Una de les peculiaritats de l'home com a espècie, consisteix en el fet d'haver creat, en el marc de la seva cultura, tota una sèrie d'extensions del seu organisme, tota una sèrie d'instruments dels tipus més diversos. Aquests actuen com a reguladors, o sigui com a mecanismes d'adaptació o supervivència, que el sistema social interposa entre ell mateix i el medi ambient natural.

Les esmentades extensions comprenen, per una banda, reguladors dinàmics, com ara útils domèstics, eines, màquines o aparells produïts per l'home (en un sentit molt general d'aquests termes). Arribant a incloure així el llenguatge verbal mateix i les altres formes de representació o expressió, en la mesura en què es tracta d'extensions de l'experiència humana sobre el món i, en conseqüència, d'extensions de la capacitat de comunicació.

Per altra banda, les extensions comprenen els anomenats reguladors estàtics. Aquests inclouen, per exemple, la vestimenta, com a prolongació de la pell, barrera sexual i signe de status social, tenint en compte que és una part de la façana personal que presentem als altres i també l'organització espacial, produïda per l'home en el marc d'una certa estructura social que constitueix l'escenari en què ha de desenvolupar-se la seva conducta.

A tot això cal afegir-hi la constatació que tota cultura suposa la generació de conductes i objectes materials, en sentit ampli, la producció i l'ús dels quals responen a una certa estructura de relacions socials. Dit d'una altra manera, aquelles conductes i objectes adquireixen llurs valors com a tals, pel fet de posseir un cert significat o funció cultural; pel fet de ser fruit de determinades necessitats o exigències socials (dels individus d'una societat particular). Precisament és la producció, l'ús i l'intercanvi de conductes i artefactes, com a significats culturals, allò que permet el funcionament i la integració del sistema social.

En definitiva, el tipus d'estructura social i el tipus d'extensions de què disposa una cultura, se'ns mostren com les dues cares d'una mateixa moneda. La idiosincràsia dels sistemes de representació, els objectes, els instruments i l'organització espacial, són determinats per la particular estructura de les relacions socials que els engendra. I per llur part aquestes extensions són les responsables del funcionament, manteniment i transformació de l'estructura social en qüestió. (Bailly, A.S. 1979; Baudrillard, J. 1972; Marcè i Puig, F. 1987, 1983; Mead, G.H. 1972; Proshansky, H. 1978 i alt. 1978).

L'individu sobreviu gràcies a la seva adaptació a una estructura social determinada, amb els seus components de conducta i materials; o sigui que sobreviu com a part d'un cert ecosistema. Fixem-nos ara en el fet que l'ecosistema social urbà, propi de la societat industrial avançada, a la qual ha d'adaptar-se l'home actual, és pràcticament en la seva totalitat obra d'ell mateix.

Vegem què inclou en concret aquest entorn urbà, aquest conjunt de senyals, signes i símbols fonamentalment visuals, produït per l'home. Tenim, per una banda, l'enorme densitat d'imatges, transmeses pels mitjans de comunicació massiva (mass-media), al bombardeig dels quals és sotmès constantment l'individu de les societats desenvolupades: cine, vídeo, televisió, fotografia, còmics, premsa, cartells i tanques publicitàries o propagandístiques, spots publicitaris, diversos tipus d'il•lustració, logotips i anagrames comercials, així com altres productes del disseny gràfic en general, com ara els sistemes de senyalització i orientació urbana.

Si bé tots els elements citats posseeixen un valor fonamentalment simbòlic, alguns d'ells i, especialment els darrers a què ens hem referit, també amaguen una intencionalitat pragmàtica (en el sentit de «praxis»).

Això ens permet passar a considerar aquells altres components de l'entorn visual urbà, amb una funció primària de caràcter pràctic, tot i que per a fer-se efectiva aquesta, necessiti la intermediació d'una funció secundària de caràcter simbòlic. Ens referim al conjunt d'eines, utensilis i objectes de tot tipus, d'ús quotidià i personal —objectes artificials en general—; així com també a l'entorn arquitectònico-urbanístic i microarquitectònic (mobiliari urbà, equipament i interiorisme), on es fonen el que és simbòlic i el que és material; on interactuen i es complementen la representació simbòlica i l'acció-conducta. Es tracta, resumint, de tota la sèrie de productes del Disseny in-dustrial i ambiental.

