DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA,
1993
| articulo
La nostra postmodernitat de cada diaPodem concebre la
postmodernitat, tal com assenyala Frederic Jameson, en el sentit de pauta
cultural dominant de l'etapa del capitalisme que travessem d'ençà de dues o tres
dècades, l'anomenat capitalisme tardà. Aquesta etapa es caracteritza, sobretot,
pel lloc rellevant que hi ocupen les relacions terciàries, el paper que hi
tenen les comunicacions altament sofisticades, la subjecció de quasi totes les
àrees als imperatius del mercat i l'àmplia diversificació del poder. Aquesta
postmodernitat, doncs, de la qual tant s'ha parlat —en termes de lloança o estigmatitzants—,
no és sinó l’«esperit del temps» que ens ha tocat viure.
Utilitzo
l'expressió «pauta cultural dominant» amb la clara intenció d'evitar l'habitual
noció d'estil, ja que d'aquesta manera es pot parlar de la copresència de trets
i tendències diferents i fins i tot contradictoris, cosa que precisament és un
dels elements (aquesta heterogeneïtat de línies artístiques o de pensament) que
caracteritzen la postmodernitat. Es tracta d'eludir així les opinions fal·laces
dels panegiristes o dels denigradors que s'aferren a l'argument de l’«estil» o bé
de la «manca d'estil» d'aquest moment cultural.
En les societats
del capitalisme avançat podríem dir que, fins a la dècada dels seixanta, va créixer i va
desenvolupar-se al seu si una elit intel·lectual i artística summament crítica respecte a la seva estructura i al seu
funcionament (incloent-hi ètica i estètica) que reivindicava per a ella i com a model cultural el basat en la
fe en el progrés social i humà i la utopia que va fonamentar els principis de
la modernitat.
Uns certs fets
coneguts de les burocràcies socialistes —els judicis de Praga, l'existència del
Gulag, després la invasió de Txecoslovàquia— i l'indeturable avanç de les
democràcies occidentals vers una societat de l'hiperconsum i l'opulència van
anar abocant aquella intel·liguèntsia en un profund escepticisme davant les
possibilitats d'un veritable canvi social i, per tant, també davant la probable
incidència de l'art i la cultura en un procés com aquest.
El camí és força
més llarg i complex. Podria remuntar-se a Auschwitz, passar per Hiroshima i
acabar en el Gulag, per assenyalar els tres moments més cruels i paradigmàtics
de trencament de la raó, però és adobat amb alguns fracassos en l'experiència
d'aquesta elit cultural: el stalinisme experimentat en el si de les formacions
de l'esquerra de l'occident capitalista, l'esquematisme de certs postulats
artístics, l'autoritarisme de les formes experimentals de la literatura sobre
els escriptors que es mantenien fidels al realisme, la incapacitat del moviment
modern en arquitectura i disseny per tal d'adaptar-se als nous requeriments del
mercat, la subordinació de les propostes neoavantguardistes als postulats
programàtics, no són sinó esglaons que porten a allò que més tard i de manera
simbòlica comportarà la caiguda del mur de Berlín: el triomf, sense cap mena de
contrapès, del model capitalista de societat. I d'una cultura.
Una cultura que
s'autoproclama absolutament lliure de dogmes, plural, heterogènia, que gosa
referir-se irreverentment a qualsevol moviment del passat i que, això no obstant, és obedient respecte a l'impressionant
desenvolupament tecnològic i dels mitjans de comunicació. Una cultura que es
«descreu» el futur i les ideologies, però se sotmet al mercat. Una cultura
lúdica que barreja gèneres i estils, efímera i simbòlica, que fa del continent
el contingut i que dialoga amb ella mateixa en un laberíntic discurs d'autoreferència.
Darrera de tot
plegat hi ha, com deia més amunt, la consciència —tot i que de vegades no sigui
més que un estat d'ànim, un cert neguit o un buit— que qualsevol utopia social
s'ha esvaït i que, per tant, aquest ordre de coses econòmic i social no té cap
alternativa fora d'alguna variant generada dins del seu propi marc.
També hi ha el
reconeixement que la història d'occident podria no ser l'única, que el
deteriorament del planeta no l'aturarem si no és amb un fre a les polítiques industrialitzadores
(cosa que, sens dubte, no estem disposats a fer), que les desigualtats cada dia
més brutals entre nord i sud s'esmenarien a partir d'un sacrifici solidari del
nord que és impossible de proposar —i menys encara, doncs, de realitzar— i que
les minories existeixen i són aquí.
 Aquesta
consciència o sentiment
per part del sector intel·lectual o del sector artístic els porta, encara que no sigui
mecànicament, a la
producció actual, descoratjada i irònica, descriptiva i escèptica, acumulativa
i retòrica.
Però és que, a més a més, es dóna un procés paral·lel en la
societat civil. Societats en què, de manera definitiva, la democràcia està
assentada veuen deteriorar-se gradualment els principis que històricament l'han
sustentada: representativitat dels partits polítics, participació popular en els
esdeveniments d'interès comú, vitalitat d'una opinió pública, mobilització
popular davant uns fets que lesionin els interessos ciutadans... És un procés
que duu a
un distanciament
entre el ciutadà normal i allò que s'ha vingut a
anomenar la
«classe política», de la qual un hom es malfia. I, davant la desconfiança en la
classe política i el sentiment cada cop més fort que «no hi ha res a fer», el ciutadà deixa de
participar en l'àrea pública per recloure's en l'àrea privada.
