DISSENY, TECNOLOGIA, COMUNICACIÓ, CULTURA,
2000
| articulo
Renovar la mirada ètica per abastar la imatge televisivaL'objectiu d'aquest article és
presentar alguns elements per introduir en la reflexió sobre la relació entre
ètica i televisió, en els termes en què es formula al nostre entorn més proper.
El debat ètic contemporani i la reflexió sobre els objectius de la televisió
conflueixen en la necessitat gairebé irrenunciable de prendre com a punt de
partida el paper que juga la televisió en les societats occidentals
contemporànies.
Els estudis «crítics» de la cultura,
especialment en l'àmbit televisiu, es revelen com a necessàriament ètics.
Considerar l'individu des de la seva interpretació particular dels missatges
televisius i no des de la quantificació per l'audimetre suposa desvetllar
alguns dels «donats per descomptat» sobre la significació, però implica també
una sèrie de compromisos ètics.
La situació de partida
Abastar la imatge televisiva en la
seva complexitat des del punt de vista ètic és una tasca pendent a l’estat
espanyol. Sovint les millors intencions tant des de l'ètica com des de l'intent
de formulació de polítiques de «servei públic» queden matisades en principis
abstractes, objectius massa genèrics o llistes interminables d'incompliments
legals. La manca de debat i de consens sobre els objectius de la televisió
pública més enllà dels criteris formals i la manca de polítiques instrumentals
efectives per dur realment a terme uns objectius clars col·laboren a
l'immobilisme d'una llarga indefinició de la televisió al nostre país.
No partim de zero. Teoritzar en l'aire
i parlar en termes genèrics sobre el que és bo i el que seria desitjable
segurament és necessari, però en cap cas suficient a l'hora de plantejar
seriosament les mancances i els punts febles d'una situació social concreta.
Per parlar d'aquesta situació ens hem de remetre d'una banda al punt de cruïlla
en què es troba el debat ètic contemporani i, de l'altra, a la configuració
actualment existent a l'estat espanyol de la relació entre ètica i televisió.
El debat ètic contemporani
Un dels debats gairebé fundacionals del pensament ètic al llarg de la història i que adquireix una especial rellevància en aquest final de segle ha estat al voltant de l'existència o no de valors universals que fossin vàlids per a tothom i en qualsevol circumstància. Aquest debat s'ha articulat també a l’entorn de la dualitat absolutisme-relativisme ètic. Hi
ha posicions filosòfiques
que tendeixen a defensar la validesa universal d'uns criteris morals i de les
formes de comportament corresponents. En l'altre pol, i davant les òbvies dificultats científiques per acceptar
receptes morals de validesa permanent, s'ha arribat a negar l'existència de qualsevol
possibilitat de delimitar regles per a la conducta humana i social, i s'acaba
en allò de «tot es relatiu».
Aquest
debat es troba en un punt crític en l'actualitat per una situació paradoxal:
1. Per
una banda, assistim al renaixement del debat ètic i a una multiplicació de les discussions. En
diferents àmbits
del coneixement humà hi
ha una forta demanda d'ètica:
l'anomenada bioètica,
les xarxes d'informació
planetàries,
el medi ambient, els mitjans de comunicació, etc. Per primer cop, les conseqüències tecnològiques de la ciència i els mitjans de
comunicació
tenen un abast universal i hi ha una exigència urgent de responsabilitat ètica. Les tecnologies de la
informació han
creat xarxes de comunicació
global que ens impliquen potencialment a tots en els assumptes de tots. Qüestions com la
responsabilitat d'allò que
surt a Internet, l'anomenat turisme sexual, la jurisdicció del tràfic internacional de
drogues, les conseqüències
mediambientals globals d'un delicte ecològic comès per un particular (individu, empresa, etc),
o la sol·licitada
existència
(darrerament arran del cas Pinochet) d'un tribunal de justícia internacional palesen
la inquietud davant la manca d'eines operatives globals per
protegir/jutjar/contrarestar aquelles accions particulars que tenen efectes
mundials.
Mendiluce
ho simplifica irònicament
afirmant que l'única
cosa que avui no té
fronteres, l'única
cosa que és
realment global, és el
capital; sí que
hi ha fronteres en canvi pels drets universals, la protecció a la infància, la igualtat de la
dona, el dret del treball, etc.
Si
els problemes es mundialitzen, les solucions també haurien de fer-ho. En resum: d'una
globalització
dels problemes caldria esperar la formulació d'una resposta ètica general. I aquesta és una ambició poderosa que plantegen
alguns teòrics.
2. Per
una altra banda, s'argumenta des de postures més relativistes, que existeix una dificultat
real de fonamentació de
les normes i els valors ètics. En una societat «postmoderna» que, entre altres coses, reivindica la mort
de les ideologies, a partir de quin principi es poden edificar les diferents ètiques contemporànies?
Fonamentar,
des d'aquest punt de vista, vol dir aportar un principi d'intel·ligibilitat immutable, un
principi a partir del qual es pugui edificar el comportament ètic. Cap moral particular,
sorgida d'un grup social restringit, està capacitada per regular qüestions d'aquesta amplitud,
de respondre al problema de la mundialització de l'economia, de la tècnica i de les
comunicacions.
