DISSENY, TECNOLOGIA, COMUNICACIÓ, CULTURA,
2000
| articulo
Antropologia i arquitectura. L'apropiació de l'espai de l'habitatgeL'antropologia sociocultural és la
ciència total de l'home en societat; per tant, es distingeix per emfasitzar
l'anàlisi de caràcter holístic amb l'objectiu d'assolir una visió totalitzadora
i sintètica de la societat i la cultura. Considera la societat com un tot, en
què cada element s'explica a través de la seva relació de reciprocitat amb els
altres. Per aquesta raó l'antropologia té un caràcter necessàriament
pluridisciplinari. La disciplina antropològica, a més, es caracteritza per una
metodologia d'investigació pròpia per arribar a la comprensió de l'objecte
d'estudi, a través de l'observació i la participació: el treball de camp.
Amb aquesta tendència cap a la
pluridisciplinarietat, d'altra banda, l'antropologia de l'espai utilitza el cos
teòric i la metodologia d'investigació propis de l'antropologia sociocultural,
per aplicar-los a l'estudi de l'espai habitat en les seves diverses
manifestacions, tipologies i escales: espai corporal, espai objectual, espai
arquitectònic, espai urbanístic i espai paisatgístic. Amb la mateixa voluntat
d'assolir un coneixement ampli de la societat i la cultura, l'antropologia de
l'espai analitza l'espai com un mitjà a través del qual arribar-hi: l'espai és
considerat com el resultat i la projecció d'un conjunt de factors socials,
culturals, econòmics, materials, perceptius, cognitius, conductius, simbòlics,
ideològics, etc.
El
punt de vista antropològic difereix del de l'àmbit de l'arquitectura, ja que en
aquest cas seria la projectació i la creació d'espai el que es constituiria com
a principal objectiu, contribuint d'aquesta manera a la creació cultural en
general. La diferència entre l'objecte d'aquest àmbit i el de la disciplina
antropològica, la trobem doncs en l'establiment d'un ordre de prioritats entre
espai i cultura.
L'espai, i concretament l'espai
arquitectònic, aleshores, és un fet cultural que no podem considerar de forma unívoca, ja que
en participen diverses realitats o interpretacions diferents: l'arquitectura i
la disciplina antropològica, representants del vessant creatiu i analític de
l'espai, respectivament. Però encara faltaria un altre punt de vista per
completar l'aproximació a l'objecte arquitectònic: la societat, és a dir, el
representant del vessant pràctic de l'espai. A cadascuna d'aquestes tres
realitats, doncs, l'espai adquireix noms i significacions diferents. En l'àmbit
de la societat, el vessant pràctic, els espais adquireixen el sentit que li
atorguen les activitats que s'hi desenvolupen: l'espai habitat esdevé lloc. Des d'una altra perspectiva,
l'arquitectura, el vessant creatiu, és la que crea i dóna forma a aquests llocs
a través del projecte: l'espai esdevé arquitectura. Aquest lloc, per a
l'antropologia, ha estat un objecte d'estudi al qual s'ha acostat des del punt
de vista analític, amb l'objectiu de buscar el sentit que precisament té per a
la societat, Però per a l'antropòleg, l'espai de la societat que estudia també
forma part d'ell i li confereix un sentit propi: es tracta del camp antropològic.1
L'habitar i l’habitus L'apropiació de l'espai per part del mateix habitant forma part del procés que fa que la societat converteixi els espais en llocs. Nicole Haumont diu: «Habitar és ser allotjat i poder apropiar-se de l’espai segons certs models culturals», ja que és a partir dels models culturals que es generen les pràctiques i les representacions socials.2 Per tal de donar una explicació a aquests models culturals, Pierre Bourdieu utilitza el concepte d’habitus. «Els condicionaments associats a una
classe particular de condicions d'existència produeixen habitus, sistemes de disposicions duradores
i transferibles, estructures estructurades predisposades per funcionar com a
estructures estructurants, és a dir, com a principis generadors i organitzadors
de pràctiques i representacions que poden estar objectivament adaptades al seu
fi sense suposar la cerca conscient de tins i el domini exprés de les
operacions necessàries per abastar-los, objectivament «regulats» i «regulars»
sense ser el producte d'obediència a regles, i, a la vegada que tot això,
col·lectivament orquestrades sense ser producte de l'acció organitzadora d'un
director d'orquestra.»3
Les pràctiques i les representacions
socials, incloses les pràctiques i les representacions espacials, segons
Bourdieu estarien generades i organitzades per unes estructures de caràcter
col·lectiu anomenades habitus.
