DISSENY, TECNOLOGIA, COMUNICACIÓ, CULTURA,
2000
| articulo
La televisió: una finestra oberta al món?Milions de ciutadans coneixen
l'actualitat, opinen i actuen políticament a través de la seva experiència mediática de l'actualitat. La televisió ha esdevingut una forma de mediació entre
una realitat massa complexa per ser coneguda en la seva totalitat i un ciutadà
que no està en disposició de conèixer socialment per experiència directa i
organitzada. El noticiari televisiu és el millor exemple d'aquesta funció de
mediació i actua com una forma de representació de l'actualitat en què els
actors socials, les institucions i els col·lectius socials tenen una via
d'accés directe a l'esfera
pública. Aquest article vol ser una reflexió sobre la funció de mediació del
noticiari televisiu, en el marc d'una cultura audiovisual dominant, i ofereix una anàlisi de cas: la representació dels gèneres
femení i masculí en el discurs d'actualitat del noticiari televisiu.
Televisió i cultura audiovisual: una
representació
hegemònica
de la realitat
Ara que acabem el segle XX ens esforcem a pensar, o potser seria més adequat afirmar que ens esforcem a repensar, la cultura dels nostres dies. En el decurs de tot el segle, el debat i la crítica sobre la nostra cultura han estat una necessitat del pensament occidental davant d'una realitat constantment canviant en què el sistema cultural ha experimentat un continu procés de diversificació a nivells diversos, en procés de competició i suplantació, en el marc d'un seguit accelerat de mutacions del seu context històric. FI sistema cultural ha estat un sistema inestable en què els grans problemes continuen oberts sense respostes definitives i en què el debat s'ha situat més en els interrogants que no pas en la valoració de solucions definitives vinculades a èpoques culturals estables. En els darrers anys dues àrees de
debat han centrat l'interès de la major part dels analistes; la cultura de
l'audiovisual i les tecnologies digitals. Si la cultura ha estat un mirador
privilegiat per contemplar i debatre la nostra societat, la que hem heretat i la
que estem protagonitzant, la cultura audiovisual i la mutació progressiva, però
radical, provocada per la tecnologia de la societat de la informació, han
esdevingut també uns miradors privilegiats des dels quals contemplar els principals
actors culturals actuals, al mateix temps que en protagonitzen els principals
interrogants. Qualsevol col·lectiu social representat a través d'actors
individuals, de grups socials o d'institucions té en aquestes dues formes de
cultura un repte essencial per expressar-se socialment i per projectar-se en
l'esfera pública.
La cultura audiovisual, com a forma més consolidada de producció cultural i amb públics més
universals, ha esdevingut un sistema cultural de primera magnitud que reflecteix
la posició d'aquests col·lectius socials en un imaginari compartit a
bastament. La cultura audiovisual es troba associada a la industria dela
cultura, però forma part d'un sistema cultural visual més generic en què els media
s'afegeixen amb les seves formes particulars d'expressió i, alhora,
adaptant i transformant altres referents culturals, la cultura audiovisual és
un referent necessari per pensar la nostra societat, car ha donat lloc a un marc
de construcció de les representacions de les experiències socials a través de
tot tipus de llenguatges. Aquest marc de construcció de representacions és un
referent per a la producció dels imaginaris col·lectius i de les consciències
individuals. En la cultura audiovisual, i preferentment a través dels mitjans de comunicació, els seus públics
poden veure com una determinada indústria cultural i els seus professionals els
representen socialment, atès que no poden expressar-se públicament sense aquesta
mediació institucional. És en aquest sentit que podem afirmar que alguns
col·lectius i algunes identitats socials i individuals que resten excloses de
la cultura audiovisual són representats com a marginals o externs a la generalitat
cultural, tot iniciant un procés de distanciament respecte a l'esfera pública, a
la manera d'un procés d'extinció progressiva. En sentit contrari, el domini del
sector audiovisual
obre les portes cap a una hegemonia social prevalent.
De forma breu podem arribar a una primera proposta: la cultura audiovisual també pot ser entesa com una forma rellevant de mediació social
que es caracteritza per establir relacions de domini, en tant que forma de
representació i de presència cultural, entre els actors que actuen i es
relacionen socialment.
Aquesta perspectiva ens permet albirar
la importància actual de l'estudi de com les classes socials, les identitats
grupals i dels col·lectius i les institucions són representats mediàticament i
audiovisualment. Des d'aquesta perspectiva, podem aconseguir una mirada
estratègica que ens permet analitzar la relació que s'estableix entre la
cultura audiovisual i tot allò que és socialment actiu o tot allò que en
restarà exclòs. El concepte de mediació esdevé en aquest moment un component
central de reflexió cultural.