La
pràctica
quotidiana, però,
força inevitablement la presa de decisions per resoldre qüestions noves que demanen
mesures urgents. En aquesta necessitat de donar resposta a determinades qüestions, desapareixen forçosament debats sobre els orígens de l'ètica, la naturalesa moral
de l'home o de la llei, i conceptes com el bé i el mal són substituïts per l'adequació a unes finalitats. La política de cada dia,
l'aprovació de
les lleis, els reglaments interns, els objectius i la cobertura dels diferents
serveis públics,
la seva estructuració
interna, etc. no es poden aturar davant d'aquests debats, sinó que resolen, dia a dia,
les qüestions
puntuals i immediates que es presenten.
La
dificultat que sovint suposa decidir en aquestes condicions de necessitat i
pressa entre allò més bo o més just ajuda a resoldre, teòricament, la paradoxa
apuntada anteriorment. És a dir, en un moment històric concret i en una
situació
social concreta, no solament és possible decidir entre una opció o una altra, entre uns
valors o uns altres sinó que
cal prendre aquesta decisió; no
és
possible aturar-se a discutir la universalitat d'un determinat valor
(absolutisme ètic),
com tampoc no ho és
dir que tant se val i que tot depèn (relativisme ètic). Amb el terme de relacionisme, K.
Mannheim, des de la sociologia, fa referència a la importància dels contextos
particulars de cada individu, institució i situació en la interpretació del món. Per Mannheim,
«el
relacionisme significa simplement que tots els elements de significació en una situació determinada es refereixen
els uns als altres i deriven la seva significació de la seva interrelació recíproca en un determinar
esquema de pensament. Aquest sistema de significacions és possible i vàlid només en un determinat tipus
d'existència històrica,
al qual, durant algun temps, ofereix expressió apropiada. Quan la situació social canvia, el sistema
de normes que prèviament
ha nascut en aquesta situació deixa d'estar en harmonia amb ella».1
Un
exemple ben clar d'aquesta posició el trobem en la llei i també, és clar, en l'ètica. Una situació social concreta, amb uns
determinats agents implicats necessita una determinada regulació; quan intervé un nou agent, quan aquests
canvien, quan el context canvia, aquella regulació ja no és valida, o ja no cobreix tots els
aspectes de l'activitat i cal ajustar-la, adaptar-la per cobrir la nova situació. Allò que en un determinat
moment era just de fer pot generar injustícies posteriorment si el context o els
participants s'han modificat.
V. Camps
afirma, resumint la qüestió, que l'ètica consisteix avui en:
1. la insatisfacció davant del que hi ha, al costat d'una certa
esperança de
poder-ho canviar.
2. La convicció que cal preferir, que no tot val el mateix
3.
L'obligació de
raonar o justificar les pròpies
preferències
d'acord amb uns criteris proporcionats pels «noms de l'ètica» , els drets humans o els béns bàsics, tres formes d'apel·lar a un mateix concepte».
L'actuació d'acord amb l'ètica pressuposa un
conflicte, una situació que
creiem que cal canviar, que es millorable. Hi ha moltes maneres de canviar les
coses, hi hauria diferents polítiques per seguir en cada cas, però no totes valen el mateix;
la igualtat en aquest sentit té un límit i cal triar quina és la millor opció en el context de referència. Finalment, cal raonar
o justificar aquesta preferència segons uns criteris determinats, donats pel que V. Camps
anomena els «noms
de l'ètica», els drets humans o els béns bàsics que poden ser
considerats com els valors bàsics, gairebé absoluts del nostre temps.
El
relacionisrne no resol el problema de la fonamentació de la moral, no es
pronuncia sobre el relativisme o l'absolutisme ètics, sinó que estableix una posició interessant i extraordinàriament pragmàtica; en una situació social concreta amb uns
agents clarament identificats, si que es possible parlar d'aquests valors bàsics gairebé absoluts de què parla V. Camps.
Malgrat
el consens establert que aquests valors quasi absoluts avui dia són els drets humans, és crucial en l'argumentació que es presenta no
confondre el camp del dret amb el de l'etica. Tot i que aquest no és l'espai per parlar de les
diferències,
i ja que aquestes ja han estat objecte de centenars de tractats, no es
presentarà en
aquest apartat sinó un
parell de breus consideracions que no podem defugir per tal d'avaluar la
reflexió que
s'ha fet a l'estat espanyol sobre la televisió des del punt de vista ètic.
EI
dret és un
terreny normatiu i de mínims;
el dret no pot ni ha de regular-ho tot, ja està bé que existeixi un àmbit no regulat de la vida
dels individus en el qual aquests puguin exercir lliurement la seva conducta
des de l'ètica.
Malgrat tot, afirma V. Camps, l'ètica avui s'ha tornat
formal,2 és a
dir, davant la dificultat d'establir unes finalitats últimes de la conducta,
sembla que ja n'hi hauria prou complint la llei.
Actuar
segons uns principis ètics no es actuar segons la llei, sinó més enllà de la llei. La
responsabilitat no s'exerceix segons uns principis legals, sinó més enllà d'aquests. No té cap mèrit des del punt de vista ètic no executar determinades
accions perquè ens
estiguin prohibides; obeir la llei no es suficient. L'ètica s'estén en el camp volitiu; allà on podem triar, on se'ns
ofereix més
d'una possibilitat d'acció, és on podem actuar en nom de
l'ètica.
Per això
s'afirma sovint que només
l'home lliure pot actuar segons uns principis ètics: l'esclau no pot triar, i per tant no és responsable de les seves
accions.