Aquestes estructures, però, en cap cas tenen un efecte de caràcter
determinista, sinó que més aviat actuen com a instruments delimitadors de les
pràctiques i les representacions, tant individualment com col·lectiva.
En
realitat, estaríem a mig camí entre el determinisme i la llibertat: estaríem en
l'àmbit d'una «llibertat controlada», d'una «llibertat condicionada» i
condicional, d'un conjunt «d'improvisacions regulades» i reguladores.»4
L’habitus, d'aquesta
manera, esdevé una capacitat infinita de generar pràctiques i formes socials,
pràctiques i formes arquitectòniques, a mig camí entre els condicionaments que
formen part d'un determinat context històric, social i cultural i la
creativitat.
L’habitus,
per tant, no és una
cosa estàtica, sinó que adquireix tot el seu sentit en la noció de canvi i de
procés de transformació. Les diferents esferes de la vida social es van
reactivant i actualitzant a través d'un procés constant de revisió, selecció i
transformació dels elements existents, i al mateix temps a través d'un procés
d'incorporació d'elements nous. L'equilibri entre permanència i canvi, entre
imitació i invenció, entre l'heretat i el nou, ajuda que les diverses esferes
no perdin la seva vigència i el seu sentit, i que no es dificulti el procés
d'apropiació i reapropiació de la realitat. L’habitus pren un doble paper: el de fil
conductor i el de motor de canvi de la mateixa història.
«Producte de la història, l’habitus produeix pràctiques
individuals i col·lectives, produeix, doncs, història d'acord amb els principis
(schèmes) engendrats per la història; assegura la presència activa de les
experiències passades que, dipositades en cada organisme sota la forma de
principis de percepció, pensament i acció, tendeixen, amb més seguretat que
totes les regles formals i normes explícites, a garantir la conformitat de les
pràctiques i la seva constància a través del temps. Passat que sobreviu en l'actualitat
i que tendeix a perpetuar-se en el futur actualitzant-se en les pràctiques
estructurades segons els seus principis, [...] el sistema de les disposicions
és en el principi de la continuïtat i la regularitat.»5
El procés d'apropiació de l'espai arquitectònic,
doncs, troba el seu sentit en aquest equilibri entre permanència i canvi,
imitació i creació, herència i novetat. La naturalesa i la dinàmica d'habitar
està íntimament lligada a la dinàmica de l’habitus,
ja que és una de les seves manifestacions, l’habitus és el model que genera, perpetua i dinamitza
les pràctiques i les representacions arquitectòniques. I tant l'arquitecte com
l'habitant estan immersos en els seus propis models culturals.
Pràctiques de l'espai
Des del terreny de l'antropologia de l'espai, un dels interessos ha estat dirigit a analitzar la capacitat d'engendrar pràctiques d'apropiació de l'espai de l'habitatge per part del mateix habitant, és a dir, el conjunt d'actuacions mitjançant les quals l'habitant s'adapta a un espai. És el que Henry Raymond anomena competència pràctica de l'habitant.6 L'apropiació, per tant, esdevé un procés d'adaptació mutu entre l'espai arquitectònic i l'habitant: d'una banda, l'espai que l'arquitecte ha dissenyat influeix d'alguna manera en l'habitant, tot condicionant-lo en la seva pràctica; d'altra banda, per tal d'adaptar-se a aquest espai, l'habitant intenta superar els condicionants imposats, transformant-lo formalment i conductivament. L'espai arquitectònic, doncs, no seria solament el resultat del procés creatiu de l'arquitecte o del dissenyador, sinó que al mateix temps, i a partir del precís moment de ser habitat, seria el resultat d'un procés de creació i recreació dut a terme per l'habitant, d'un procés d'adaptació i readaptació entre espai i societat d'acord amb uns models culturals o uns habitus. Estaríem davant d'una dinàmica en la qual l'espai és creat i recreat constantment, una dinàmica que defineix ella mateixa el fenomen d'habitar. La reflexió sobre l'existència de
l'home és el que porta Martin Heidegger a la idea d'habitar, a través de les
paraules de Hölderliu: «poèticament habita l'home». Es torna a establir la
relació entre crear i habitar.