La
televisió:
una mediació
entre la realitat i els ciutadans
Una de les principals àrees de desenvolupament de la recerca comunicativa actual és l'estudi de la mediació que els media estableixen entre la realitat i els ciutadans. La recerca patreix des d'una perspectiva general en el conjunt de la recerca comunicativa actual: els mitjans de comunicació, i preferentment la televisió, han esdevingut una institució central (una institució d'institucions) en l'actual configuració del sistema social, ja que son l'únic mecanisme de mediació entre els ciutadans que necessiten conèixer el seu entorn social i una realitat social progressivament més complexa. Els noticiaris televisius han esdevingut l'agent més poderós d'aquesta acció de representació de la realitat social i el lloc privilegiat de trobada entre el ciutadà i la representació social de la realitat. La televisió, i els noticiaris
televisius, han estat objecte d'un intens i constant debat destinat a esbrinar quina és la seva influència
social i quin és l'abast de la seva intervenció en la política, en la
representació de l'actualitat, en la formació de l'opinió pública i de la
cultura dels nostres dies. El debat ha estat centrat sobretot en la perspectiva
dels efectes de la televisió sobre la societat i en els estudis de la recepció
per part de les audiències televisives. Per comprendre la funció social de la
televisió caldrà que tinguem en compte dos factors essencials en el món de la
comunicació d'avui: la gent empra la televisió segons les seves necessitats i
segons les seves expectatives (motivacions, finalitats, actituds), però com a usuaris s'hauran de sotmetre als
límits de l'oferta televisiva (els models i els formats de la televisió).
Altrament dit, els usos socials de la televisió, com els de la resta dels media, tenen el seu origen en el sistema social, però
estableixen els seus límits en el sistema comunicatiu.
Aquesta relació dialògica entre
necessitats i oferta dóna lloc a una de les funcions més característiques
de la comunicació de massa que se situa en les arrels mateixes d'allò que fa la
gent amb la televisió: la mediació. Per mediació entenem la funció de
complementarietat que acompleixen els media, per la qual l'audiència té
accés a uns coneixements socials i a uns comportaments culturals que no pot
obtenir per experiencia directa, però dels quals es veu forjada a disposar per
dur a terme la pluralitat de les activitats quotidianes. El ciutadà dels
nostres dies, per exercir la seva condició, no disposa d'un lliure accés a les institucions
polítiques ni als mecanismes de formació de les opinions majoritàries: cal
emprar els mitjans de comunicació per tenir un coneixement constant de
l'evolució del discurs polític i per fonamentar una actitud cívica activa.
Aquesta nova forma de representació
mitjançada va ser descrita, per primera vegada, als anys 20 pel periodista i
psicòleg social nord-americà Walter Lippmann. A la seva coneguda obra Public Opinion2
ens proposa pensar el
discurs periodístic com una representació d'una pseudorealitat que se situa entre
la rea-litat i el ciutadà. L’actualitat informativa, en les seves paraules,
està formada per ficcions, però per «ficcions no entenc mentides.»3
La mediació permet als ciutadans adaptar-se a la complexa realitat de la nostra
societat fent dels media un instrument que permet a «aquesta mateixa
criatura inventar formes de veure allò que l'ull no pot veure, d'escoltar allò
que no senten les nostres orelles, de pensar masses immenses i infinitesimals,
d'explicar i de separar més assumptes del que és capaç de recordar. A poc a poc
es construeix dins del seu cap una mena d'imatge del món que resta fora del seu
abast»4.
Des d'aquesta perspectiva, la creació
d'un pseudoentorn -ara en diem mediació implica- representar la realitat a través dels formats mediàtics i, tot
representant, hom arriba a construir la realitat social. La televisió, i el noticiari televisiu, són
un exponent principal d'aquesta lògica dels media: allò que es
representa no reflecteix la realitat tal com és, sinó que la construeix tal com
un grup professional i uns media seleccionen i tracten segments de la
realitat que arriben al públic amb formats que són preconeguts per aquest. En
el noticiari televisiu cal tenir en compte que estem davant d'una finestra
oberta al món, però amb unes determinades dimensions; altrament dit, el món
restarà representat segons el temps, les cadències, les formes de presentació i
els gèneres, així com a través de les rutines de selecció del grup professional
que el porta a terme. Des d'aquesta perspectiva, la frase de McLuhan segons la
qual «el mitjà esi el missatge»
adquireix una dimensió addicional (el canal més el format televisiu)
que dóna una nova llum a la comprensió de la funció de mediació.