Aquesta
distinció
és
fonamental, com ja s'ha esmentat, perquè, tal com es presentarà a continuació, els codis deontològics
lligats a l'exercici de la pràctica comunicativa elaborats a l'estat espanyol es
limiten a recollir els preceptes
legals relacionats amb l'exercici dels drets a la informació i la llibertat d'expressió. Amb això, els autors d'aquests
codis, agrupats en els col·legis
professionals corresponents (els col·legis de periodistes), exclouen voluntàriament del seu àmbit de reflexió i d'interès l'exercici de
responsabilitat «ètica», en tota la seva dimensió, per acontentar-se amb
l'acompliment dels preceptes legals de referència.
Un
dels objectius d'aquest article és mostrar els diversos àmbits d'exercici de responsabilitat dels
mitjans de comunicació
perquè la
seva actuació
sigui realment «ètica» i no només legal. Els mitjans de
comunicació tenen
en les societats contemporànies
importants funcions envers els seus lectors/oients/telespectadors, funcions no
solament de transmissió
d'informació,
sinó generadores
de realitat. Una realitat sovint estereotipada i simplificadora que ens
conforma com a individus, i ens situa globalment en un món cada vegada més uniformat.
En
un altre context més
global, i des del punt de vista de la millora del sistema polític en les societats democràtiques, V. Camps
i S. Giner3 identifiquen la funció dels mitjans de comunicació com una funció essencial mitjancera per
fer sentir la veu dels més
desatesos i perquè el
pluralisme polític
arribi a ser l'expressió del
pluralisme social.
Ètica i televisió a l'estat espanyol:
insuficiència
del model i claus per a la renovació
Els temes que tradicionalment queden recollits en tots els manuals d'ètica i televisió són els que giren al voltant dels límits de la llibertat d'expressió i d'informació, la seva col·lisió amb els drets a la intimitat, la preservació de la pròpia imatge, els drets de la personalitat, etc. (reducció de l'ètica al dret, esmentada al capítol precedent). En
un pla normatiu sí que
hi ha consideracions ètiques
contingudes en diversos documents fundacionals de la regulació dels mitjans de comunicació a l'estat espanyol;
segurament la més important
és la
noció de
servei públic,
expressada en l'Estatut de Radiotelevisió Espanyola de 1980. És a dir, malgrat que la
justificació d'un
servei públic
de radiotelevisió és instrumental, atesa la
limitada oferta de freqüències
d'ones i la necessitat de garantir una televisió de «servei públic», aquest és concebut «com un vehicle essencial d'informació i
participació política dels ciutadans, de
formació
d'opinió pública, de cooperació amb el sistema educatiu,
de difusió de
la cultura espanyola i de les seves nacionalitats i regions, així com el mitjà cabdal per contribuir que
la llibertat i la igualtat siguin reals i efectives, amb atenció especial a la protecció dels marginats i a la no
discriminació de
la dona»4
Aquests
principis queden reduïts a
un nivell formal, entre altres coses, a causa de la manca de capacitat legal
dels ens televisius per estructurar la seva organització interna de manera que
puguin satisfer aquests principis o qualssevol altres que se'ls volgués atorgar.
Davant
la manca d'una regulació
coherent dels continguts del servei públic de televisió, hauria estat d'una grau vàlua una iniciativa dels
professionals que hi treballen per pensar-se a ells mateixos i la seva funció envers la societat segons
uns principis donats pels «noms
de l'ètica»
On queda recollida la reflexió de l'ètica sobre la
televisió a l'estat espanyol?
La deontologia és l'espai intermedi entre l'ètica i el dret que fa referència a l'àmbit de la imposició voluntària d'una sèrie de normes de conducta d'uns grups professionals envers el «bon» exercici de la seva professió. La deontologia és, en principi, un àmbit consensual de procediment entre diversos individus amb uns interessos comuns i una mateixa «visió del món», un àmbit que lògicament s'estén més enllà de la llei. És a dir, no és que un determinat grup es
posi d'acord per complir la llei, perquè al compliment de la llei hi està sotmès tot el col·lectiu social, sinó que voluntàriament es decideix prendre
unes determinades conductes per al bon exercici de la professió i de la responsabilitat
envers la societat.
Els
codis deontològics elaborats al nostre entorn més proper, el del Col·legi de Periodistes de
Catalunya i el de la Asociación de Profesionales de la Prensa en España, considerats
pioners en els seus àmbits,
haurien estat una excel·lent
ocasió per
plantejar aquest exercici de la responsabilitat de la funció global dels mitjans envers
la societat.
Aquests
codis recullen, per una banda, els drets bàsics de la Constitució sobre la protecció de la pròpia imatge, la personalitat
i la privacitat, les llibertats d'informació i d'expressió i alguns dels desenvolupaments que han
tingut a través de
les diverses sentències
del Tribunal Constitucional. Per una altra, les condicions d'exercici de la
professió
(condicions de trebaII dignes, clàusula de consciència, secret professional, etc).
En
cap cas qüestionen
els «donats
per descomptat»: ni
de la seva pràctica
professional, ni dels continguts que elaboren, ni dels efectes de realitat que
generen, ni de la relació que
estableixen amb la realitat i amb el teleespectador.