L'individu reacciona i s'adapta a aquest entorn urbà, desxifrant el seu medi com si es tractés d'un llenguatge, fruit de la interposició davant d'ell dels seus filtres de recepció; o sigui, gràcies al significat cultural i psicològic que els components de l'entorn en qüestió tenen per a ell. I a més a més aquests components, com ja sabem, són produïts en funció d'aquells sistemes de significats, actituds o necessitats, propis de la cultura implicada. (Bailly, A.S. 1979; Marcè i Puig, F. 1987; Moles, A. i altres 1974; Proshansky, H. i alt. 1978).

Pel que fa a les imatges vehiculades pels mitjans de comunicació social, resulta relativament fàcil entendre, a nivell profà, llur caràcter de missatges, que la cultura transmet als individus, com una part de llur funcionament. S'accepta comunament que aquelles imatges es basen en determinats llenguatges de representació, utilitzats pels sistemes processadors d'informació humans.

Pel que fa, en canvi, als utensilis o objectes en general i a l'entorn físic artificial, es torna una mica més difícil acceptar que tinguin un caràcter de missatges. Això és degut, per una banda, el fet que tot i que també existeix una important tradició científica que s'hi refereix, aquesta ha estat menys divulgada a nivell popular del que ho ha estat en el cas de les imatges.

Per una altra banda, i és la més rellevant, també és degut al fet que es tracta de mètodes indirectes i no-verbals d'influir, és a dir, de mètodes indirectes de comunicació, de transmissió d'informació. Pensem en el Disseny o en la mera exhibició d'objectes, destinats a persuadir o a seduir, ja sigui respecte a certa línia d'actuació possible, o bé respecte a la transmissió de certa «imatge» del seu posseïdor. I encara, pensem en la manipulació de l'organització de l'espai (Disseny d'interiors, arquitectura i urbanisme), destinada a regular el tipus d'interacció o d'actuació possible en el seu si.

De la mateixa manera que succeïa amb les imatges, els components de l'entorn material se'ns mostren, doncs, com a elements transmissors d'informació, com a missatges. Produeixen una determinada influència sobre els receptors-usuaris; potser perquè llur coneixement és afectat per creences, emocions o conductes. I ells mateixos han estat produïts, a més a més, en part conscientment i en part inconscientment, en funció d'aquells efectes.

Això vol dir que el medi físic se'ns apareix com un sistema de significants i significats, és a dir, com un llenguatge. Vol dir que l'organització o estructuració de l'entorn pot ser estudiada com un llenguatge, i és utilitzada com a tal pels seus usuaris o productors. Significa que podem parlar d'un llenguatge dels objectes o de l'entorn, igualment com parlàvem d'un llenguatge de la imatge. (Bailly, A.S. 1979; Eco, V. 1978; Marcè i Puig, F. 1987; Moles, A. 1975; Proshansky, H. i alt. 1978).

Vol dir, en definitiva, que tots els productes culturals que hem mencionat, tant si posseeixen una funció material com simbòlica, tenen en comú una dimensió estètica, poètica o retòrica, pròpia de tot llenguatge. Aquesta dimensió serveix per a permetre llur efectivitat com a missatges: ja sigui facilitant l'exercici de la funció pràctica implicada, la intel•ligibilitat del missatge, o la persuasió o la seducció del receptor, respecte a l'acceptació o al gaudi dels significats transmesos o de les funcions a realitzar.

I tot això comporta, en darrer terme, per una part, que podrem recórrer a models i a mètodes paral•lels, tant per a estudiar l'efectivitat del llenguatge de les imatges, com per a estudiar la del llenguatge dels objectes. I per una altra part, suposa que aquell estudi de les relacions entre estructura del missatge i resposta del receptor, serà de cabdal importància per al dissenyador, dedicat a la projectació dels missatges en qüestió. Però passem a examinar ara més detalladament el que acabem de dir.