La
presència
dels gèneres
a la informació televisiva
Un exemple de la funció de mediació (1). Breus apunts
sobre la recerca internacional
L'estudi de la representació dels gèneres femení i masculí en el conjunt de la recerca sobre els mitjans de comunicació ha donat lloc a una extensa producció d'anàlisi i d'investigació, malgrat que és iniciada molt recentment. Els anys 70 protagonitzaran els primers estudis i el seu increment ha estat constant fins ara. En
primer lloc podem identificar un seguit de dilemes clau que han experimentat i
diferenciat les recerques científiques en l'estudi dels media i del gènere, amb especial èmfasi en la dona i la feminitat.
Respecte al tipus de mitjans, s'han centrat bàsicament en el cinema, les revistes de dones
i la literatura popular. La construcció social i cultural del gènere ha esdevingut també una de les problemàtiques amb major empenta en
les anàlisis
de la televisió. De
manera molt remarcable, els estudis culturals han assumit la teorització sobre el gènere com una de les seves màximes prioritats fins a constiruir-la
en un component central en les seves anàlisis de la recepció televisiva.
Al
seu torn les teories feministes han contribuït decisivament en el progrés continuat en la
conceptualització
quant a les discriminacions per gènere. Concretament en el
camp de la televisió,
podem resseguir unes fases generals en les quals, de primer, s'insisteix en la
infravaloració de
la dona tal com és
representada en pantalla (anys 70); segonament, les identificacions femenines resistents
amb determinats tipus de programes «de dones», especialment les telenovel·les, (anys 80); per,
finalment, tendir cap a la problematització de les categories tancades que no permeten
abastar la pluralitat d'identitats que configuren la feminitat, la dona i el
coneixement que se'n pot derivar (anys 90).
L'estudi
dels gèneres
femení i masculí ha estat central en l'anàlisi de les relacions que
s'estableixen entre les audiències en el medium televisiu. En aquest sentit,
s'han establert tres nivells analítics segons el grau de generalitat en la seva
aproximació; el
primer fa referència
al medium com a tal i s'ocupa bàsicament de les especificitats de les experiències personals d'apropiació i dels trets interactius
propis de la televisió com
a mitjà de
comunicació; en
segon lloc, existeixen les recerques que se centren en la configuració dels continguts televisius
emmarcats en la teoria dels gèneres, o fórmules convencionals de reconeixement i de diferenciació (programes de ficció, d'entreteniment,
d'informació); a
l'últim,
l'estratègia
d'acostar-se als productes audiovisuals concrets possibilita l'aprofundiment en
les pràctiques
puntuals de recepció,
havent entrat prèviament
en les formes a través de
les quals els continguts són
organitzats, seleccionats i presentats.
Les
identitats de gènere
no són
unitàries
ni fixes sinó que
es troben subjectes a la variació històrica, social i cultural. En conseqüència, cal analitzar el
paper dels sistemes de representació en la conformació de les característiques de la masculinitat
i de la feminitat tal com són experimentades per les dones i pels homes. Es tracta
d'acostar-se a una lectura de la significació de les versions al voltant del gènere codificades des de l'imaginari
mediàtic
sobre els «nous
homes» o
les variants de la «dona». Per tant, cal no menystenir
la pluralitat de les masculinitats i les femenitats.
Algunes
aportacions sobre la construcció de la masculinitat, tot i ser escadusseres, es
constitueixen com a contrapunt interessant a l'hora de definir els continguts televisius típicament masculins a través
dels programes «per a
homes». En
aquest marc podrien esmentar-se com a exemple paradigmàtic els noticiaris
televisius i els programes d'actualitat o, des de la ficció, els productes d'acció, de sexe explícit i de violència (Rose, 1986; Nixon, 1997).
En
el conjunt dels estudis sobre la representació dels col·lectius socials en la informació televisiva, la presència dels gèneres ha esdevingut un àmbit d'estudi i de reflexió de primera magnitud.
La
representació de
les dones en els programes d'actualitat i, particularment, en els noticiaris televisius
ha estat investigada en termes de les seves aparicions com a conductores, com a
reporteres i com a
subjectes de les notícies.
Primerament, cal partir de la divisió per gènere dels programa (actuals masculins,
d'una banda, i els programes de ficció femenins de l'altra. Una raó que referma aquesta divisió és que les noticies no
proporcionen informacions a les dones
que els permetin aplicar significativament coneixements pròxims a les
seves experiències
quotidianes. Això
explicaria la seva manca d'interès en aquest tipus de programes. Morley (1988) demostra
com les dones prefereixen les notícies locals, que segueixen molt més atentament perquè les consideren més pròximes; Per la seva banda, Jensen
(1986) observa que els homes obtenen legitimació dels noticiaris televisius perquè són una oportunitat de
ratificar els seus sentiments de pertinença a un ordre social establert. Al contrari,
les dones se senten excloses d'aquest ordre social dominant i defugen majoritàriament el seguiment de
programes «seriosos» d'actualitat i informatius
(Holopainen, 1984; Thoverou, 1987).