«Poetitzar és allò que primer de tot
deixa al fet d'habitar ser un habitar. Poetitzar és pròpiament deixar habitar.
Ara bé, per quin mitjà arribem a tenir un habitacle? Per mitjà de l'edificació.
Poetitzar, com deixar habitar, és un construir.»7
El sentit d'aquest «edificar» i
d'aquest «construir» inclou tant la creació en l'àmbit del coneixement com la
creació en un sentit material, i fa referència també tant a la creació de
l'arquitecte com a la de l'habitant.
«Poetitzar, en tant que és el mateix
mesurar la dimensió del fet d'habitar, és la construcció inaugural. Poetitzar
és el primer que deixa entrar cl fet d'habitar de l'home en la seva essència.
Poetitzar és l'originari deixar habitar.»8
Aquesta concepció poètica del fet
d'habitar ha estat recollida per molts estudiosos de l'espai, tant des de dins
com des de fora de la disciplina antropològica. Michel de Certeau parla dels «artistes
quotidians» i de les «capacitats creatives dels habitants artistes» resultat
d'una pràctica de manipulació, personalització, reutilització i poetització» de
l'espai habitat, i reivindiquen, per tant, els drets d'autoria d'aquests
habitants.9
Aquest procés d'apropiació de l'espai
habitat per part de l'habitant, segons Amos Rapoport, és dut a terme a través
d'un procés de disseny:10 la presa de decisions, la preferència i la
selecció són alguns dels mecanismes que considera més importants, l'habitant
posa en pràctica una sèrie de seleccions sistemàtiques entre diferents
alternatives possibles a partir d'uns determinats models culturals. Aquesta
selecció, d'una banda, respon a unes preferències de caràcter personal i individual,
i de l'altra a unes preferències de caràcter col·lectiu que depenen d'aspectes
com l'estadi en el cicle de vida, el grup d'edat, la composició familiar, el
grup socioeconòmic, la formació cultural, la religió, la ideologia, etc. Per
tal d'adaptar aquest conjunt de preferències o necessitats, l'habitant aplica
una estratègia creativa: selecció, alteració, personalització o disseny de l'espai
arquitectònic que habita. És a dir, en realitat el que fa és dissenyar o crear
al mateix temps un estil de vida i un estil arquitectònic. Rapoport, doncs,
considera el disseny com una selecció entre alternatives: és el que anomena
model de selecció de disseny o disseny com a selecció.11
Trobem la mateixa idea també en molts
arquitectes, com ara Robert Venturi quan parla del que ell anomena «elements
convencionals»12, és a dir, tots aquells productes anònims, corrents
per la seva fabricació, forma i ús, i vinculats o associats amb l'arquitectura
i la construcció. La societat és la veritable creadora d'aquests productes o
d'aquesta sèrie d'elements per tal de satisfer les seves necessitats i
d'adaptar-se al seu entorn. Segons Venturi, ni tan sols l'arquitecte té poder
per eliminar-los, substituir-los o deixar-los de banda, ja que, en tractar-se
d'una creació d'abast col·lectiu, elcanvi només es pot produir de forma paral·lela al canvi
social. El canvi, per tant, necessita prendre's el seu temps i no pot ser mai
només el resultat d'uns pocs individus. l'arquitecte aprofita els elements
convencionals existents en un determinat context sociocultural, però Venturi
creu també que cal que en creï de nous amb nous significats, introduint
d'aquesta manera elements creatius propis. Des d'aquesta perspectiva veiem com
el paper de l'arquitecte i el de l'habitant no difereixen gaire, ja que tant
l'un com l'altre intervenen en un procés de selecció i de creació de la
realitat espacial i arquitectònica.13
La metodologia antropològica del
treball de camp es fonamenta en el coneixement directe de l'objecte d'estudi.
L'antropòleg intenta assolir una visió Emic, és a dir una visió des de dins de
la cultura que estudia: com a observador intenta situar-se en la perspectiva de
l'observat.14 El mètode d'investigació que empra per tal
d'aconseguir-ho és l'observació participant. Quan es tracta d'analitzar l'àmbit
de l'arquitectura, com és el cas de l'antropologia de l'espai, el mateix espai
es constitueix com a objecte d'estudi i és el que ens delimita la recerca. Hi
ha una coincidència, doncs, entre els límits de l'objecte d'estudi (l'espai
arquitectònic) i els límits del camp antropològic (l'espai d'investigació), és
a dir entre espai i antropologia.