No pretenem ni podem, evidentment, en el marc d'un article com aquest, ni desenvolupar ni sintetitzar una teoria sobre el llenguatge dels objectes. Sí que podem, però, aportar unes línies bàsiques que ens serveixin de punt de partença. Podem apuntar les característiques generals d'un model d'anàlisi, que ens permeti establir els tipus d'unitats pertinents a tenir en compte, tant pel que fa a l'estudi de l'organització de l'objecte-missatge, com a l'estudi de les respostes dels receptors-usuaris que li atorguen llur pertinència comunicativa.

Arribarem així a determinar els tipus de variables a controlar per part de l'investigador en ciències humanes, que ha d'aportar al dissenyador gran part de la informació necessària per a la definició del problema projectual amb què s'enfronta. Comencem, doncs, el nostre recorregut, examinant la qüestió de l'estructura de l'objecte com a missatge.

Si podem parlar d'un llenguatge dels objectes, vol dir que podrem distingir, com en tot llenguatge, entre un pla de l'expressió i un pla del contingut. Que els objectes són rebuts i tractats per llurs usuaris com un llenguatge, vol dir que sols adquireixen sentit per a ells com a imagos (significants materialitzats) del mite amb què s'identifiquen. Equiparem aquí el concepte de «mite», seguint Barthes i Moles, amb el de «codi connotatiu». El pla de l'expressió d'un mite és una retòrica (el conjunt dels connotadors), i el pla del contingut, una ideologia (un sistema d'unitats culturals representatiu d'una certa segmentació del món). (Barthes, R. 1976; Moles, A. 1975)

Vegem, ara, què inclourà el pla de l'expressió d'aquest codi connotatiu dels objectes. Tindrem primerament el significant primari de tots els sistemes de significació implicats: allò que s'acostuma a anomenar la forma de l'objecte. O sigui, la seva forma física, o bé, més adientment, la configuració perceptiva a què dóna lloc. La forma és abans de res el fruit d'un procés adaptatiu, del qual ha emergit a fi i efecte d'acomplir una determinada funció primària efectiva de caire pràctic. Ara bé, no n'hi ha prou amb el fet que la forma permeti l'acompliment d'aquella funció efectiva: també ha de ser capaç d'actuar com a significant denotador d'aquella funció, ara com a funció concebuda, en el si del context cultural que l'ha generat. (Alexander, Ch. 1976; Eco, V. 1978)

Considerem, però, que la forma, és capaç de comunicar el seu ús global i el de cadascuna de les seves parts, gràcies a una sèrie de trets de diferents nivells, que resulten significatius per als usuaris. Ens referim a un conjunt de característiques de nivell estrictament perceptiu, així com a d'altres d'un nivell de reconeixements (components associats a funcions moleculars), o bé a característiques resultants de la configuració general de l'objecte. Però cal tenir en compte que tot aquest seguit de trets, no serveixen sols per a transmetre i fer efectiva la funció o funcions primàries de l'objecte. Són també les responsables de l'evocació, en l'usuari potencial, d'un ventall de connotacions (de funcions concebudes com a secundàries o «simbòliques»), associades indirectament amb diferents aspectes de l'ús primari potencial, o sense cap relació aparent amb aquest darrer (Eco, V. 1978; Löbach, B. 1981; Marcè i Puig, F. 1983; Moles, A. i alt. 1974)

Hem estat relacionant contínuament el concepte de «forma» amb el concepte de «funció». Al cap i a la fi, l'objecte pot entendre's com un mediador en¬tre el context situacional i l'acció requerida, a través de la funció que possibilita. Però també pot enten-dre's com una de les possibles solucions a un conflicte entre les funcions a fer efectives i les formes més adequades a aquest fi. Centrem-nos, doncs, ara en la «funció». Podem observar les funcions com a potencialitats (qualitats) de l'objecte. Però també podem observar-les, des del punt de vista del subjecte, com el resultat de les respostes cognitives i/o de la conducta que la forma-objecte li permet portar a terme. En definitiva, darrera l'un o l'altre punt de vista, s'hi amaga el pla del contingut del mite (la ideologia), a través del qual la cultura atorga sentit a l'objecte; així com les exigències rituals que vincula als significats transmesos per l'objecte i que serveixen per a la viabilitat del mite en qüestió.