Els
principis recollits i els valors en què es basen -la neutralitat, l'objectivitat i
la transparència-
resulten inaplicables en el millor dels casos, caducs i emmascaradors d'unes
preses de partit importants pel que fa el tractament de la realitat, i que en
cap cas prenen el desitjable paper d'instància realment mitjancera en el sentit que
apunten V. Camps i S. Ciiner.
l'exercici
d’un determinat tipus de periodisme, malauradament predominant en l'actualitat,
afavoreix l'estigmatització de
determinats grups socials, el consens i la despolitització.5 Aquesta pràctica i els valors en què recolza són insuficients a l'hora de
pensar i d'avaluar la televisió com a mitjà.
Claus
per a la renovació
Cal ampliar la mirada que es fa a la televisió des del paradigma periodístic per abastar altres maneres de fer i de pensar la imatge televisiva, i per assolir també altres maneres de construir i pensar l'espectador des de la televisió. I això perquè per, una banda, els valors en què es fonamenta el paradigma periodístic són qüestionables i perquè, per una altra, no són adequats per parlar de la resta dels programes televisius ni del conjunt del mitjà. Les notícies i els valors de la neutralitat i
la transparència
Les noticies són un gènere televisiu altament prestigiat en el conjunt de la programació. A més a més, però, els noticiaris són una mercaderia que garanteix audiència a les cadenes, L'estudi de les notícies com a discurs permet veure els tipus de convencions que s'utilitzen per controlar i limitar la significació dels esdeveniments de què es parla. En l'estudi que fa Fiske sobre els noticiaris televisius com a gènere, s'afirma que la primera lluita de les notícies és imposar l'ordre sobre la naturalesa polimorfa del «real»: «El tipus d'històries, les formes que adopten i l'estructura del programa en què s'insereixen estan determinats molt abans que es produeixin els esdeveniments del dia».6 La construcció narrativa és un tipus de construcció tancada, homogènia i basada en relacions de causa-efecte que proporcionen un coneixement estereotipat del món. La
mateixa noció de
què és notícia i de què no ho és suposa una determinada
concepció de
la «normalitat» i de la disrupció d'aquesta normalitat que són coherents amb la ideologia
dominant. Hi ha una connexió entre elitisme i el fer que les noticies siguin «negatives». «Les accions positives o
normals de la gent d'elit sovint són explicades, mentre que les de les persones
sense poder social són
considerades noticiables només quan les seves accions són disruptives o desviades
respecte de la normalitat. Representant els dominants realitzant accions
positives i els subordinats realitzant accions disruprives o negatives, les notícies assumeixen les
mateixes pràctiques
ideològiques
que la ficció
televisiva.7
Els
valors de l'objectivitat, la neutralitat i la transparència són qüestionables. Aquests
valors, sobre els quals reposa l'exercici del periodisme, i la metàfora del periodisme com una
«finestra
oberta al món» emmascaren, com a mínim, una mediació humana i una mediació tècnica que tenen conseqüències importants sobre els
continguts. Barthes, amb el concepte exnomination parla d'allò que no és anomenat, que sembla no tenir cap alternativa possible i
que, per tant, té
atribuït l'estatus
de donat per descomptat, natural, universal o que no pot ser canviat. Aquesta
exnominació,
aquesta manca de paraula per anomenar la posició ideològica del poder i construir un «nosaltres», és el que encobreixen els
noticiaris en les seves pràctiques
diàries.
A part de la peculiar construcció
discursiva que s'opera en els noticiaris, en la vida diària operem a través
d'uns sistemes de codis, un conjunt reglamentat de signes compartits entre els
membres d'una cultura que s'utilitzen per generar i fer circular significats en
i per a aquella cultura. Fiske afirma en aquest sentit, que « [...]
l'apariència de les persones a la «vida real» ja està codificada: des del
moment en què donem sentit a les persones a partir del seu aspecte, ho fem a
través dels codis convencionals de la nostra cultura [....] allò que anomenen «realitat»
ja està codificat, o millor, l'única manera que tenim de percebre i de donar
sentit a la realitat és a través dels codis de la nostra cultura. Potser sí que
hi ha una realitat objectiva, empírica, fora de nosaltres, però no hi ha cap
manera universal i objectiva de percebre-la i de donar-li sentit. El que en una
determinada cultura anomenem realitat es el producte dels codis d'aquella
cultura, de manera que la «realitat» mai no està descodificada, mai existeix en
estat pur».8
Admesa aquesta impossibilitat de
parlar del real fora dels codis convencionals de les cultures particulars i del
tipus de construccions que empren els noticiaris, es interessant preguntar-se
com és que, malgrat això, unes determinades construccions narratives (notícies
i reportatges periodístics) són considerades objectives mentre que d'altres no
ho són. De què s'està parlant en realitat quan es parla de neutralitat i de
transparència com a valors?
S'està fent referència a una
determinada construcció que opera gairebé de la mateixa manera que els codis
utilitzats habitualment en la nostra cultura, de manera que sembla que siguin
els mateixos codis del llenguatge; són quasi «transparents». El realisme, en
aquest sentit, no és una qüestió de fidelitat a una realitat exterior, sinó de
les convencions discursives a través de les quals i per a les quals es
construeix un sentit convincent del real; el realisme esdevé així una forma
narrativa, que és inevitablement ideològica i inevitablement reaccionària en el
sentit que acaba representant el món de manera que naturalitza l’statu quo.9
L'espectador
Cada gènere televisiu, com cada gènere literari, porta inscrit al seu interior una determinada manera de ser interpretat, un determinat model de teleespectador; pressuposa, com cada obra d'art, una determinada actitud i habilitats d'interpretació per part de l'espectador. No ens llegeix/mira de la mateixa
manera un quadre impressionista que un quadre abstracte, una novel·la negra que
la poesia avantguardista. Les capacitats requerides varien i, per tant, és
possible veure quin tipus d'espectador porten inscrits els diversos gèneres
televisius. Els informatius i els reportatges periodístics (no els
documentals), pel tipus d'explicacions tancades i homogènies del real, per la
presentació d'una realitat sense fissures i perfectament explicable en nocions
de causa-efecte, pressuposen un espectador extraordinàriament passiu i crèdul a
l'hora de descodificar els missatges. Els diversos estudis duts a terme sobre
l'espectador i la recepció televisiva qüestionen aquest model unidireccional i
mostren la complexitat del procés d'interpretació.