Les
perspectives feministes han manifestat un interès creixent sobre les relacions de la dona amb
el periodisme d'actualitat i, més globalment, amb el món de l'esfera pública. Tradicionalment, les noticies i els
seus voltants han estat considerades per la crítica feminista com alienes als interessos
socials i polític
de la majoria de les dones. Tot i constatar que les formes televisives
d'actualitat s'allunyen dels paràmetres d'estil de les dones, al llarg dels anys 90 s'ha
plantejat un seguit de transformacions que cal analitzar.
Un
dels àmbits
més
innovadors ha estat la creixent incorporació de les dones a
les redaccions dels noticiaris televisius, els quals també han incorporat un procés d’intimidació dels seus continguts5. Aquestes aparents
transformacions en un terreny dominat per homes posen de manifest una lluita
entre les teòriques
feministes per avaluar quina pot ser la participació de les dones en aquestes
noves tasques. Òbviament,
les cadenes de televisió no
poden responsabilitzar-se dels baixos perfils de les dones que apareixen en el
món
industrial, polític,
esportiu i econòmic.
Potser la lectura de les notícies feta per una dona remarca encara més la seva exclusió com a subjectes de les notícies i la seva intervenció marginal en l'esfera pública.
Per a les dones, gaudir de l'oportunitat d'assumir una
veu d'autoritat com a conductores dels
noticiaris pot convertir-se en una manera secundària de participar com a convidades, en una representació merament decorativa dins
el discurs de l'actualitat. Aquesta major visibilitat de les dones com a reporteres
i conductores de noticiaris televisius pot llegir-se també com un intent
d'incorporar-les a l'esfera pública sota les condicions existents, marcades pels homes,
o pot interpretar-se, en canvi, com que les dones haurien de defensar els seus
valors propis i insistir en les diferències amb relació als homes. Aquest dilema
confronta versions feministes diverses pel que fa a si cal
participar en una esfera pública
burgesa i sexista o, al contrari,
si caldria replantejar-se les aportacions femenines des d'una filosofia més particularista i contextual de la vida pública (Holland, 1987).
Tenen
les dones alguna possibilitat d'intervenció a l'hora de configurar una
manera diferent i particular d'organitzar i de transmetre les notícies? L’estudi detallat del
procés
d'intimidació dels noticiaris televisius holandesos posa de manifest com alguns
dels valors propis de l'esfera privada han estat transferits a l'esfera pública de les notícies convencionals. Ara bé, la comprovació en l'àmbit de la recepció és tota una incògnita encara. La forma en
què les
dones provinents de contextos socials i culturals diversos, amb unes
predisposicions intel·lectuals
i polítiques
diferents, s'adrecen als noticiaris televisius, que presenten noves tendències en la seva posada en
escena, només
pot explicar-se si es reconeix la creixent heterogeneïtat de la dona com a categoria
social i cultural.
Així doncs, es fa difícil proposar un
model feminista universal com a norma
per a la vida pública.
Malgrat això, les reorientations contínues en el camp dels discursos públics
fan emergir la qüestió del gènere i de la diferència com a cabdals. No hi ha
dubte que l'experiència holandesa, comunicativa i social, és lluny de ser comparable amb la de l’estat espanyol
per exemple. Tanmateix, és útil constatar les direccions polèmiques vers les
quals la literatura acadèmica feminista, més actual i innovadora, s'adreça pel
que fa a la comprensió de les relacions dona-noticiaris televisius. (Zoonen,
1991;1994)
Els retrats
mediàtics no tenen una correspondència directa sobre les percepcions del públic
a l'entorn dels rols de gènere. Aquesta
limitació ha de ser sempre present en qualsevol predicció extreta únicament a partir dels continguts televisius.
Això mateix provoca que les metodologies que s'utilitzen en les troballes sobre
els efectes de la televisió en l'estereotipatge dels gèneres hagin de ser
matisades i emmarcades en un seguit d'altres factors contextuals inductors.