Això vol dir que podem estudiar les funcions, des de la perspectiva de la utilització dels mites pels subjectes, com a sistemes d'actituds (significats connotats + valors) en relació amb sistemes de conductes o de tendències de resposta. O sigui un sistema de valors concebuts i un altre de valors operatius. Llavors tindrem, per una altra banda, que el conjunt d'estratègies de configuració formal, responsables de la transmissió d'aquella sèrie de significats responsables de la producció d'unes o altres respostes en el subjecte, i que portaran per tant a l'ús o no de l'objecte, o bé a un tipus d'ús específic, constituiran, doncs, la retòrica del mite implicat, de la qual ja hem parlat. D'aquesta última n'extraurem les variables estímul per a la recerca. El camp de les funcions, tal com l'hem definit, ens proporcionarà, en canvi, el tipus de variables-resposta a considerar. (Marcè i Puig, F. 1987; Moles, A. 1975; Morris, Ch. 1974)

Vegem en primer lloc, en quines categories pot articular-se el camp semàntic de les funcions. Podem parlar «d'eficàcia» i «d'implicació» per denominar les dues dimensions bàsiques, determinants del nivell adequat d'intimitat en la relació dels usuaris amb els objectes. Entenem el concepte «d'intimitat» (privacy), com l'equilibri òptim entre la informació que arriba a l'individu i la que aquest transmet a través del seu acoblament amb el medi. L'eficàcia, com a funció glo¬bal consumatòria, resultat final del procés d'interacció amb l'objecte, dependrà principalment de l'acompliment de les seves funcions concretes de tipus efectiu i de tipus concebut denotat. O sigui, d'aquelles fun-cions relatives a l'exercici d'una praxi de treball, transformació i producció. O bé relatives a la transmissió d'aquesta actuació, com a significat referent a la competència atribuïble a l'objecte pel seu usuari potencial (funció referencial de l'objecte-missatge).

Pel que fa a l'eficàcia, podem, doncs, concloure, que serà viscuda pel subjecte com a satisfacció de necessitats relacionades amb mòbils de caire pragmàtic. Nosaltres podrem abordar-la com a confirmació d'actituds d'aquell tipus, que s'havia forjat respecte a l'objecte. Sabem, però, que, perquè aquesta confirmació sigui possible, les actituds en qüestió han d'haver pogut ser declarades lícites per la forma de l'objecte. L'eficàcia dependrà així de la congruència entre la forma i la funció primària efectiva corresponent. Però serà primerament condicionada per la congruència entre aquesta darrera i la funció concebuda que la forma denota. Dit d'altra manera, una condició prèvia de l'eficàcia raurà en la llegibilitat o intel•ligibilitat de la forma, en el marc del context cultural que l'ha produït. (Bailly, A.S. 1979; Lòbach, B. 1981; Marcè i Puig, F. 1987; Moles, A. 1975; Morris, Ch. 1974; Proshansky, H. i alt. 1978).

Ha arribat ara el moment de passar a considerar l'altra dimensió determinant de la interacció amb l'objecte: la implicació. Perquè l'objecte pugui demostrar la seva eficàcia, no n'hi ha prou amb el fet que la forma hagi estat capaç de transmetre el seu ús al subjecte. També ha d'haver estat capaç de transmetre-li la necessitat d'aquell ús, el seu atractiu, el gaudi que li proporcionarà. Ha d'haver estat capaç de seduir l'usuari potencial (funció conativa de l'objecte-missatge). L'objecte suposa una proposta d'ús al subjecte, que ha de ser acceptada. I aquí és on intervé tota aquella sèrie de camps connotatius, a què ens hem referit anteriorment, i que la forma ha d'haver sabut evocar al seu receptor. L'èxit, com a missatge, de les funcions estètica i retòrica i fàtica o de contacte, en serà el responsable.

La implicació serà viscuda pel subjecte com la satisfacció de necessitats relacionades amb mòbils ètics (valor de canvi-signe de l'objecte), o bé amb mòbils hedonistes (que comporten una satisfacció immediata i de caire purament emocional). Per la nostra banda, tal com fèiem abans, podrem estudiar-la com la confirmació d'un sistema d'actituds amb les quals el subjecte s'identifica. Seguint els estudis de Canter sobre l'arquitectura, ens seria factible, per exemple, agrupar aquelles actituds en unes quantes dimensions fonamentals. (Canter, D. 1978; Eco, V. 1978; Marcè i Puig, F. 1987, 1983).