Seran, doncs, els mateixos espais dels
habitatges els que marcaran la pauta d'investigació. Diferents aspectes que cal
tenir en compte en l'apropiació espacial poden ser l'establiment de diverses
dualitats (interior-exterior, davant-darrere, públic-privat, masculí-femení,
adult-infantil, pur-impur, diürn-nocturn, oci-treball, nou-vell, etc),
l'adequació a la composició i a l'estructura familiar, l'adequació a un conjunt
de models (funcionals, de confort, de conducta, d'estil de vida, de qualitat de
vida, socials, culturals, simbòlics, estètics, etc), o l'adaptació segons si la
instal·lació és provisional o definitiva. És important observar la dinàmica adaptativa
mútua entre l'espai de l'habitatge i els seus habitants. D'una banda, cal
observar en quins aspectes i fins a quin punt són els habitants els que han
hagut de modificar la seva pràctica, els seus hàbits i les seves concepcions
per tal d'adaptar-se a l'espai arquitectònic. D'altra banda, i des de la
perspectiva inversa, també és important observar quines, i en quin grau, han
estat les transformacions formals que els habitants han introduït en aquest
espai per tal d'adequar-lo a la seva pràctica, als seus hàbits, o als seus
models.
És interessant observar l'apropiació
dels habitatges des del punt de vista de les delimitacions espacials. La
delimitació de l'espai respon a la necessitat de l'home de comprendre el seu
entorn, de projectar els diversos aspectes socials i les seves significacions
damunt l'espai. Els límits esdevenen els instruments i les estratègies per fer
patents, per recordar, per mantenir, per reforçar i fins i tot per reivindicar
aquests aspectes, els quals moltes vegades responen a les dualitats esmentades
anteriorment. L'arquitectura, el mobiliari, els objectes, la decoració, com també
la conducta, els rituals, el llenguatge, els significats culturals o les regles
socials constitueixen, articulades conjuntament, diverses formes de delimitació
de l'espai de l'habitatge. Sovint, la falta d'adaptació entre l'habitant i el
seu habitatge respon a un desajust entre la diversitat d'aspectes socials i la
diversitat espacial. Mentre els diferents aspectes de la vida social es van
diversificant i esdevenen més complexos, l'espai arquitectònic es va
simplificant. Des de l'arquitectura s'ha optat en gran part pels espais
plurifuncionals, per una reducció del nombre d'espais a favor d'una major
superfície d'alguns d'ells. L'habitant, aleshores, es veu obligat a intervenir
en aquest espai introduint les delimitacions que necessita per desenvolupar
naturalment el seu model de vida: aquestes estratègies adaptatives ens podeu
ajudar a comprendre la competència pràctica de l'habitant.
En la metodologia antropològica, la
perspectiva Emic es complementa amb la visió Ètic, és a dir l'anàlisi des de
fora, en la qual es
produeix un distanciament respecte de l'objecte d'estudi a partir del cos
teòric i dels coneixements de la disciplina antropològica, els quals permeten
arribar a conclusions de caràcter general. Un dels interessos de l'antropologia
de l'espai seria, a partir del material extret en la investigació, detectar i
analitzar els ajustos i els desajustos entre arquitectura i societat, i
concretament entre l'habitatge i l'habitant. No es tracta tan sols d'un interès
purament analític, sinó que en darrera instància el que s'intenta aconseguir és
que els resultats de la recerca puguin tenir una aplicació pràctica, que puguin
ser tinguts en compte en el procés de disseny o de projecció arquitectònica:
l'arquitecte o el dissenyador no solament projecta formes espacials, sinó que
al mateix temps està portant a la pràctica un projecte social.