Els «altres» gèneres televisius no són
avaluables des dels valors del periodisme
Aquest títol, que sembla una obvietat, no ho és tant quan encara avui, al nostre país, són nombrosos els «experts» en comunicació (periodistes, crítics, teòrics) que avaluen els nous formats televisius {reality shows, talk shows, etc.) en termes generats a partir del paradigma periodístic; els valors que aquest paradigma genera només són vàlids (si ho són en cap sentit) per parlar dels gèneres periodístics (noticiaris i reportatges periodístics). Com es pot parlar del dret a la
informació o de la protecció a la pròpia imatge quan un ciutadà accedeix a
despullar-se emocionalment davant la càmera un reality show? En quina mesura un
primeríssim primer pla suposa un grau superior d'intromissió als drets de la
personalitat que un pla general o una veu en off? No és forçar la validesa
d'aquests valors?
Els nous gèneres televisius tenen una
dinàmica diferent i fan intervenir elements fins ara inèdits a les pantalles.
Cal repensar i adaptar els barems d'avaluació per a uns continguts que han
canviat; cal veure quines noves formes adopta la transgressió dels drets de la
personalitat en el cas que es produeixi, no solament amb discurs oral, sinó amb
la creació i el tractament de les imatges.
Una vegada més el concepte de
relacionisme ajuda a veure la inoperància i la manca d'eficàcia que es produeix
en l'intent d'avaluar uns programes amb eines conceptuals generades en uns
àmbits que no els són propis. Són eines, doncs,que resulten inadequades.
Per una altra banda, cal tenir en
compte que el paradigma periodístic es refereix només als gèneres periodístics
com a confinant. Queden fora de la reflexió tots els altres gèneres televisius
(ficció, concursos, etc.) i tots els altres àmbits de la comunicació més enllà
dels continguts (programació, estructuració interna de la cadena, efectes a més
llarg termini dels mitjans de comunicació, etc.), que cal considerar en una
reflexió ètica global sobre la imatge televisiva.
Les
representacions que crea la televisió tenen uns efectes reals en l'imaginari: el
cas de la ficció
L'imaginari cultural de cada societat de referència es nodreix en gran mesura de les aportacions fetes pel mitjà televisiu, que té repercussions en la representació que construïm com a espectadors de la nostra identitat més íntima i de la identitat de l'altre (identitat de gènere, de grup, cultural, de classe, etc). Milly Buonnano,estudiosa de la ficció
italiana,afirma el següent:
«[...] la televisió explica històries
que, si bé ampliades, es basen en [...] antigues tradicions, que troben la seva
arrel en els mites. Hi ha fam d'històries, i les que explica la televisió
satisfan una profunda necessitat: el plaer d'escoltar, de deixar-se portar [en
una "expectativa d'incredulitat"] pel flux de la història; però al
mateix temps són històries sobre nosaltres, o més aviat sobre la societat i la
cultura de què neixen [...] (Aquestes) ficcions [són] molt útils per entendre i
desxifrar valors, expectatives, actituds, somnis i temors, maneres de veure el
món, tot allò que en un moment donat conforma l'entitat cultural d'una
societat.»10
Quan es va parlar de l'excepció
cultural en les negociacions del GATT, per exemple, hi havia en joc alguna cosa
més que la protecció d'una feble indústria audiovisual europea. Programar Dallas
o Nissaga de poder no és tan sols una qüestió econòmica, que certament
ho és, i no és una qüestió menor, sinó que és també una qüestió de
creació/manteniment d'imaginaris col·lectius.
A través de les ficcions, i com prou
bé ho resumeix Buonanno, s'articulen moltes altres coses a més a més de les
trames del guió: una determinada manera de construir la identitat individual,
la identitat de gènere, identitats de grup, col·lectives, nacionals, etc. una
determinada forma de relacionar-se els individus, la parella, els amics, les
generacions, que formen part de la idiosincràsia i el patrimoni cultural de
cada país.
Adorno afirma que el temps penetra
sempre l'obra literària, i afegeixo que també, i en el mateix sentit, ho fa la
ideologia. Simplificant, qualsevol peça cultural (literatura, cinema i
televisió) porta inscrita al seu interior una determinada manera d'entendre la
vida, malgrat que aquest no sigui el seu objecte primer. De la mateixa manera
que l'anàlisi de contingut aplicada a la poesia, la narrativa, la propaganda
política,etc, permet reflexionar sobre el «temps» de l'obra, seguint Adorno,
l'anàlisi del discurs que construeixen les imatges a la televisió és una tasca
pendent i absolutament necessària, no solament perquè també és discurs i també
és ideològica, sinó, i sobretot, perquè com a espectadors adjudiquem a les imatges
una contundència innegable que rarament és qüestionada.