Així podríem parlar de la funció estètica de la forma-signe com a determinant de l'«agradibilitat», entesa com una de les dimensions pròpies de la recepció. Es tracta d'una dimensió apreciativa (axio-lògica), que anticipa les conseqüències de l'ús de l'ob-jecte, però associada a la dimensió designativa de l'interpretant. Identifiquem l'interpretant amb el «sig¬nificat», però entès com la tendència a reaccionar de certa manera davant del signe. En aquest sentit, la seva dimensió designativa correspon a les respostes de caràcter perceptiu-cognitiu, corresponents a la fase inicial perceptiva de l'acció segons la classificació de Mead. (Marcè i Puig, F. 1987; Mead, G.H. 1972; Mor-ris, Ch. 1974).

Ens trobarem també amb tres dimensions de la recepció, clarament relacionades amb la funció fàtica o de contacte del missatge formal. Les dues primeres seran la «pulcritud» (que inclourà qualificacions del tipus net/brut o harmoniós/discordant), i la «amigabilitat» (que inclourà qualificacions del tipus oportú/inoportú o delicat/aspre). Es tracta de dues dimensions apreciatives anticipadores, associades a la dimensió prescriptiva de l'interpretant. La dimensió prescriptiva és aquella que comporta una tendència a reaccionar amb respostes de tipus de la conducta manipulades; o sigui, pròpies de la segona fase de l'acció o fase manipuladora. Tot i que de moment aquelles dimensions fan referència, tan sols, com vèiem, a l'anticipació concebuda de les conseqüències de la manipulació. La darrera de les tres dimensions que estem examinant, seria la «comoditat». Aquesta la podem entendre com l'anticipació de la dimensió apreciativa genuïna (pròpiament dita) de l'interpretant: la que significa propietats consuma-tòries concebudes, és a dir, que correspon a l'última fase o fase consumatòria de l'acció.

Pel que fa a les dimensions funcionals connotatives, que hem estat examinant, només ens resta assenyalar un aspecte relatiu a les tres dimensions de caràcter fàtic. Les hem abordades com a funcions concebudes (expectatives desencadenades per la forma). Però també caldrà tenir en compte llur paper, no ja anticipador sinó com a funcions efectives, o sigui, com a determinants immediates de l'eficàcia i dels seus components. Pensem que el nivell d'adequació entre aquestes dimensions, quan actuen com a valors concebuts i quan passen a fer-ho com a valors operatius (mitjançant l'experimentació amb l'objecte), determinarà la percepció que s'assoleixi de l'eficàcia (subvaloració o sobrevaloració de l'objecte).

Fem ara un breu recompte dels tipus de variables a considerar per a apropar-nos a l'anàlisi de la configuració formal, en tant que estímul destinat a fer lícits tota aquella sèrie de significats relatius a les actituds. Tenim, en primer lloc, uns codis semàntics (repertoris d'unitats pertinents). Aquests inclouran el conjunt de característiques perceptives de l’objecte: per exemple, les relacions volumètriques implicades (planes, còncaves, convexes); els tipus de materials utilitzats; els trets propis de les superfícies (brillantor, textura, acabat), així com els colors que hi intervenen.

Tenim, en segon lloc, uns codis sintàctics (operacions o regles de combinació entre unitats). En aquest sentit podem entendre que el grau zero de la sintaxi configuracional correspondrà a la consecució de l'ordre o l'equilibri simple. Aquest es basarà en el res-pecte a la relació primària d'horitzontalitat/verticalitat; en el respecte a la simetria, i en el manteniment d'un ritme formal uniforme. Llavors podem entendre, igualment, que la introducció de complexitat, la transgressió d'aquell equilibri simple, serà la responsable de l'atorgament de diferents pesos (força d'atracció) a les formes (gestalts) simples que es combinen. Establim, doncs, un paral•lelisme amb el cas de la composició bidimensional. O bé, retornant a la perspectiva semiòtica de què ens estàvem servint, direm que aquella transgressió serà responsable de la gènesi d'una sèrie de tàctiques retòriques. (Gombrich, E.H. 1980; Lòbach, B. 1981; Marcè i Puig, F. 1983; Moles, A. 1975).