Discursos
de l'espai
L'apropiació de l'espai per part de l'habitant, però, no passa només per la competència pràctica, sinó que també intervé el que Henry Raymond anomena competència lingüística, és a dir la capacitat de l'habitant d'elaborar un discurs sobre el seu propi hàbitat. L'habitant posa en pràctica la seva capacitat analítica per adaptar-se, o també per legitimar, l'espai en què viu, l'espai que sent corn a propi. La seva experiència com a membre d'un determinat context sociocultural i com a individu, així com la seva experiència espacial i arquitectònica en termes conductius, cognitius o estètics, el porten a manifestar-la a través de la pràctica i de la paraula. La importància no resideix en la literalitat del discurs de l'habitant, sinó a saber llegir entre línies, saber descobrir quins són els condicionaments que han intervingut en la conformació d'aquest discurs. Actualment, per exemple, l'impacte social dels mitjans de comunicació i de la publicitat és important. No és el discurs individual qui pren cl protagonisme, sinó que es tracta de veure el discurs social a què respon, es tracta de destriar allò que és anecdòtic d'allò que és transcendent. Quan algú ens diu que li agradaria que la façana del seu edifici fos de color blau, l'important no és preguntar-se per què el blau, sinó que cal reflexionar sobre la significació cultural de l'estètica de la façana. Té més a veure amb el discurs sobre el fet d'habitar que amb el discurs de l'habitant. Es el que Raymond anomena «paraula sobre l'hàbitat» o «paraula social».15 D'alguna manera, la competència
pràctica i la competència lingüística es complementen i es reforcen mútuament,
conferint un sentit unitari a l'apropiació passada, present i futura. El
discurs sobre l'apropiació de l'espai de l'habitatge actual d'una unitat
familiar no s'ha de considerar de forma aïllada en el temps, ja que també
pot respondre a un discurs sobre
un model d'habitatge anterior (real o idealitzat), com també a un discurs sobre
un model d'habitatge futur (real o idealitzat).
En l'estudi que elabora l'antropologia
de l'espai sobre l'apropiació de l'espai arquitectònic, un aspecte molt
important és l'anàlisi d'aquest discurs de l'habitant. Com s'ha esmentat
anteriorment, la metodologia antropològica del treball de camp es fonamenta en
el coneixement directe de l'objecte d'estudi, un coneixement que assoleix a
través d'una pespectiva Emic en què l'antropòleg intenta situar-se en el punt
de vista d'aquest objecte. L'entrevista és el mètode que complementa
l'observació participant en tota investigació.
Quan es tracta que el protagonisme se
centri en el discurs de l'entrevistat o informant, és a dir de l'objecte
d'estudi, cal que l'entrevista condicioni al mínim possible aquest discurs. Ha
de ser una entrevista de caràcter obert i flexible, amb una dinàmica similar a
la que podria tenir una conversa informal. L'antropòleg ho porta a la pràctica
mitjançant l'entrevista no directiva. Quan el que s'estudia és l'espai
arquitectònic, l'entrevista s'hi veu afavorida, ja que el mateix escenari en
què es desenvolupa dóna el fil conductor i la pauta discursiva. El discurs de
l'habitant sobre el seu propi habitar es produeix a partir de la mateixa
presència física de l'espai habitar a què fa referència, la competència
lingüística i competència pràctica queden lligades necessàriament, fent palesos
els vincles existents entre totes dues, la qual cosa comporta una visió
completa de l'objecte d'estudi.
L'anàlisi antropològica no es
fonamenta, per tant, en el discurs monològic de l'investigador, sinó que la
relació que s'estableix entre l'antropòleg i i'informant es produeix a través
del diàleg. Tot diàleg implica la participació de més d'un interlocutor, la
qual cosa significa que la informació obtinguda sempre estarà condicionada per
aquest fet. Però això no vol dir necessàriament que es tracti duu inconvenient,
sinó ben al contrari. No s'ha d'oblidar que tota anàlisi és fonamentalment fruit
d'una interpretació, i que el coneixement objectiu és una fita utòpica i
impossible d'assolir. El que en realitat és important és que existeixi aquest
diàleg, per a una millor comprensió del procés d'apropiació de l'espai
arquitectònic i les pràctiques adaptatives de la societat que viu en uns
habitatges projectats per arquitectes i dissenyadors.