Considerar la manera com els gèneres
de ficció de producció pròpia, cada vegada més nombrosos a les televisions
espanyoles, articulen aquestes qüestions no és una tasca que hagi de quedar
exclosa de la consideració ètica de la televisió. Si en principi els mitjans de
comunicació estan inscrits en la societat de referència, aquestes sèries de
ficció de producció pròpia han de reflectir aquestes particulars maneres de fer
i de relacionar-se que ens caracteritzen com a societat.
La
proposta de «valors
vulnerables» i
les televisions de servei públic
En la conferència celebrada a Lieja (Bèlgica) el 1990 es van convocar 17 experts en organització dels mitjans de comunicació per participar en una conferència titulada «Valors vulnerables davant els sistemes de televisió multicanal: allò que els europeus intenten protegir», en què es va identificar una sèrie de valors que es consideraven vulnerables i que necessitaven una protecció especial, es van examinar les mesures reguladores que en cada país s'adoptaven per fer realment efectiva aquesta protecció i se'n va avaluar l'eficàcia.11 Es van identificar uns conjunts de valors que adquirien, en cada context, uns matisos diferents: la qualitat, que té nombrosos significats perquè és considerada com «una relació entre conjunts de característiques del programa i nu conjunt de valors d'avaluació»; la diversitat i el pluralisme (de múltiples tipus: regional, lingüístic, polític, cultural i en matèria de gustos); la preservació de la identitat cultural (vegeu les aportacions fetes per M. Buonanno respecte a l'expressió de la identitat a través de les ficcions); la independència respecte a la publicitat; la protecció del benestar de nens i joves, a qui es reconeixen unes necessitats educatives canviants, i la identificació de dos àmbits de protecció del menor (de cara a la publicitat i de cara a la programació), i la sensibilitat especial cap a la violència, el sexe i el llenguatge barroer. Aquest és un cas d'identificació de
valors que cal protegir a protegir per part de les televisions públiques i que
es desmarquen dels àmbits d'actuació a curt termini del paradigma periodístic.
L'estudi aprofundit dels «efectes» dels mitjans a més llarg termini, en la
formació de consciències i d'identitats (parafrasejant Montalbán), permet
identificar aquells àmbits en què caldria abocar una reflexió mínima.
El cas anglès El cas de la Gran Bretanya és un exemple que, malgrat tenir també les seves deficiències, és coherent de dalt a baix, des de la formulació del valor per protegir fins a totes les polítiques dutes a terme en diversos àmbits (contractació de personal, programació horària de la cadena, etc.), perquè l'acompliment del valor sigui del tot efectiu. És interessant l'obertura que es fa en considerar els «altres àmbits», més enllà de l'àmbit dels continguts estrictament; com per exemple, la qüestió dels horaris: formalment una cadena pot tenir un percentatge de programació dedicada a algun sector concret, però pot emetre'l a les 4 de la matinada, amb la qual cosa el criteri tornaria a ser formal i no real. Als anys 90 la BBC revisa els seus
objectius i les seves estratègies. Reconeix «la fragmentació de la societat en
grups socials, econòmics, racials i religiosos». També afirma que el govern té
a les seves prioritats reconèixer les diverses religions i poblacions ètniques
i donar als grups multiracials i multilingüistics del país una veu a la
comunitat. També s'adverteix sobre el «mal gust als
gèneres d'humor» en considerar que hi pot haver ofenses en les bromes i els
acudits racials.
Per poder dur realment a terme la
protecció d'aquests valors, la cadena està estructurada en els departaments
següents; un departament de programes multiculturals; la Unitat Asiàtica de
programació, la Unitat Afro-caribenya; la Unitat Educativa (els programes
s'emeten per la BBC2 en prime-time, horari de màxima audiència); i una
unitat de programes de la comunitat (el programa Open Space dona accés
als membres del públic a la televisió, especialment aquells que senten que els
seus interessos són obviats o mal representats als mitjans un cop és acceptada
la proposta, la BBC dóna el suport tècnic i material necessari per fer el
programa).
Un altre exemple és el cas de Channel
4, el canal privat anglès creat el 1982 amb l'objectiu inicial de ser la
televisió de totes les minories: grups ètnics, la gent gran, la gent jove, els
discapacitats, etc.
Les
aportacions dels estudis culturals
Els estudis culturals, des de diversos àmbits i en veus de diversos autors, afirmen centrar-se en «la descripció i la intervenció en les maneres en què es produeixen els discursos, com s'insereixen i operen en les relacions entre la vida quotidiana de les persones i les estructures de la formació social, per tal de reproduir, resistir i transformar les estructures de poder existents».12 Aquesta anàlisi se centra a veure
quins interessos serveix la televisió i qui, si és que hi ha algú, en resulta
perjudicat. Fiske parla de radicalisme com «la intrrogació crítica de la ideologia
dominant i del sistema social que l'ha produït i l'apuntala; això comporta una
conscienciació de les desigualtats i les arbitrarietats del capitalisme tardà,
que produeix alhora el desig d'accelerar el canvi social i la voluntat de
treballar al seu favor».13
Els teòrics de la cultura, de manera
conscient i emfàtica, pretenen no tan sols descriure o explicar les pràctiques
socials i culturals, sinó també canviar-les i transformar les estructures de
poder existents, «El projecte dels estudis culturals es basa en una crítica
moral i política del capitalisme tardà i, més generalment, de les formacions
socials i culturals opressives.».14
Aquest és també el projecte que
alimenta Bourdieu, que reconeix utòpic en un dels seus llibres mes polèmics. Sobre
la televisió.15
La descripció que fa dels mecanismes de funcionament del mitjà televisiu és
el que alimenta la seva esperança de poder contribuir a canviar les coses en
part. Afirma que la ciència social té aquesta ambició; el sociòleg té certa
esperança d'eficàcia, per exemple pot contribuir a donar una mica més de
llibertat a les persones que són manipulades per aquests mecanismes. El fet de
convertir-los en conscients i explícits pot portar a una concentració destinada
a neutralitzar-los.
