tot l'espai exterior compartit que es troba més enllà de la porta d'entrada de cada habitatge és lliurement accessible i visible, mentre que l'espai interior privat no és lliurement accessible ni visible. A més, mentre que els espais externs són profans, l'habitatge és simbòlic, perquè el cancell no solament controla l'accés i la visibilitat entre aquests dos dominis, sinó que, des d'una perspectiva antropològica, regula la matèria contaminada. En suma, el cancell és un espai ambigu, ni públic ni privat, ni sagrat ni profà, al qual hom atribueix una forma espacial i unes funcions rituals per a impedir que uns éssers no desitjats contaminin la casa i la llar.  L'exposició anterior considera la transició del domini públic i exterior de les àrees residencials als espais privats interiors de l'habitatge en termes del model sòcio-cultural subjacent. En aquest sentit, el disseny d'un habitatge és un escenari on els residents creen llur vida familiar quotidiana i on s'estableixen contactes amb una comunitat més extensa. Com es fa això no depèn de les característiques espacials dels habitatges, sinó d'uns altres factors que inclouen els objectius i els propòsits de la gent i llur experiència anterior com a residents. Per tant, l'estudi de l'organització de l'espai domèstic hauria d'ampliar-se per a incloure una anàlisi de la conducta de la gent d'acord amb normes i regles explícites (per exemple, ¿la porta de la cambra de bany ha d'estar tancada amb clau quan la cambra és ocupada?), i codis i controls implícits (per exemple, ningú no ha de passar del cancell a la sala de rebre si no l'han invitat). La presència de regles tant explícites com implícites pera l'ús de l'espai es relaciona amb factors sòcio-psicològics que transformen l'ambient residencial d'un «fòrum espacial» un escenari dotat de valors i significat personals. En general, Altman et al. (1981) mostren que ambdós tipus de regles, que poden anar canviant durant un llarg període de temps, ajuden a definir la qualitat de les zones de transició. Interrelacions entre
habitacions
Després d'haver examinat la transició
entre l'exterior i l'interior de l'habitatge, és formatiu de considerar
l'enllaç i la separació entre diferents habitacions, a les quals hom acostuma a
assignar activitats domèstiques específiques. Els planteigs complementaris
d'aquest estudi han revelat uns resultats importants pel que fa a la disposició
de les habitacions que ara considerarem des de dos punts de vista
complementaris.
La missió de la
graduació de la intimitat
Una anàlisi dels plans d'una casa
revela que una graduació de la intimitat estructura la situació dels espais
interiors, que van des dels més accessibles i socials, situats a la vora del
cancell, fins als més privats, menys accessibles i no visibles, que es troben
més lluny del cancell. Aquesta ordenació d'habitacions es pot estudiar respecte
a la posició relativa del cancell en relació al pati central públic i als
jardins privats o espais exteriors situats entorn de la perifèria de la
residència. Atès que la «porta principal» i el cancell són sempre directament
accessibles des del pati públic (no pas les àrees exteriors privades), és
evident que existeix una graduació coherent des de les habitacions més
públiques fins a les més privades dins de cada casa. Les posicions relatives
entre l'entrada/cancell i les altres habitacions de cinc cases es veuen a la
figura 3. Aquesta figura revela que, encara que no hi hagi cap correlació
directa entre la distància nominal que separa les habitacions de cada casa,
existeix una estructura oculta que permet que la situació de les habitacions
sigui considerada en relació al nivell desitjat d'intimitat concebut pels
residents. En resum, l'habitació dels pares ha estat sistemàticament pensada
com l'habitació més privada, en contrast amb el lavabo, que és directament
accessible des del cancell i es destina específicament als invitats.