Fixem-nos que aquesta producció de «falsa varietat», és fonamental en el continu procés de «styling» a què són sotmeses les formes. A través de l'impacte que provoca, té un paper protagonista en fer lícit el desig de l'objecte. O sigui, en la generació de necessitats objectals, que és, al cap i a la fi, una de les principals funcions que la nostra societat de consum exigeix al dissenyador. L'estratègia retòrica resultant, pròpia de l'objecte produït, serà fruit, doncs, de la dinàmica de pesos i contrapesos aconseguida. I aquesta s'haurà assolit jugant amb els següents recursos: desviació respecte als eixos; asimetries; contrastos (de grandàries, textures, colors, volums); i pregnància diferencial dels components de la forma, és a dir, la seva força perceptiva, o bé l'alt valor del significat cultural que s'hi associï.

Podem concloure, doncs, per acabar aquest aparat, que la pregnància o força d'atracció de la figura, en relació amb les formes alternatives que podria adoptar l'objecte, dependrà de dues condicions bàsiques: la seva llegibilitat i la seva capacitat d'implicació. La llegibilitat comportarà una major familiaritat, una probabilitat més gran de la configuració formal en qüestió, respecte a les altres configuracions possibles. Comportarà una qualificació mútua congruent entre els seus elements components i, en definitiva, una menor despesa d'informació pel que fa a la seva organització coherent i reconeguda pel receptor.

Tal qualificació quedarà determinada per l'estructuració dels components de la forma: l'organització gestàltica a nivell perceptiu, acompanyada de l'organització dels components del nivell de reconeixement (aquells als quals es pot associar l'exercici d'una funció primària molecular). Aquests s'hauran d'estructurar basant-se en les distàncies semàntiques que l'usuari potencial hi percep. D'entrada no s'identificaria o acceptaria fàcilment una ampolla consistent en un recipient que, en comptes de tenir a la part superior un coll, una boca i un tap, hi tingués un interruptor; o bé que tingués el coll a la meitat de l'alçada del recipient. I això, independentment que s'hagués projectat tècnicament un funcionament primari de l'objecte, que justifiqués aquestes solucions.

Això comporta una evident contradicció amb la exigència d'originalitat que requereix la implicació, i la consegüent necessitat d'aconseguir un equilibri òptim entre redundància i innovació. La implicació, ja hem vist que quedarà igualment determinada per l'estructuració dels components formals: l'organització de les funcions secundàries basada en les distàncies semàntiques adequades en termes dels mites que els atorguen sentit. Però aconseguit tot, jugant amb la consecució d'un equilibri global complex i una jerarquia de pesos, actuant com a tàctiques retòriques al servei de la persuasió de l'usuari. (Alexander, Ch. 1976; Marcè i Puig, F. 1983; Moles, A. 1975).

Partim ara d'una constatació important a la qual ens hem referit tan sols de passada. A les societats de caire artesanal, la producció del seu entorn era el fruit de processos intuïtius d'ajustament. A les societats tecnològicament avançades, industrials i postindustrials, en canvi, la configuració de l'entorn comporta tot un conjunt de pràctiques projectuals prèvies. El Disseny s'ha convertit així en una etapa imprescindible de la pràctica productiva. De fet definíem abans l'entorn urbà com a conformat per tot el conjunt de productes de Disseny gràfic, industrial i ambiental. També hem vist que aquests productes de les esmentades pràctiques projectuals, adquireixen llur valor específic pel fet de posseir un cert significat o una funció cultural, pel fet de ser fruit de determinades exigències socials, concretades en les «necessitats» dels individus que integren la cultura en qüestió.

De tot això es pot deduir que, a fi i efecte d'assolir una comprensió global dels objectes propis del Disseny, cal enmmarcar-los en llur context específic. És a dir que, si pretenem controlar els diferents factors determinants de llur projectació i transformació, ens cal conèixer la dinàmica social, cultural i psicològica que els dota de sentit. La investigació d'aquesta dinàmica psico-sòcio-cultural se'ns mostra, doncs, com una condició necessària per a dotar el dissenyador de les informacions, que li permetran optimitzar els resultats del seu treball, adequant-los amb rigor a les condicions que pretén satisfer.