En tots aquests corrents crítics, hi
ha implícit un projecte que és necessàriament ètic. El reconeixement i l'estudi
de les interpretacions alternatives i discordants que fan els individus
respecte a la ideologia dominant, en funció de la seva ubicació en l'estructura
social, implica uns compromisos ètics bàsics que difícilment es reconeixen
explícitament.
Els estudis culturals es defineixen en
la banda dels «desposseïts» i han servit de una veu per a aquells individus i
grups que han estat vistos com subjugats, silenciats, reprimits, oprimits i
discriminats. Parla no solament per als d'aquí, sinó per als d'allà (no tan
sols de la realitat social immediata), és a dir, per tots aquells sense veu en
el discurs dominant i sense un lloc en la jerarquia política i econòmica
dominant.
«Aquests compromisos adrecen la
recerca i la pràctica que treballa per resistir el tractament dels individus i
els grups com a simples instruments, eines o mitjans per a les finalitats
d'algú altre (sigui l’altre un sistema o un individu). És aquesta reducció
instrumental el que denuncien aquests estudis.»16
En un altre context, Jameson17
afirma que la crítica predominant dels nostres temps és ètica». Booth hi
inclou, entre d'altres, els diversos reptes al «formalisme»: les crítiques fetes
per la crítica feminista, que es pregunta sobre el cànon literari dominat pel
sexe masculí i pel seu paper en la consciència d'homes i dones; la crítica feta
des dels estudis «negres», que es plantegen el racisme existent als clàssics
americans (com Tom Sawyer); pels neomarxistes, que exploren les
desviacions per raons de classe de la tradició literària europea; i per la
crítica religiosa, que ataca la literatura moderna pel seu nihilisme o ateisme.18
Conclusions
No deixa de ser curiosa la confluència d'un detenrminat corrent crític del capitalisme tardà i d'analisi de la televisió com a mitjà de comunicació que reconeix el seu projecte teòric com un projecte pràctic necessàriament ètic en el seu sentit més ple. Alguns pensadors com V. Camps i S. Giner en la seva anàlisi de la societat contemporània i en la recerca de mecanismes mitjancers de millora del sistema democràtic, identifiquen els mitjans de comunicació com a protagonistes. És a dir, des del pensament ètic per una banda, que en el desig d'ubicar-se en una
posició pragmàtica entén la societat actual com una societat mediàtica en què
sí que és possible pronunciar-se sobre determinades qüestions (relacionisme de
Mannheim), i per l'altra, des de la teoria literària (Booth) i la teoria més
crítica de la cultura i dels mitjans de comunicació, especialment de la
televisió, es reconeix en la descripció de les pràctiques un projecte
necessàriament ètic i pragmàtic (cal recordar l'intervencionisme de què parlen
els teòrics dels estudis culturals).
Abastar la imatge televisiva en la
seva complexitat des del punt de vista ètic és, com s'ha intentat mostrar en
aquest article, quelcom més que complir els preceptes legals o constitucionals.
Pot ser també una paradoxa el fet que, per renovar la mirada ètica a la
televisió, ens sigui útil cercar els orígens de la paraula ètica.
Ethos, pels grecs, volia dir el «caràcter» o
les «característiques habituals» d'una persona o d'una societat qualsevol que
persisteixen al llarg de diverses situacions; hom expressa el seu ethos a
través del caràcter, a través de les eleccions que tem en els diversos àmbits
de la nostra vida, i una societat expressa el seu ethos en la manera que
tria ser. És allò a què es feia referència anteriorment en recollir la idea
d'Adorno que el temps penetra sempre l’obra literària; en aquestes obres, com en qualsevol àmbit de la vida
s'expressa mu determinada manera de fer les coses, de
mostrar els sentiments i, finalment, de ser.19
Renovar la mirada que fa l'ètica a la
televisió, en el sentit real del terme, hauria d'abastar l’ethos de la societat en què
s'inscriu, amb les seves particularitats, la seva idiosincràsia, per tal de
poder definir, per exemple, en què ha de consistir un servei públic de
televisió; és a dir, quins són els valors que es consideren vulnerables en la
societat espanyola, com s'articula la funció del servei públic per protegir
efectivament aquests valors.