 Tot i que la graduació de la intimitat aquí presentada pot localitzar la situació relativa de les habitacions respecte al domini públic de l'ambient residèncial, tanmateix no defineix explícitament les relacions espacials entre habitacions, si són accessibles només des d'un corredor de circulació, si hi ha seqüència d'espais o canvis de nivell entre ells. Això és el que farem als paràgrafs següents. Les relacions entre
els espais i les activitats domèstiques
Aquest estudi mostra que la locació
espacial de les activitats domèstiques s'ajusta a la manera segons la qual
s'acostumen a classificar, situar i interrelacionar les feines domèstiques.
Fora dels límits dels espais que es destinen a cuinar, a menjar i al lleure,
els residents han fet una distinció clara entre el disseny d'habitacions per a
ús diürn i ús nocturn. Bé que hi pot haver un (o dos) espai gran en què les
activitats pròpies de la cuina, els àpats i el lleure es juxtaposin, hi ha
sense excepció una forma cel·lular estricta i definida per a aquells espais
destinats a hostatjar els que dormen o es renten. En aquest estudi, fins i tot
és estrany que els infants comparteixin un dormitori!
Aquesta divergència en l'ordenació de
l'espai domèstic no solament revela una forta dicotomia entre espais d'ús diürn
i d'ús nocturn, sinó també si aquests espais estan pensats per a activitats privades/personals
o col·lectives/domèstiques. El codi binari següent indica la connotació
d'espais interiors:
 Els orígens d'aquest codi espacial no són clars. L'ordenació dels interiors de les cases s'ha debatut poques vegades durant el procés de disseny per simulacre. A més, no sorgeix directament d'experiències residencials actuals en habitatges de pisos i contradiu la disposició i l'ús habituals de l'espai a llars anteriors. Aquí s'ofereix una hipòtesi per a
explicar el disseny de les llars futures d'acord amb aquest model. Les famílies
que participen en el disseny de les llars futures (sobretot les que actualment
s'estan a lloguer en un pis subvencionat pel govern) estan fortament
preocupades per eliminar les deficiències de la residència present (i potser
també de l'anterior). Un dels defectes més corrents dels pisos contemporanis és
la falta d'aïllament acústic respecte als pisos contigus. En alguns casos,
aquest defecte ha estat el motiu principal perquè hom es construeixi una llar
pròpia. Els pisos actuals de totes les parelles excepte una estan situats en un
edifici gran que conté molts pisos de lloguer. Aquests pisos tenen totes les
habitacions dividides com a cèl·lules. Així que les parelles canvien llur
categoria social passant de llogaters a propietaris, llur intenció és mudar-se
d'un ambient «sorollós, desagradable i sense millora possible» a un habitatge
de millor qualitat. Una manera de fer-ho és viure en un complex
residencial d'una densitat inferior. Una altra manera és eliminar la disposició
cel·lular de les habitacions i/o distribuir-les en un nivell únic, cosa que és
una característica comuna dels habitatges de pisos (però no pas de cases) a
Suïssa.
Aquesta interpretació, unida a
l'examen previ de la graduació de la intimitat i a la consideració que els
papers i les rutines domèstics s'incorporen a l'organització de l'espai
domèstic, mostra que no hi ha una relació determinista entre la forma espacial,
l'àrea de les habitacions i la localització de les activitats domèstiques.
Paral·lelament, en un nivell psicològic, una casa que alhora allibera els
residents dels defectes dels habitatges anteriors i en sintetitza els aspectes
positius i d'unes altres llars es converteix en un vehicle important per a
expressar un significat sòcio-psicològic. La inversió psicològica en el disseny
d'una casa és un criteri important per a la planificació d'ambients
residencials i un mitjà de diàlegs personals. Aquesta investigació revela
essencialment que la materialització del disseny d'un habitatge comporta un projecte
psicològic o un objectiu que o bé pot ser estrictament personal, o bé pot
ser compartit per altres membres de la llar. Així, els espais i els objectes
adquireixen connotacions simbòliques com a resultat dels significats
polivalents que diferents persones de la mateixa llar els atribueixen alhora.