La
presència
dels gèneres
a la informació televisiva
Un exemple de la funció de mediació (2). Una anàlisi de cas: la presència de la dona en quatre noticiaris televisius La representació de la dona com a actor social que protagonitza l'actualitat informativa té, en el noticiari televisiu, un element central en el seu procés de projecció cap a l'opinió pública. Tot seguit presentem alguns resultats de l'estudi que s'ha aplicat a una mostra de quatre noticiaris vespertins corresponents a dos canals televisius públics i dos de privats: Televisió Espanyola (TVE-l), Televisió de Catalunya (TV3), Antena 3 i Tele 5 analitzats al llarg de deu dies feiners durant dues setmanes consecutives. Una
primera forma de representació: la presència dels noms propis
Una primera forma de representació dels gèneres en el discurs d'actualitat és el nom propi. Sense comportar cap sentit determinant, ens permet, tanmateix, una primera aproximació al conjunt dels actors socials presents en el noticiari televisiu. De forma general el, noticiari televisiu ressegueix una pauta present en el conjunt de la cultura audiovisual: la realitat es representa a través d'un procés de personalització de les institucions i dels col·lectius socials i, alhora, de dramatització de les formes discursives. Els actors individuals i anònims i desvincultas d'institucions pràcticament són inexistents. Altrament dit, en el noticiari televisiu els actors socials que són protagonistes no són ni dones ni homes, sinó, preferentment, institucions o elits diverses (científics, esportistes, metges). Ara bé, si mirem quin gènere manifesta aquestes institucions i elits socials, podem afirmar que la gran majoria dels seus representants són homes, mentre que el gènere femení resta en una posició molt secundària. Del conjunt de les dones que són protagonistes de l'actualitat observem majoritàriament un estatus social alt, llevat de les dones que fan testimoniatge anònim d'esdeveniments d'actualitat que pertanyen a altres sectors socials. El nom propi és el component discursiu
més present en el discurs del noticiari i la forma més bàsica de contacte amb
el receptor. Aquesta funció de contacte permet que el receptor faci atenció
selectiva i reconegui els protagonistes de l'actualitat en un discurs mediàtic que es caracteritza per una elevada
cadència de les imatges i del so. D'altra banda, és l'element del discurs que permet
aconseguir una certa uniformitzacio de la recepció d'un públic massiu a tall de nexe entre receptors de tot
tipus sotmesos a un mateix
format. La dramatització serà el segon element que permeti establir un fàcil
accés al coneixement dels continguts de l'actualitat informativa.
La presència del nom propi, sense
tenir en compte el sumari, és rellevant en el conjunt dels noticiaris, malgrat
que presenten algunes diferències significatives: TVE-l (765 noms propis), TV3
(749), Tele 5 ( 634) i Antena 3 (516). La representació primària dels gèneres
que s'estableix en aquest indicador constitueix una primera dada representativa
d'una situació general: la mitjana de presència de noms propis de dones i homes
(fem altra volta exclusió del sumari) és d'un
13% per al gènere femení i d'un 87% per al gènere masculí.
 Només en les àrees de societat i de cultura observem uns índexs elevats de presència de noms femenins, juntament, encara que en menor entitat, en l'àrea de política interior i ordinària i en activitats del poder executiu (aquest últim amb uns percentatges molt inferiors als noms masculins). De forma semblant als titulars
en la premsa escrita, els sumaris han esdevingut la forma més primària de
percepció de l'actualitat, en què el receptor pren contacte amb els temes
d'actualitat que constitueixen l'agenda del dia. La màxima atenció es produeix
en aquests tres
o quatre minuts que introdueixen
les informacions més significatives i la funció de representació més estricta. En
el sumari la desigualtat en la representació dels gèneres s'incrementa respecte
a la resta del noticiari. Més concretament, la presència de
noms masculins és molt més dominant en els noticiaris de les cadenes públiques
(91% a TVE-1 i 91% a TV3) que en les cadenes de televisió privades (amb un
77,7% a Tele 5 i un 83% a Antena 3). La presència de la dona en el sumari resta reduïda a una representació esportiva en el torneig tennístic de Roland Garros i a la de dues ministres del
govern espanyol.
La presència dels noms propis en el
conjunt del discurs d'actualitat no és homogènia en el conjunt de les àrees
temàtiques que són presents en el noticiari televisiu, de la mateixa manera que
tampoc es produeix aquesta distribució en la totalitat de les cadenes de
televisió que han estat sotmeses a anàlisi. La representació de la dona té en els temes de societat la seva
incidència més elevada, juntament amb el discurs sobre l'actualitat dels
partits polítics i la cultura. Aquesta distribució per àrees temàtiques pot ser
observada a la taula 3.