El relacionisme ens força a acceptar
el context immediat. Cadascun dels valors esmentats a la conferència belga han
de ser dotats de contingut en cada context particular. Per exemple, la
preservació de la diversitat en les televisions autonòmiques. Aquest criteri
por ser en si mateix un criteri purament formal al qual cal dotar de contingut,
i d'un contingut que es configura segons les particularitats de cada situació
concreta. Per exemple, en el nostre context, es pot entendre la diversitat com:
- una diversitat lingüística, segons la qual hi hauria d'haver una part de la programació en català i una altra en castellà; -
una diversitat cultural, segons la qual la programació hauria de
satisfer els gustos de les persones provinents de cultures diverses (tant de
l'estat espanyol com de fora de l'estat, els immigrants);
-
una diversitat de gèneres, segons la qual les dones haurien de tenir els
seus propis espais d'expressió diferenciada de la resta;
-
diversitat per segments d'edat: programació especialitzada per al públic
infantil, els joves i la gent gran;
-
diversitat segons l'ocupació i sobretot la desocupació: programació
destinada a aquells sectors de població a l'atur que viuen una situació en què
el treball deixa de ser un vincle de relació social, i per a la qual una
programació específica acompliria una tasca de servei públic efectiva;
-
diversitat medi urbà/rural, segons la qual hi hauria d'haver una
programació diferenciada per als sectors de la població de cada àmbit;
-
diversitat segons els municipis, barris, etc., amb informació
específica;
-
diversirat sindical, etc.20
Cada valor, en cada gènere televisiu i en cada context de referència, adquireix unes dimensions noves, i és una funció dels mitjans de comunicació amb vocació real de servei públic donar contingut a aquests valors identificats. És també la funció dels diversos col·lectius que treballen als mitjans de comunicació (periodistes, guionistes, programadors, productors, etc.) desmarcar-se de l'àmbit estrictament legal -de l'incompliment del qual ja se n'encarregarà la llei-, per acomplir aquesta funció realment mitjancera de què s'ha parlat al llarg de l'article, identificant els valors que en cada comunitat de referència són considerats vulnerables i mereixedors d'una protecció especial i, sobretot, d'unes polítiques de realització efectives. 1. Mannheim, Karl (1996). Ideología y
utopía, 2ª edició,
Madrid: Aguilar, p. 140-141. Citat per Alsius,
Salvador (1998). Ètica y periodisme, 1a edició. Barcelona: Pòrtic, p. 35.
Es fa referència a la mateixa idea des d’altres àmbits. Per exemple des de la
semiòtica, U. Eco parla dels «móns possibles», relatius a les unitats globals
de configuració de sentit en les quals
cada element adopta una significació concreta i es pot relacionar amb la resta
i amb el conjunt d’una manera concreta i que és pròpia d'aquest «món»; el que
és possible i coherent dins un món pot no ser-ho
en un altre.
2. Camps, Victòria (1993). Virtudes
públicas. 1a edició. Madrid: espasa calpe.
3. Camps, Victòria; Giner, Salvador
(1990). L'interès comú. Barcelona: Fundació Caixa de Barcelona, p. 36.
4. Estatut de Radiotelevisió
Espanyola. Boletín Oficial del Estado, num. 11 (12 de gener de 1980), p.
844-848.
5. Sobre els efectes «perversos»
del periodisme, vegeu les anàlisis de Champagne,
Patrick. «La construcción ''mediática" de malestares sociales»; Vázquez Montalbán,
Manuel. «Medios de comunicación, formación y conciencias y construción de identidades».
A Pérez Babot, Carmen (1994). Aldea Babel. Medios de comunicación
y relaciones Norte-Sur. Barcelona; Deriva. També: Bourdieu, Pierre (1999). Sobre la televisió. 1a
edició. Barcelona: Edicions 62, p. 62.
6. Fiske, John (1987). Televisión
Culture. 6a edició. Londres: Routledge, p. 283.
7. ÍDEM. Op. cit., p. 286.
8. ÍDEM. Op. cit., p. 4-5.
9. ÍDEM. Op. cit., p. 21-36.
10. Buonanno, Milly (1991). Il reale e
imaginario. Tori; Nuova Eri. Citat per Blumler, Jay (1993). Televisión
e interés público, 1a edición. Barcelona: Bosch.
11. El resultat
d'aquesta conferència ha estat el recull de Blumler, Jay (1993). Op. Cit.
12. Crossberg, citat
per Slack, J. D.: Whrrr, L. A. «Ethics and Cultural
Studies». A: [Diversos autors]. CulturalStudies, p. 572.
13. Fiske , John Op. Cit., p. 33.
14. Slack, J.
D.; Whitt, L. A. Op. cit., p. 572.
15. Bourdieu, Pierre. Loc. Cit.
16. Slack,
J. D.; Whitt, L. A. Op. cit., p. 573.
17. Jameson, F. (1981). The Political Unconscious: Narrative as a socially symbolic
act. Nova York. Ithaca, p. 59. 18. Booth,
W. C. (1988). The company we keep. An ethics af fiction. 1a edició. Londres:
University of California Press, p. 5.
19. Vegeu també Buonanno i les ficcions, a l'apartat anterior.
20. Totes aquestes possibilitats d'interpretació del valor «diversitat» permeten veure la
limitació de la interpretació que en fa l'ordenament espanyol en reduir la
diversitat política, i aquesta, a la representació dels partits polítics.
|
Sobre l'autor
EVA PUJADAS CAPDEVILA
Doctora
en Comunicaci ó
audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra. Professora de la Universitat
Pompeu fabra.
Relacionat 16 DISSENY, TECNOLOGIA, COMUNICACIÓ, CULTURA, 2000 | articulo JORDI FARRÉ, ENRIC SAPERAS La televisió: una finestra oberta al món? 16 DISSENY, TECNOLOGIA, COMUNICACIÓ, CULTURA, 2000 | articulo BLANCA SALA LLOPART Antropologia i arquitectura. L'apropiació de l'espai de l'habitatge |