És important considerar la relació entre un individu i la seva llar no solament
en termes de valors i preferències personals, sinó com a expressió d'acords (o
potser de conflictes), perquè les cases són, sense excepció, dominis compartits
que reflecteixen decisions de consens, sobretot a les habitacions no reservades
a usos personals. Resumint, aquest estudi mostra que, si s'utilitzen codis
binaris relacionats amb classificacions nocturnes i diürnes per a aclarir
la definició espacial de les habitacions, hi ha divergències importants entre
el disseny de les habitacions destinades a la preparació del menjar i al seu
consum, divergències que reflecteixen valors i pràctiques diferents segons si
la mestressa de casa és l'única responsable de les feines pròpies de la cuina o
és ajudada per uns altres membres de la llar (Lawrence,
1982).
significat i ús dels
objectes domèstics
Més enllà de l'anàlisi de
l'organització de l'espai domèstic proposat aquí, la localització i l'ús dels
objectes domèstics i la significació de què són dotats també s'han de tenir en
compte quan s'analitzen els interiors de les cases en termes d'una perspectiva
sòcio-psicològica.
Durant el procés de disseny per
simulacre i les entrevistes amb els residents, s'ha observat que la situació
dels objectes domèstics pot tenir una relació directa amb la manera de moblar
el pis actual o de ser moblada la residència prèvia dels ocupants. En alguns
casos, aquesta relació suggereix una associació constant entre uns mobles determinats i la disposició d'unes certes habitacions. Per exemple, la
col·locació d'un escriptori al dormitori dels hostes dins la maqueta d'una casa
té una correspondència directa amb la seva posició a l'habitació per a
forasters del pis actual dels usuaris. En uns altres casos, però, la
correspondència en la disposició dels mobles no és directa. A la majoria de
cases simulades, els residents dissenyaren la cuina ajustant la posició i la
dimensió dels aparells, les superfícies de treball i les peces de mobiliari
segons la cuina de llur residència present. En ambdós casos, uns mobles
determinats foren usats com a elements de referència per a regular el
disseny simulat de la casa futura. En aquest sentit, s'atribuí una funció
pragmàtica als objectes domèstics respecte a l'avaluació de la forma i la
grandària de les habitacions i a la posició de finestres i portes.
Al marge d'aquest valor pragmàtic,
aquest estudi ha mostrat que els objectes domèstics estan dotats d'un
significat simbòlic. Els exemples d'una escala i de la inclusió freqüent
d'objectes heretats a les cases simulades han estat ja examinats en un altre
indret i no els repetirem aquí (Lawrence,
1982). Aquesta classe d'objectes evoca en els residents experiències
residencials passades. En aquest sentit, posseeixen associacions i significats
personals únics que només es poden apreciar si es coneix la biografia
residencial dels ocupants. Tanmateix, a diferència de Csikszentmihalyi i Rochberg-Halton
(1981), que no van considerar la connotació social dels objectes
domèstics, aquest estudi mostra la interacció entre valors i significacions
personals i socials. La xemeneia no n'és més que un exemple. La llar de foc és
el símbol arquetípic per excel·lència del reialme domèstic que ha
adquirit una connotació social en diverses cultures des de l'antiguitat, la
qual encara perdura en societats contemporànies (Bachelard,
1964b). La provisió de
xemeneies compatible amb la calefacció central a totes les cases ho il·lustra
bé, però també és evident que la instal·lació d'una xemeneia dóna compte del
seu valor com a símbol d'una categoria social. El fet que els pisos destinats a les persones de renda baixa o
mitjana poques vegades o mai tinguin una xemeneia indica que aquesta actua com
un signe del valor social d'un habitatge i del nivell social dels seus
ocupants. Aquests signes poden ser analitzats d'acord amb el principi següent: els
objectes domèstics (i les activitats que s'hi associen) posseeixen uns
significats que n'il·lustren la connotació i l'ús en la gamma total d’efectes i
activitats domèstics. En
resum, aquesta investigació indica que hi ha tres classes d'objectes, que poden
ser classificats de la manera següent:
1. Signes de construcció, que són fixos, com les portes, les finestres, les teulades o elements estructurals que serveixen per a l'avaluació de la grandària i la forma de les habitacions a títol d'exigències pragmàtiques, com l'aparellament de les habitacions. 2.