Els
actors socials presents en el noticiari televisiu
Els
protagonistes de l'actualitat i les seccions
informatives
La representació de la realitat no té únicament en el nom propi un indicador clau. Quan parlem d'actualitat i d'opinió pública, de qui parlem i en quines seccions les trobem? El conjunt dels actors socials presents en l'actualitat determina com es produeix la percepció de la realitat quant als individus i a les institucions que adquireixen un valor de caràcer públic a través de la seva presència continuada en els mitjans de comunicació.   Com s'ha dit més amunt, els noticiaris fan referència a institucions i a una elit de la cultura, l'esport i la societat que són representats a través de determinats individus. La representació pública de les institucions no fa referència a la seva organització, composició o formes de relació institucional, sinó a determinats individus que són presentats com una part d'un discurs dramatitzat en el marc general d'aquestes institucions. Els protagonistes de la realitat social que acaparen la major part del discurs periodístic es concentren en certs actors socials que podem afirmar que protagonitzen l'actualitat: esports, poder executin, caps d'estat i de govern, representants de partits polítics, sistema judicial, forces d'ordre públic, terroristes i empresaris i institucions financeres. Aquest conjunt d'actors abasta el 72,48% del discurs a TVE-1, el 63,24% a Televisió de Catalun-ya-TV3, el 70% a Tele 5 i el 68% a Antena- 3. La presència de la
dona en les seccions que formen el noticiari també és desigual. Així, si tenim en compte les seccions, segons el nombre de les
notícies presents, el temps en pantalla i l'ordre o situació de les notícies en el conjunt de l'informatiu
i aquelles que
constitueixen el nucli de
les informacions d'actualitat, mostren un baix índex de representació per personatges
femenins, mentre que aquelles seccions que són constants, però de menor relleu
(societat, ciència i tecnologia, cultura) estan protagonitzades per un índex
més elevat d'actors socials femenins.
Com es pot observar a la taula 5, a diferència de les seccions preferents que conformen els
noticiaris televisius, les seccions secundàries presenten, a grans trets, una proporció molt més
gran de presència femenina (a excepció dels esports, que malgrat ser una secció
secundària gaudeix d'una importància creixent dins el formar dels noticiaris
televisius, i on la immensa majoria de protagonisme és per als actors masculins).
La presència de les dones en algunes d'aquestes seccions dóna constància dels
rols més comuns que solen acomplir dins el discurs de l'actualitat. Així, per
exemple, sovint apareixen com a protagonistes víctimes en el marc de la crònica
de successos, on són vexades i maltractades (amb una freqüència desmesurada, a causa
d'agressions masculines).
  A tall de conclusió La coneguda frase que dóna a la televisió la qualitat d'una finestra oberta al món sens dubte ha arribat a confirmar-se a bastament. Per molts ciutadans el format del noticiari de televisió ha esdevingut la via d'accés preferent al coneixement de l'entorn social i històric. Per davant de la pantalla se'ns representa la realitat segons les exigències del format televisiu (minutatge, cadència, imatge i testimoniatge, espectacularitat, dramatització,) i les formes de selecció i de tractament que un grup professional (periodistes i professionals de l'audiovisual) aplica segons unes determinades rutines. El noticiari Televisiu és actualment l'instrument més significatiu d'allò que Lippmann, als anys 20, identificava com la necessitat d'inventar instruments que ens permetin escoltar, veure i fer atenció a tot allò que necessitem conèixer i sobre què cal opinar, però que no podem fer a través d'una acció personalitzada o organitzada. El noticiari televisiu és una finestra privilegiada que ens fa veure el paisatge de l'actualitat i, per tant, una de les eines més rellevants de l'actual cultura audiovisual. Però, com hem vist, totes les finestres estan orientades i representen una perspectiva concreta sobre l'entorn. El cas de la presència dels gèneres en la representació de l'actualitat informativa constitueix, entre d'altres, un exemple significatiu d'aquesta orientació en la representació de la societat. De forma general, podem dir que els
noticiaris televisius donen una representació de l'actualitat de què no són
protagonistes ni les dones ni els homes, sinó les institucions i algunes
professions que protagonitzen l'actualitat. No som davant d'un univers masculí o femení, sinó davant d'un univers
institucional i de representació professional. L'esport i els esportistes,
l'exercici del poder executiu, el sistema judicial i el sistema de partits,
juntament amb les forces d'ordre públic i, en menor presència, els sectors
financers, constitueixen les institucions que són hegemòniques en el discurs del noticiari. En sentit
contrari, la vida quotidiana i el ciutadà en el seu quefer diari són pràcticament absents, llevat
de quan la persona anònima
fa acte de presència
com a testimoniatge davant de la
pantalla en qualsevol esdeveniment d'actualitat.
Però aquestes institucions i
professions es manifesten en el noticiari a
través de personatges o
actors socials que identifiquen les
institucions i les professions. És en aquest element on trobem una manifestació del gènere amb una clara
diferenciació
entre un univers masculí i un
univers femení. La
mitjana general de presència
de protagonistes masculins en la representació de l'actualitat és del 78%; la mitjana
general de presència
de protagonistes femenins en la representació de l'actualitat és del 22%. En els dos pols
de la representació d'esdeveniments
públics
a través de la presència
d'actors socials femenins, hi trobem una escadussera representació a les seccions estatal,
internacional, actualitat judicial, economia i finances, mentre que la presència més significativa se situa a
les seccions de societat, crònica de successos (bàsicament com a víctima o com a testimoniatge
anònim),
medicina i ciències
de la salut, cultura i medi ambient. La representació femenina s'hi produeix de
forma neutra sense valoracions manifestes en sentit positiu o negatiu; es dóna una presència dels dos gèneres a
tall de visió
objectiva i professionalitzada de la realitat per part dels ens televisius i
dels periodistes que exerceixen la seva professió, però es pressuposa també una forma de presència dels gèneres que està arrelada en la realitat
social que és
objecte de l'acció
dels periodistes i del noticiari televisiu.