A l'apartat anterior, referint-nos a l'ús i consum de l'objecte material, hem agrupat aquelles condicions entorn de dues dimensions bàsiques: la llegibilitat i la capacitat d'implicació. Ara ha arribat el moment de fer un breu repàs del bagatge metodològic que les ciències humanes aporten a l'estudi d'aquests aspectes, tenint en compte les diverses perspectives possibles per a aproximar-s'hi. Recordem a més a més el paral•lelisme ja assenyalat entre la metodologia per abordar tant el camp de les imatges com el dels objectes en sentit estricte. Les nostres consideracions ens seran útils, doncs, per a ambdós casos, i passarem així a parlar de «l'objecte de disseny» en sentit general.

Podem distingir tres grans línies d'investigació en les ciències humanes en què el procés de Disseny necessita recolzar-se: una línia d'investigació teòrica, una línia d'investigació empírica bàsica i una línia d'investigació aplicada.

La investigació teòrica ha d'anar dirigida a proporcionar-nos una conceptualització sistematitzada dels fonaments teòrics i metodològics, necessaris per procedir a l'estudi de «l'ecologia» de l'objecte de disseny. Això ens permetrà explicar i analitzar, cada cop amb més precisió, tots aquells aspectes del comportament humà relatius a la percepció, coneixement i actuació, en relació amb l'entorn d'imatges i objectes. O sigui, aquells aspectes del comportament humà que determinen tots els procesos de transformació, representació o producció de l'esmentat entorn, així com aquells aspectes que constitueixen els processos mateixos d'actuació planificada sobre l'entorn.

En aquest sentit, a l'apartat anterior traçàvem un esbós de model d'anàlisi de l'ús de l'objecte material des de la perspectiva de l'individu processador d'informació. Ara bé, com és lògic, aquella activitat teòrico-deductiva, tan sols pot consolidar-se mitjançant un treball paral•lel i complementari d'investigació bàsica, destinat a la corroboració empírica de la validesa de les hipòtesis teòriques implicades.

Fàcilment es pot inferir que els programes d'investigació bàsica inclouran, com a mínim, l'ús de l'experimentació de laboratori i de l'experimentació de camp, per a l'estudi dels processos de recepció d'imatges i objectes, en relació amb llurs característiques estructurals, i l'observació naturalista, per a l'estudi de les pautes de la conducta dels subjectes davant d'entorns o tipus d'entorns específics. La recerca mitjançant enquestes per a l'estudi dels mites, motivacions o actituds de la població, respecte als objectes potencials de Disseny. O bé la investigació documental, procedint a l'anàlisi de tipus de missatge, ja sigui per a determinar els recursos estètics o de configuració dels llenguatges corresponents; o per a utilitzar-los com a expressió de la concepció que comporten, pròpia dels seus emissors o receptors.

Fixem-nos que el caràcter multidimensional de l'aproximació a l'objecte de Disseny, que ens veiem portats a realitzar, ens obliga a adoptar una perspectiva general i una pràctica interdisciplinària. Això vol dir que, tant a nivell teòric com metodològic, ens veurem obligats a beure de les fonts d'una multiplicitat de disciplines (Psicologia, Sociologia, Antropologia, Cibernètica, Semiòtica, etc) a fi i efecte d'anar generant els models adequats a la complexitat del nostre objecte de treball. (Bailly, A.S. 1979; Canter, D. 1978; Craig-Metze, 1982; Marcè i Puig, F. 1987; Marín, G. 1977).

Finalment, per una altra banda, cal no oblidar que un dels objectius bàsics de l'investigador en Ciències humanes dins del camp del Disseny, consisteix a proporcionar i posar en pràctica els instruments pertinents per a la realització d'una feina d'investigació, aplicada al procés de projectació de formes bi o tridimensionals. Ens referim al conjunt de mètodes, tècniques i programes de recerca, que caldrà tenir en compte per a passar a l'avaluació de les condicions implicades en els problemes concrets de projectació.