Signes domèstics, que
són mòbils, com els mobles, els objectes familiars heretats o els que tenen un
significat especial (almenys per a algun membre de la llar) i
que són consignats mitjançant el procés de disseny per simulacre.
3. Signes sòcio-culturals com
la xemeneia, que s'incorporen al disseny de les cases pel seu valor simbòlic
més que no pas per raons pràctiques.
En cadascun dels casos esmentats, aquests conjunts de signes es poden distingir dels objectes mundans que no tenen cap significat simbòlic per als membres de la llar. Essencialment, el codi binari simbòlic/profà és pertinent per a comprendre el significat i l'ús dels objectes dins d'una casa. Conclusió
L'estudi de la transició entre
l'interior i l'exterior de la llar, les relacions entre els espais i les
activitats, i la situació i l'ús dels objectes domèstics que hem descrit aquí
revelen que una anàlisi sòcio-psicològica dels interiors de les cases hauria
d'explicar les característiques tant físico-espacials com afectivo-simbòliques
de l'espai, dels objectes i de les activitats domèstiques. Lamentablement,
però, és habitual que els estudis relatius a la planificació de cases ignorin
el significat afectiu de les relacions espacials i de la forma i la posició de
les habitacions. De la mateixa manera, els estudis del significat psicològic de
la disposició dels mobles han separat sovint la decoració interior de
l'estructura morfològica i del context geogràfic de la casa. Aquesta dicotomia
conceptual entre les característiques espacials i afectives dels habitatges ha
inhibit el desenrotllament d'una comprensió ontològica dels ambients domèstics.
En resum, aquest assaig demana i
proposa una redefinició i una diversificació de la investigació actual sobre
els interiors de les cases. Ha ofert i ha aclarit uns certs principis teòrics i
metodològics per a l'anàlisi d'ambients domèstics. Globalment, l'exposició
anterior mostra que els ambients domèstics són com una xarxa sense costures de
consideracions afectives i espacials que constitueixen un conjunt interactiu.
Per aquesta raó fonamental no es poden usar «models» predeterminats de la
disposició de mobles i de pautes d'activitats (sovint adoptats en la pràctica
moderna de construcció d'habitatges) com a recursos per al disseny perquè
representen malament la naturalesa intrínseca de la vida domèstica. El
coneixement i la informació sobre el disseny, la significació i l'ús de les
cases només poden derivar d'un model relatiu (no pas d'un d'absolut) de la vida
domèstica. Aquest model permet que l'anàlisi dels interiors de les cases i de
la vida domèstica pugui ser considerada des de tres perspectives
complementàries:
l. Segons la reacció del resident respecte al que ha qualificat positivament o negativament a residències anteriors o actuals. 2. D'acord amb la interacció entre
diferents membres de la llar, que no comparteixen necessàriament les mateixes
aspiracions i els mateixos valors pel que fa al disseny d'una casa nova.
3. En relació a la generació de
noves idees i nous valors respecte a les cases i a la vida de la llar,
específicament per a aconseguir uns cens objectius.
Des de cadascuna d'aquestes perspectives, una anàlisi ontològica dels interiors de les cases pot enriquir la comprensió corrent de la naturalesa de l'espai domèstic i de la vida de la llar. |
Sobre l'autor
J. LAWRENCE RODERICK
Doctor en Arquitectura
per la Universitat
d'Adelaida, South Australia. Autor de Le seuil franchi: logement populaire
et vie quotidienne en Suisse romande,
1860-1960(1986) i Housing,
Dwellings and Homes: Design Theory, Research and Practice .
Relacionat 09 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1993 | articulo DAVID BRETT Sobre la interpretació del disseny 09 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1993 | articulo RICHARD BUCHANAN, VICTOR MARGOLIN Descobrint el disseny: l’informe d’un congrés |