El
diàleg entre interlocutors diferents es pot produir gràcies a una voluntat d'obertura,
però també al
fet que en realitat no són tan
diferents. Si bé l'habitant desenvolupa el vessant pràctic de l'espai,
l'arquitecte, el vessant creatiu i l'antropòleg, el vessant analític, en termes
absoluts això no seria totalment cert. Cadascun d'ells desenvolupa els tres
vessants al mateix temps, tot i concedir a cadascun una diferència en importància
i proporcionalitat. El diàleg ofereix la possibilitat a aquestes tres realitats
de transcendir les fronteres que limiten el seu propi món, de crear una nova
realitat, d'establir un context comunicatiu, un món liminar construït
mútuament, un món a cavall entre tots tres però sense ser la suma de tots tres,
un sistema compartit de símbols, un objecte «transcultural i híbrid».16
La tasca de l'antropòleg esdevé
fonamentalment una rasca de traducció: intenta submergir-se en la realitat de l'objecte
d'estudi a través de l'observació participant i del diàleg, per entendre-la.
per interpretar-la, i finalment per traduir-la, amb l'objectiu de feria
comprensible des d'altres àmbits de la societat.17 L'antropòleg
esdevé una mena de missatger o de mitjancer entre l'habitant i l'arquitecte,
entre dos personatges que comparteixen la mateixa realitat espacial, però des
de dues perspectives diferents.
«L'etnògraf és una mica com Hermes: un
missatger que, mitjançant metodologies per desvelar la màscara, allò latent,
obté el seu missatge a través de la cautela. Així presenta llenguatges,
cultures i societats, en tota la seva opacitat, el seu caràcter forà, els seus
significats; també com un mag, com un hermeneuta, com un Hermes en si mateix,
clarifica allò opac, converteix en familiar allò estrany, dóna significat a
allò que no en té. Descodifica el missatge. Interpreta.»18
En definitiva, s'obre la possibilitat
d'establir un diàleg a tres bandes entre arquitectura, antropologia i societat,
d'investigar conjuntament l'espai habitat i d'iniciar el camí cap a la creació
d'una nova realitat compartida.
1. Pel que fa a les
relacions interdisciplinàries que impliquen arquitectura, antropologia i
societat, vegeu Sala (1997).
2. Haumont (1968), p. 190, Nicole Haumont
utilitza el concepte de «model cultural» en el mateix sentit que Henry Raymond
(Raymond, 1984).
3. Bourdieu (1991), p. 92.
4. Ídem, p. 96-99.
5. Ídem, p. 95.
6. Raymond (1984), p.179-180.
7. Heidegger (1994), p. 165.
8. Ídem, p, 176.
9. Certeau (1990), p. 200-201. Per a una
explicació més àmplia sobre les pràctiques del fet d'habitar; vegeu Certeau; Giard; Mayol (1994).
10. Rapoport (1985).
11. Els conceptes que
utiliza Amos Rapoport stin «choice
model of design» i «desing-as-choice». Rapoport (1985), pàg. 259.
12.Venturi (1995), p. 66-67.
13. Ídem, p. 68.
14. Pel que fa, a les
diferències metodològiques entre l’antropologia i l'arquitectura a partir dels
conceptes d'Emic i Epic, vegeu Sala (1995).
15. Raymond (1984), p. 170-179.
16. L’experiència del
treball de camp antropològic ofereix la possibilitat d'ampliar la participació
en el diàltg entre l'antropòleg i la societat, incloent l'arquitecte com a tercer
interlocutor: «Això crea els principis d'un objecte o producte transcultural i
híbrid. Durant el període en què es realitza el treball de camp ha
d'establir-se un sistema compartit de símbols si es vol que aquest procés de
formació de l’objecte (a través de l'autoreflexió, autoobjectivació, presentació
i nova explicació) continuï.» Rabinow (1992),
p. 143.
17. Pel que fa als conceptes
de traducció i diàleg des de l'Antropologia, vegeu Sala (1997).
18. Capranzano (1992), p. 43.
|
Sobre l'autor
BLANCA SALA LLOPART
Doctora
en Arquitectura per la Universitat Polit è cnica de
Catalunya. Professora a l'Escola T è cnica
Superior d'Arquitectura del Vall è s de la
Universitat Polit è cnica de Catalunya i a Elisava Escola Superior de Disseny.
Relacionat 16 DISSENY, TECNOLOGIA, COMUNICACIÓ, CULTURA, 2000 | articulo JORDI FARRÉ, ENRIC SAPERAS La televisió: una finestra oberta al món? 16 DISSENY, TECNOLOGIA, COMUNICACIÓ, CULTURA, 2000 | articulo EVA PUJADAS CAPDEVILA Renovar la mirada ètica per abastar la imatge televisiva |