Evidentment, els mètodes i les tècniques a usar, en el cas de la investigació aplicada, seran els mateixos que ens eren útils en la recerca bàsica. La diferència fonamental radica, doncs, en el fet que ara els posarem al servei de la solució d'un problema específic de projectació i producció que, en la seva avaluació, també requerirà que es tinguin en compte altres tipus de variables.

Distingirem, doncs, en primer lloc, dos grans tipus complementaris de recerca. La investigació experimental, quan els nostres interessos requereixin que recorrem a la manipulació al laboratori amb fins pràctics d'imatges i objectes, per a determinar la pertinència de llurs components de configuració. I la investigació de camp, quan l'anterior no sigui possible, o bé quan necessitem un pas previ per a determinar les variables rellevants en estudis experimentals posteriors; o bé, en darrer terme, quan necessitem posar èmfasi en la relació entre la població usuària i el missatge, en el seu context real.

En termes amplis, podem sintetitzar la incidència de les ciències humanes i socials, en el procés de projectació, en els següents passos d'un programa general d'investigació. El científic psicosocial haurà d'intervenir, ja, aportant dades necessàries per a la primera feina que se li planteja al dissenyador: la definició del problema projectual en joc. Aquí s'hauran de relacionar els resultats de dues classes paral•leles de recerca: la investigació documental del missatge i la investigació exploradora de la població, encaminades a determinar les condicions del problema. La seva intervenció tornarà a ser necessària quan calgui recórrer a la realització al laboratori de pretests experimentals, encaminats a establir la idoneïtat de les solucions proposades sota la forma de prototipus. Finalment tornarà a intervenir en els post-tests experimentals, dedicats a avaluar l'adequació dels productes realitzats als requisits funcionals que pretenien satisfer.

Per acabar, ens ajudarà a clarificar la qüestió que aquí plantegem a grans trets, subdividir els programes de recerca, segons els problemes o subproblemes específics possibles, segons els mètodes particulars adients. Diferenciarem així quatre grans classes d'estudis a assenyalar. Un primer conjunt pot ser el dels estudis exploradors sobre la relació de l'usuari, l'intermediari, o el venedor amb el producte. Ens interessarà explorar els mites i les conductes de la població, o sigui, les imatges que es posseeixen i les conductes que es desenvolupen respecte a classes de productes o de configuració d'un producte. Aquí ens serà útil la utilització tant de les tècniques de la observació naturalista, com de la realització d'enquestes; o bé l'ús de mètodes projectius, o d'investigació documental, segons que ho reclami l’objectiu concret.

Un segon conjunt de recerques serà el que se centra en l'anàlisi de les funcions primàries efectives (pràctiques). Les podem sintetitzar en dos tipus bàsics: les encaminades a l'estudi del reconeixement o de la preferència de productes. Aquí ens valdrem de l'experimentació de laboratori. I les dedicades a la detecció de desajustaments funcionals, mitjançant l'examen de l'ús o manipulació dels productes. Aquí s'haurà de recórrer tant a l'experimentació com a l'observació sistemàtica. El tercer conjunt, que podem distingir, és el dels estudis experimentals pre-test i post-test, centrats en les funcions concebudes primàries; és a dir, l'estudi de la llegibilitat de l'objecte de Disseny.

Ens queda tan sols un quart conjunt d'investigacions: els estudis pre-test i post-test orientats cap a les funcions secundàries. Els podem subdivir, encara, segons els temes, en dos tipus. Per una banda, l'estudi de la implicació i la identificació projectiva del subjecte amb l'objecte de disseny. Són els estudis de la imatge de la marca, de producte, d'envàs, de representació o de configuració, que posseeix l'usuari. Resulta indicat l'ús tant de l'experimentació, com de l'enquesta i dels mètodes projectius. Per una altra banda tindrem els estudis sobre l'acceptació i l'impacte que produeix l'objecte. Són els anomenats tests de marques i els que, per extensió, podem denominar tests d'envasos, de presentacions i de configuracions. (Craig-Metze, 1982; Duran, A. 1982; Jones, Ch. 1982; Lòbach, B. 1981; Marín, G. 1977; Saverman, P. 1983)