Així doncs, l'anàlisi dels noticiaris
televisius com a constructors hegemònics del discurs informatiu desplega un
seguit de significacions implícites i d'estructures tàcites a
partir de les quals es reforça una jerarquirzació determinada de la realitat social. Els
formats dels noticiaris construeixen un espai realista que ve definit
convencionalment per les recontextualitzacions informatives.
Certament,
els noticiaris construeixen els discursos quotidians d'actualitat com a resultat
d'unes pràctiques
professionals derivades de l'aplicació d'unes tècniques periodístiques determinades, dissenyades per assolir
uns objectius prefixats (de manera figurada, podria afirmar-se que els
noticiaris presenten bàsicament
talking heads inserits en un flux d'informacions intermitents i variades).
També,
situant-los dius el gènere
dels informatius, els noticiaris serieu narracions amb un ritme i un tempo determinats
que es desenvolupen en el marc d'una estructura fortament codificada i fàcilment identificable.
Sigui com sigui, els noticiaris són la construcció estereotipada i jerarquitzada de
l'actualitat i poden ser estudiats per la seva composició, les seves
intencionalitats i les seves representacions.
La
dimensió
històrica
de les notícies
com a forma de coneixement
determina un sistema simbòlic
amb la seva pròpia
lògica,
a través de la qual certs aspectes de la realitat són definits d'acord amb unes
regularitats específiques
dins uns contexts de legitimitat determinats. En aquest sentit, l'anàlisi textual -i de
contingut- dels missatges esdevé una necessitat fonamental ja que, tot i la polisèmia, conté la seva estructura
distintiva. No hi ha dubte que les audiències no veuen merament allò que desitgen veure, perquè un noticiari és molt més que una finestra oberta
al món,
de fet es configura com un conjunt de mecanismes significants amb una gran potència institucional i
discursiva.
Malgrat
aquest aspecte més
formal dels noticiaris, no s'ha de menystenir el vessant de l'ambigüitat, del canvi i de la
diferenciació
constant d'aquest gènere
televisiu, aparentment molt estable. Efectivament, els processos de
diferenciació i
d'actualització
permanents dels gèneres
televisius asseguren la seva reproducció tot adaptant-se a
nous angles i fent més
flexibles les categories d'anàlisi. Per això les fórmules genèriques no són mecàniques, sinó que són sotmeses a pressió i a transformació per les pràctiques socials de recepció dels grups d'audiència, tot constituint-se
com el resultat d'un procés
complex de negociació i
de conflicte sobre allò que
es representa i tracta de signi ficar-se.
A la
definició
oberta i polivalent de la teoria dels gèneres televisius, hi hem d'afegir tot seguit
la construcció
plural de les identitats de gènere. No obstant això, idealment, el cas dels noticiaris remarca
la seva proximitat amb la teoria de l'esfera pública, a
partir de la qual els ciutadans ben informats són en disposició de participar en els
assumptes públics
en l'exercici dels seus deures democràtics (Dahlgren, 1995)
Cal
reconèixer
la necessitat de plantejar una explicació històrica de les activitats d'interpretació, tot i que això no pot abastar-se sense
assajar prèviament
una interpretació
aprofundida dels texts mediàtics objecte d'anàlisi. Així doncs, els noticiaris televisius com a fenomen
comunicatiu són
considerats com a intersecció discursiva simptomàtica dels canvis fonamentals (i per extensió de les reproduccions sistemàtiques)
amb relació a les estructures
masculines i femenines construïdes a través del seu format comunicatiu.
Aquestes tendències de canvi i de reforçament constants estan
interrelacionades i poden resumir-se en les següents:
1.
Els noticiaris televisius no són una
fórmula estàtica o innocent de construcció de la realitat informativa. Actuen
com un mirall davant del qual les discriminacions socials de gènere es
reflecteixen amb una major o menor correspondència amb la situació existent en la societat.
2.
Els discursos d'actualitat configurats pels noticiaris tendeixen a eixamplar
el distanciament dels papers atorgats a les dones i als homes anònims amb
relació a la lògica institucional prevalent. Dins aquesta lògica institucional,
la invisibilitat de la dona en acostar-se a les esferes de poder (política, economia, àmbit judicial,
etcètera) s'aguditza molt especialment.
3.