Aquesta
privacitat s'alimenta amb el consum i es manifesta en totes les activitats que
vénen a ser la imitació quotidiana i casolana del que en altres temps no tan
llunyans van ser les activitats públiques, i que van des de l'acumulació
d'objectes electrodomèstics que possibilitin que ens organitzem la sessió de
cinema sense sortir de casa fins als descobriments dels plaers de la cuina com
a trist substitut dels debats culturals o polítics. I, paral·lelament, una reactualització
d'actituds d'hipocresia sexual i social que semblaven definitivament
abandonades per la influència, pel cap baix, de dos corrents de pensament que
durant els anys seixanta van tenir força vigència: d'una banda, els postulats
del cristianisme postconciliar i, de l'altra, certs plantejaments de tall
existencialista. Tots dos havien emfasitzat els conceptes d'autenticitat i de
compromís, la influència dels quals sobre el jovent d'aquells anys va ser
decisiva a l'hora d'intentar trencar amb allò que s'intuïa com a mentida en les
formes convencionals de vida.
Quan va començar a
parlar-se de postmodernitat en el terreny de les arts i de l'arquitectura, va
ser vista pels defensors de la modernitat com una tendència superficial, banal
i mancada de principis. I els seus defensors plantejaven la seva ruptura amb la
modernitat com a resposta a un desig latent de llibertat, pluralitat i
antidogmatisme. Penso que la qüestió ultrapassa amb escreix aquesta polaritat.
Així com la
modernitat va ser el fruit cultural del capitalisme, la postmodernitat és la
«pauta cultural dominant» d'aquesta etapa peculiar del capitalisme les
característiques principals del qual són tant l'exacerbació de trets propis del
capitalisme (lliure empresa, economia de mercat), com la pèrdua d'alguna de les
seves peculiaritats (primacia de la producció industrial, presència de la
lluita de classes per a la resolució dels conflictes socials). I de manera
similar s'esdevé en el terreny cultural amb la postmodernitat. Els trets que
s'assenyalen com a característiques d'aquesta no són sinó els trets propis de
la modernitat (vigència del que és nou, passió pels avenços científics i
tecnològics, experimentació de les formes, escenari urbà, ús de tècniques
absolutament innovadores com ara el collage), característiques que, en
perdre-se'n el gran relat legitimador, segons Lyotard, la utopia que justifica
i engloba tots els altres relats, es converteixen en les característiques més
rotundes del que s'ha vingut a anomenar postmodernitat: l'obsolescència d'un
producte necessàriament nou, la moda efímera, el formalisme extrem, el
servilisme de la tècnica, la primacia de la imatge, l'espectacularitat, el
pastitx.
Aquestes
característiques, les mateixes que defineixen, genèticament, la modernitat,
després d'afeblir-se el sentit únic i lineal de la història i, per tant, la
idea d'un progrés sempre perfectible que tendeix a un futur, perden la seva raó
de ser i esdevenen pur formalisme. I es converteixen en el contrari del que
havien significat.
Si la postmodernitat
és l'esperit del temps que ens ha tocat de viure i si els seus trets no són
altres que els de la modernitat, exacerbats un cop s'ha perdut la utopia social
i artística que els justificava; si nosaltres estem compartint l'escepticisme
cultural, social i polític que marca la vida de la comunitat en aquestes
últimes dècades del segle, caracteritzada per la reducció de la vida de la polis a la privacitat
més autista: nosaltres, ho vulguem o no, som tots postmoderns.
I no té cap
sentit, doncs, cap de les batalles que una dècada enrera van donar lloc a l'obertura
de diversos fronts. Ni tampoc l'anunci optimista que últimament sot escoltar-se
d'aquells que proclamen que la postmodernitat ha mort i «el pensament modern
retorna». Retorna com una citació. Com hi ha citacions del barroc o del neoclàssic. Retorna dins de
l'eclecticisme i com un element més del passat que reapareix en aquest present
perpetu. Un present que acumula cíclicament reflexos d'altres moments, sense
memòria ni futur.
Compartim, encara
que no ens agradi, l’«esperit del temps», en la mesura que ens malfiem de
solucions utòpiques, que centrem la nostra vida en l'àmbit privat, que no
exercitem la solidaritat, que acceptem els imperatius del mercat i que, si
mantenim veneracions i fidelitats, ho fem gairebé sempre en secret.
Les circumstàncies
de la història, el nostre propi passat, ens impulsen cap a la incredulitat. Incredulitat almenys en aquella Raó en
majúscula, filla del Segle de les Llums, tot i que reivindiquem l'exercici de
la raó en minúscula, tal com plau de dir a
Javier Muguerza,
per desmuntar, si més no, les nostres pròpies coartades
i, potser, a partir de l'exercici perseverant de la
lucidesa, trobar un nou sentit a la història que, escèptics o no, tot creient o no en el futur, anem construint
dia rere dia.
|
Sobre l'autor
ANNA PAPIOL CONSTANTÍ
Dra. en Filologia, Professora de l'Escola Superior de Disseny, Sabadell i de l'Escola Elisava i de la Universitat Pompeu Fabra. Autora
de La mirada de Narc í s (Val è ncia, 1993).
Doctora en Filologia
per la Universitat
de Barcelona. Professora de Sociologia de la Cultura a l'Escola [...]
Relacionat 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo ANNA PAPIOL CONSTANTÍ El servei de publicacions 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo ANNA PAPIOL CONSTANTÍ Introducció |