És perfectament possible repensar estratègies tendents a la
transformació de les produccions televisives per tal d’acostar-les a la ciutadania i, molt
particularment, a les dones com a col·lectiu que resta discriminat en la
representació i la recepció dels noticiaris, allunyats dels seus interessos i
de les seves expectatives d'identitat. Immediatament, caldria evitar caure en
el parany habitual d'interpretar aquesta possible feminització de la informació
d'actualitat com una pèrdua de seriositat derivada de la substitució creixent
de les hard news cap a altres dimensions més soft, menyspreades com a inferiors i amb un menor prestigi social,
4.
De
fet, la distinció tradicional per gènere
de l’esfera pública i la privada parteix de la reproducció de dicotomies falsejadores. Caldria arbitrar mesures de superació del sexisme existent en la cultura de gènere,
segons el qual es privilegien actuacions masculines o femenines per esdevenir ciutadanes.
Certament, les posicions de gènere poden ser un punt de partida per a l'activitat política, tot definint
interessos i identitas diverses, però en cap cas haurien de considerar-se com
el punt d'arribada. En conseqüència, la divisió sexista públic-privat hauria
d'eradicar-se tot redefinint les fronteres i centrant-se en l'articulació
d'espais discursius capaços d'entendre la ciutadania com una forma específica
d'identitat articulada a través de pràctiques contextualitzades.
5. Les divisions per gènere de la
força de treball en les organitzacions mediàtiques plantegeu el dilema de si un increment de les
periodistes pot millorar o presentar alternatives en les formes de
representació de la feminitat. Aquest plantejament pressuposa que les
estructures de producció poden modificar-se segons el gènere i afectar així el
procés de codificació i, en darrera instància,
la construcció del gènere en els texts mediàtics. Tanmateix, caldria matisar:
les construccions socials i culturals de la feminitat i de la masculinitat no
impliquen necessàriament una interpretació unívoca, ja que les audiències
s'apropien de la multiplicitat de significats mediàtics d'una manera activa i
imprevisible segons les preferències individuals, els condicionaments socials,
les peculiaritats culturals i les circumstàncies històriques contingents. El
fet de reforçar la trascendencia de les activitats d'interpretació de les audiències no menysté, sinó que reforça
la conveniència d'impulsar la ideació d'estratègies d'intervenció en la
producció institucional dels diversos continguts mediàtics.
1. Aquest article
presenta
alguns dels resultats aconseguits per una investigació titulada Dona i televisió. La
representació de la dona en els noticiaris televisius, portada a
terme per tres investigadors de la Universitat Pompeu Fabra (Jordi Farré i
Enric Saperas del Departament de Periodisme i de Comunicació Audiovisual, i Vicenç
Navarro del Departament de Ciències Polítiques i Sociologia) finançada per
l'Institut Català de la Dona. Per dur a terme la nostra recerca hem estudiat
una mostra de dues setmanes seleccionades a l'atzar i hem analitzat els
noticiaris presents de dilluns a divendres per tal de garantir una homogeneïtat
de formats que són propis del primertime dels dies feiners. La mostra recull els noticiaris del 25 al 29
de maig, i de l’l al 5 de juny de l998. Han estat seleccionats dos canals
públics (TVC-TV3 i TVE-1) i dos canals privats (Antena-3 i Tele-5) dels quals
s’han obtingut la mostra. En total s’han analitzat 27 hores i 35 minuts.
2. Lippmann, Walter (1922). Public Opinion. Nova York:
The Free Press.
3. ÍDEM. Op. cit., p. 18.
4. ÍDEM. Op. cit., p. 10.
5. Zoonen, L. van (1998) «Rethinking women amd
the news» Europpean Journal of Comunication, 3, p. 35-53.
|
Sobre l'autor
JORDI FARRÉ
Llicenciat en Sociologia i en Ciències de la Informació i Periodisme. Doctor
en Ci è ncies
de la Comunicaci ó per
la Universitat Aut ò noma
de Barcelona Professor de la Universitat Pompeu Fabra.
ENRIC SAPERAS
Doctor en Filosofia. Professor de Teoria de la Comunicació al Departament de Periodisme de la UAB. Doctor
en Ci è ncies
de la Comunicaci ó per
la Universitat Aut ò noma
de Barcelona Professor de la Universitat Pompeu Fabra.
Relacionat 16 DISSENY, TECNOLOGIA, COMUNICACIÓ, CULTURA, 2000 | articulo EVA PUJADAS CAPDEVILA Renovar la mirada ètica per abastar la imatge televisiva 16 DISSENY, TECNOLOGIA, COMUNICACIÓ, CULTURA, 2000 | articulo BLANCA SALA LLOPART Antropologia i arquitectura. L'apropiació de l'espai de l'habitatge |